Josh el torero i la Grossa de Nadal

Si bé hi ha moltes maneres d’explicar la llarga i encara no acabada hegemonia del Partit Popular en terres valencianes. Ací mateix n’hem glossat unes quantes, de diferent índole: de tipus cultural, sexual, i sobretot la presència d’un projecte més o menys coherent, fàcil d’entendre i reconèixer per part del l’electorat, generador d’identitat. Aquesta és, diguérem, l’explicació estàtica: saben qui són i què volen exactament.

La gegantina xarlotada a les Corts Valencianes al respecte de “les senyes d’identitat” no només explica l’altre factor, el dinàmic: fins i tot en el moment més baix en les enquestes, amb un Consell tetraplègic, sense capacitat pressupostària ni influència a Madrid, una iniciativa parlamentària buida per no dir directament vergonyosa és capaç de sumir a la base sociològica de l’oposició en la més lamentable de les histèries, embrutant calçons, bragues i bolquers. És sentir a parlar de noms, símbols i banderes i l’inodor s’emporta tota l’auto-confiança guanyada en els darrers anys; tornen els complexes d’inferioritat, i l’espectre de Paquita la Rebenta-plenaris els impedix conciliar la son.

Tant fa que la presentació de la iniciativa siga a càrrec d’un diputat gagà, pallasso oficial a Twitter del grup parlamentari, amb nombrosos indicis de demència senil, incapaç d’escriure una frase sencera sense faltes d’ortografia ni de pronunciar-ne dues sense perdre el fil de la intervenció: la intervenció de Rafael Maluenda toca una fibra molt sensible en la base sociològica de l’esquerra. En realitat dues: una, la que desperta la por ancestral al trauma del bullying juvenil de la batalla de València; la segona, i potser més important és un sentit retorçut del destí, el deure ancestral, ni que siga suïcida, d’envestir com un miura quan el torero els mostra la capa. Com la hybris dels herois grecs, l’esquerra valenciana té ganes de reunir-se amb els seus ancestres de la Transició en el destí tràgic de la fletxa al taló o les interminables vendettes sicilianes. Sembla que va en la sang.

Ole! eza zeña d’identidá!

Aquesta capacitat de portar la iniciativa és, per sobre de totes les coses, el que va permetre créixer al PP ultra-conservador i derrotat dels 80, absorbint elements centristes del PSPV i a UV en bloc fins esdevenir la màquina electoral imparable de la darrera dècada. Al contrari que els seus adversaris, el PPCV ha sabut des que governa quins són els seus punts forts, que els reporten el vot, i quins aspectes ha d’evitar a tota costa. I, en conseqüència, com l’agenda ha d’obeir a les seues prioritats polítiques i no a un sentit tràgic de cantar de gesta del segle XII, el PP es preocupa, fins i tot en el seu moment més baix, de definir alguna estratègia. De lluitar per la pregunta adequada i definir agenda.

És probable que digueu: la pregunta? Allò important en política no és la resposta, en definitiva, el programa plantejat? Abans de seguir, i si no ho heu fet ja mireu este breu vídeo, en concret a partir del minut 1:00. És un fragment de la sèrie de culte “The West Wing” emesa a l’Estat espanyol com “El Ala Oeste de la Casa Blanca”, on Josh Lyman, el cap de campanya del presidenciable Matt Santos, planteja com enfocar la comunicació de la campanya electoral. En funció del perfil dels candidats i dels marcs mentals de l’electorat -com tracta George Lakoff en el famós llibret “No penses en un elefant”- Lyman identifica que els nord-americans perceben al candidat republicà com a més fiable en seguretat i política exterior; i al demòcrata en economia i protecció social. La clau, doncs, més que les propostes concretes, serà centrar la campanya en temes on el candidat demòcrata, Matt Santos, tinga avantatge.

Si la política, el cas més extrem de la qual és una campanya electoral, és una batalla entre preguntes diferents més que entre respostes; i intentem portar la qüestió a casa nostra cap preguntar-se en quins temes se sent fort el PP i per què. Un dels millors treballs sobre la qüestió, que ja he citat abans en esta pàgina, el va fer el politòleg i investigador Jordi Muñoz  (@jordimunozm) en la revista l’Espill reflexionant sobre les eleccions de 2011. En ell descartava que els valencians voten PP per un conservadorisme estructural -la identificació mitjana en l’escala ideològica de la societat valenciana oscil·la entre el 4’5 i el 5, on 0 és extrema esquerra i 10 extrema dreta- o per identificació ideològica-partidista -un indicador on el PP i el PSPV no estan molt lluny, un terç se situa proper ideològicament al PP en 2011 i un quart al PSPV- sinó d’aquells “indiferents” en termes purament ideològics. Segons el treball de l’autor, el PP obté un 60% del seu vot de 2011 entre persones que no es senten properes ni llunyanes al PP en termes ideològics; mentre que el PSPV només recull un 18% del seu vot del sector que no s’hi sent ni proper ni llunyà. Aquí és on entra allò que la literatura especialitzada denomina l’issue voting o el vot a partir de qüestions d’identitat política que configuren l’opinió pública.

I aquí, per comoditat, citaré directament a Muñoz:

“De temes polítics, a més, n’hi ha de dos tipus: els temes de posició, en què existeixen posicions diferents a la societat (per exemple, la prioritat a l’ensenyament públic o privat, o les polítiques de normalització lingüística) i, més important encara, els anomenats temes «de valència» o de consens. Els temes de valència són aquells en què hi ha un consens social genèric i no posicions enfrontades, com per exemple l’honestedat dels governants, la capacitat de gestió o la defensa dels interessos del territori. Cap partit, ni virtualment cap votant, aposten per un govern que siga deshonest, ineficient o que no defense el seu territori i, per això, en aquests temes el que importa no és la posició de cadascú sinó el que es coneix com la «propietat» dels temes: hi ha formacions que s’erigeixen en representants «naturals» d’aquestes qüestions, i passen a encarnar, als ulls de bona part de l’opinió pública, el bon govern, l’honestedat o la defensa dels interessos del territori, per continuar amