El caloret i la construcció

 Arriba el caloret. La Crida, la versió nostrada de l’aparició de la marmota gringa Phil per la Candelera, ha sonat enguany a toc de trompeta; àngel anunciador del final no només d’un hivern o un any sense estiu sinó a tota una era glacial. Una llarga glaciació de dues dècades per a un País, però també i sobretot per a les expectatives d’inserció laboral en l’Administració Pública de diverses generacions de polítics de tradició progressista, condemnats a vagar pel desert idumeu de l’oposició. Sembla que per fi arriba el desgel, per generació espontània, un pur fenòmen meteorològic: la temible Rita Barberá ara serveix només d’escarni als programes de televisió. La indignació i els comunicats de suposat horror no emmascaren ja l’alegria davant la imminència del canvi d’inquilins als despatxos oficials. Paguita is coming.

La ironia és que en aquella descomposició, el PP al qual tant odien ha obtingut diverses victòries postreres. Com en aquella mítica resposta de Margaret Thatcher on explicava que Tony Blair i el New Labour era el llegat del qual se sentia més orgullosa, Rita Barberá deixarà la Plaça de l’Ajuntament deixant al càrrec una esquerra ben fallera, complaent fins a l’extenuació amb la Junta Central Franquista Fallera, ben orgullosa de l’Ofrena a la Mare de Déu i els besamans a l’arquebisbe i orgullosa assistent a la Processó Cívica del 9 d’Octubre al matí. De l’elitisme irritant de la gauche divine a l’entusiasme saineter i la responsabilitat institucional: la fase intermitja de pensar en la democratització de la vida urbana i els drets del veïnat ni l’han tastat, per bé que continua sent majoritari per sota de les llums de colors i els trons de bac. Parafrasejant Alfonso Guerra «El dia que nos vayamos a esta izquierda no la va a conocer ni la madre que la parió«.

Fóra fàcil pensar tota aquesta transició en termes de «traïció»; a una certa esquerra li ha agradat molt veure la Història en aquests termes binaris i maniqueus entre puresa i seguidisme acomodatici, totalment aliena a la comprensió dels processos socials, que sempre es mouen en una fangosa i poc agraïda escala de grisos. Una concepció que deu molt tradició marxiana (i esta al cristianisme a través de Hegel) existeix una realitat amb unes contradiccions objectives -en primer lloc la contradicció capital-treball, i d’altres que segons les tradicions es poden incorporar, com la qüestió nacional, la feminista o fins i tot l’ecològica- i qualsevol realitat social o discurs que s’escape d’aquestes tradicions rep ràpidament l’apel·latiu d’alienació. De falsa consciència. En els termes originaris, blasfèmia, heretgia… o pitjor: apostasia. Trobe’s com a quintaessència d’aquesta tradició el pot de les essències de Josep Guia, etern supervivent del marxisme anticolonial i independentista del PSAN, ara convertit en autoparòdia integrat en la ja terminal Solidaritat Catalana per la Independència.

En el costat contrari, hi ha una certa tradició liberal: les decisions equivocades es prenen per manca dels elements de judici adequats -en aquesta tradició ja considerem el pluralisme i ja no només la veritat o dogmes revelats- i hi haurà prou amb aportar-los per conduir la ciutadania al discerniment adequat. D’aquí, hi ha derivades posteriors (l’elecció racional i la ciència política entestada a considerar la política com un mercat finit) i sobretot els arguments d’autoritat, allò que amb el temps hem denominat experts o directament tecnòcrates. La denominada teoria de l’acció comunicativa de l’alemany Jürgen Habermas n’és l’exemple més refinat, en el marc d’una democràcia deliberativa que sacralitza l’acord i la seua consecució.

A l’Estat espanyol, en termes de broc gros, això s’ha codificat en l’anomenada Cultura de la Transició, com l’entén el periodista Guillem Martínez: la superació dels traumes de la Guerra Civil i el franquisme condueix a una sacralització de l’acord i l’estabilitat per sobre del contingut concret que continga. El paradigma o acte fundacional són, més que la pròpia Constitució de 1978 i els seus pares, els Pactes de la Moncloa de 1977, que ja prefiguren un model de concertació social que demonitza la conflictivitat en el camp polític i social: considera qualsevol cultura política distinta una anomalia en el sistema polític. En aquesta tradició, les forces d’oposició valencianes només haurien fet allò inevitable: adaptar-se al corrent, al signe dels temps en un món on empesos pel procés de construcció europea, el crèdit barat i la saturació del circuit del capital industrial, el reciclatge en forma d’immobiliari era l’única via. Com el visionari Jorge Alarte donant suport «Cien por cien» al circuit urbà de Fórmula 1 un any després de l’explosió de Lehman Brothers. There was no alternative.

Aquestes dues tradicions, si bé semblen antagòniques, tenen molt mes en comú del que els agradaria reconèixer: totes dues entenen el discurs polític -en general, el discurs- com un element descriptiu, extern a la realitat descrita, des del punt de vista de l’observador. El discurs només aspira a descriure, i en tot cas si s’allunya molt del punt de vista del receptor pren paper de màrqueting, d’artifici. Falsa consciència per alguns (el «No hay nada más tonto que un obrero de derechas» de Nicolás Redondo); populisme i demagògia per a altres, en la tradició ja esmentada de Habermas de distingir arguments o opinions crítics d’altres poc fonamentats. Les respostes i explicacions a la llarga hegemonia del PP han complementat de forma caòtica aquestes dues vessants: obrers de dretes (o gent que realment actua de forma irracional en contra dels seus propis interessos, falsa consciència) i grans dosis d’incultura (pressuposant que en realitat, amb accés a la informació adequada canviarien les decisions de vot). Cap d’ells s’han recuperat del gran trauma col·lectiu de 2007, on una enumeració adequada i desapassionada de totes les contradiccions dels governs del PP des de 1995 va resultar en una majoria absoluta encara més espectacular.

Allò cert és que el partit d’empresaris beates i conservadors va entendre, a principis dels anys 90 i de la mà d’aquell gran mag que era Rafael Blasco, el de les pantorrilles d’or, abans de la seua caiguda en desgràcia, que el llenguatge té una dimensió performativa i constructivista. Que el discurs és una activitat que dota de sentit a fets socials i construeix significat; igual que la diferència entre aliments i la gastronomia és la cultura i l’acció humana. Que les identitats no venien prefixades -ser un País d’esquerres no tenia un significat automàtic. I el discurs polític era, en essència, traduir de forma senzilla enunciats i programes complexos.

Els ingredients eren la crisi econòmica de finals dels 80 i principis dels 90 que el PSOE no havia sabut abordar a temps i el greuge comparatiu -escasses inversions front a la Barcelona Olímpica i la Sevilla de la Expo, la ferida sagnant de l’A-3 inacabada, la llarga agonia del camp i el desastre de la reconversió industrial- eren ingredients de sobra. I amb només una oració «Estem posant València al mapa» -i una comprensió magistral de les conseqüències i oportunitats que oferien Maastricht i el cicle immobiliari per vindre construiren una identitat nova i exitosa que envià l’oposició a l’armari per dues dècades i els seus aliats del regionalisme blaver directament ambellons avall.

Les claus estan al Crematorio de Rafael Chirbes, segurament l’escriptor valencià més preclar, però al llibre, més enllà de les simplificacions de la sèrie. Els complexes del fill major d’una família de classe dirigent, eternament relegat: entre el rendisme familiar, les aventures polítiques del germà i la seua tardana idealització del camp, la vida bohèmia de la filla: és la plusvàlua de la rajola la que li permet erigir-se com a proveïdor econòmic, per més que no siga valorat en família. Els drames al voltant, els col·laboradors necessaris, la droga i la prostitució, tot això són banalitats: la dona jove i guapa, la casa de somni, el cotxe, tot el poder a l’abast a la maduresa, una néta que l’adora. Un futur construït rajola a rajola, barandat a barandat, que supera un pare que no se l’apreciava, una mare i una filla que prefereixen el germà, tota aquella gent que el miraven per damunt del muscle. L’èxit de Rubén Bertomeu posava Misent -el seu poble imaginari, símbol de tants altres pobles valencians- al mapa. La ruïna posterior ell ja no vivia per veure-la.

Rafael Chirbes és qui millor ha comprés la identitat valenciana i la bombolla immobiliària

Sense haver entès encara la moralina, quan ja no toca competir contra Zaplana o Camps sinó contra un aparellador inhàbil i trapalatrop incapaç de cobrir les seues pròpies aventures eròtico-sentimentals -#Ñoragate mitjançant- a Espanya canvien les regles de joc i un nou projecte Podem(os) ve i els furta la cartera a tots en certa mesura. Presenta una certa particularitat front a tots ells: proclama obertament la importància del mètode, del procés de construcció d’un demos, amb uns adversaris concrets, més enllà d’un escenari prefixat. Proposa noves categories -casta, unitat popular- front a les prefixades d’esquerra i dreta o identificació ideològica tradicional. I irromp, segons les enquestes, en un espai on només el PSOE sinó també el PP -i especialment en el cas valencià- solien rebre suports. A diferència de l’esquerra tradicional, Podemos té una perspectiva performativa o constructivista del discurs: nomenar les coses no només les descriu, sinó que les crea i les transforma.

És un nou convidat a taula que planteja greus problemes als actors actuals, per bé que encara no són del tot sagnants perquè, tot i el tradicional seguidisme dels valencians cap a les dinàmiques de la política espanyola, l’estructura valenciana de Podem tot just s’acaba d’instal·lar i encara no disposa de representació institucional. Però la tònica, els primers discursos, ja apunten cap a una certa reinvenció del paradigma identitari estancat durant tres dècades en una permanent indeterminació -aquella «invertebració» que en paraules de Lerma també permetia ser feliços. El seu nou líder, Antonio Montiel, mescla de forma eficaç termes  abans contraposats com Comunitat Valenciana i País Valencià en uns termes «personalitat forta», «comunitat històrica» i «posar els interessos valencians per damunt de tot» en termes quasi lizondistes. Interessa la concepció -provinent d’un valencià nascut a Jaén com és Montiel- del valencianisme com una identitat en construcció, i insistint especialment tant en la necessitat de legitimació democràtica -a propòsit de l’Estatut mai no votat- i del finançament autonòmic per al sosteniment de l’Estat de Benestar.

Aquest nou paradigma i aparició resulta letal per a forces com el PSPV -que veu amenaçada la seua posició- i per a EUPV -que directament veu qüestionada la seua existència. Però per altres com Compromís -que veuen bloquejat el seu creixement però resisteixen i milloren resultats gràcies a la seua densa xarxa municipal- suposa una oportunitat important de reinvenció; més encara tenint en compte la necessària arquitectura dels pactes. Tant a escala autonòmica com municipal, la relació entre Podem (i les candidatures àmplies municipals on participa, sovint com a soci decisiu) i Compromís serà clau en els nous governs, començant per la Generalitat i la ciutat de València -però també Castelló, Alacant o Elx.

Avortada la via Equo, l’intent de consolidació de Compromís com a punta de llança valenciana d’un partit Verd estatal, a la coalició només li queda prendre un major perfil valencianista, pensant en els equilibris de govern i la legislatura vinent, on es preveuen conflictes amb l’Estat en matèria territorial -si no directament un redisseny del mateix, via reforma constitucional, procés constituent o com a mínim revisió del sistema de finançament autonòmic. La mateixa via que haurà de seguir Podem si aspira a governar al País Valencià, més amb la perspectiva que el sistema electoral i una gran coalició entre el PP i el PSOE, més o menys explícita, ajorne el canvi a la Moncloa encara alguns anys i un govern de coalició amb element violeta es veja obligar a exhibir un perfil centrífug per mera supervivència: l’endeutament i el finançament de la Generalitat està en xifres dramàtiques, intervinguts de facto com estem.

L’element del finançament es planteja, doncs, com l’element decisiu que marcarà la propera legislatura valenciana, si no més enllà: fora de ser un aspecte tècnic, oferix, com sabem, interessants perspectives de greuge comparatiu i en clau política. La valenciana és l’única autonomia amb renda per càpita més baixa que la mitjana espanyola que aporta recursos nets al sistema de finançament. Se’n beneficien, gens casualment, comunitats com Castella i Lleó, amb renda més alta i que amb la meitat de població envien al Congrés dels Diputats pràcticament els mateixos parlamentaris que els valencians. Si a això se li diu ser una colònia, ser puta i pagar el llit o jugar amb les cartes marcades ho deixarem al gust del lector.

Tan interessant ha esdevingut el tema que s’han publicat diversos treballs, a més del conegut informe amb una proposta de resolució elaborada per un comité d’experts per a  les Corts Valencianes, al qual val la pena fer una ullada. Els treballs són obra d’alguns dels membres del comitè d’experts redactors de l’informe. El primer, publicat per Fundació Nexe, és obra de Rafael Beneyto, analista financer i responsable de riscos de Caixa Ontinyent, un dels artífex de la salvació de la veterana caixa d’estalvis de la Vall d’Albaida. El segon, molt més recent, és de Vicent Cucarella, tècnic de l’IVIE, i editat per Bromera. Fou presentat a La Nau esta mateixa setmana amb distints polítics i acadèmics, i presenta de forma enormement pedagògica els distints elements del dèficit fiscal, els aspectes que presenta a casa nostra -l’endeutament, un sector públic raquític- i les vies de solució.

Hi subjau una crítica al disseny espanyol, que a part d’invertir poc o gens en infraestructures i política territorial tampoc contempla la composició sociodemogràfica valenciana -cap preguntar-se perquè hi ha ajudes a la reconversió de la mineria lleonesa o asturiana o els subsidis al camp andalús i extremeny i no s’ha plantejat res equivalent per al camp valencià o més recentment els efectes de la bombolla immobiliària i el pla de xoc de reconversió formativa del capital humà. Però allò realment interessant està en la dissonància de les solucions: plantejat que és un problema de disseny institucional, Cucarella insisteix en generar un consens -una sort de Pacte Autonòmic- sobre el finançament, desconflictivitzar-lo. En nom d’aquest consensualisme, un dels presentadors de l’acte era un diputat del PPCV que en la foto llueix, orgullós, el llibret. Tots els grups de les Corts representats. I ara, què?

La viva imatge del consens buit de significat

Si el País Valencià contemporani vol eixir de la marginalitat on ell mateix s’ha clavat potser haurà de començar a contemplar la disputa política com un element normal, i no problemàtic. La temàtica del finançament només existirà si diversos partits i agents socials -aquells cridats a construir una hegemonia o com a mínim majories noves- se’l fan seu i encerten a assenyalar els responsables del model desastrós anterior que té el territori sense els ferrocarrils necessaris, amb autopistes de peatge, hospitals amb la meitat d’ales tancades i un dèficit històric en I+D o ajudes a la Dependència. Traçar una línia clara es torna necessari: entre els qui estan disposats a trencar ous per fer una truita i els partidaris de l’statu quo.

Tot això només pot donar-se per mitjà d’un procés de construcció identitari que no dóne les posicions per prefixades. Bona part dels partidaris d’un nou acord amb l’Estat -que segurament haguera de tindre forma unilateral: com que som pobres, proposem recaptar els nostres impostos i no demanar el que ens pertoca amb tal que no ens robeu més, tal és la senzillesa brutal de l’invent- venen de distintes adscripcions partidistes, ideològiques o camps socials. Però tampoc hi ha prou amb exposar de forma crua els elements al debat públic: el discurs, és, recordem, dotar de sentit als fets socials. Polaritzar, conflictivitzar, socialitzar. Armar un esquelet per al vell invertebrat -un poble on no hi ha més que una Comunitat- més que una dèria romàntica o centrífuga pot ser qüestió de supervivència. Al remat era això el que sabiem fer els valencians, no? Sempre construir.

Etiquetas bombolla, Compromís, identitat, Podemos, PP, PPCV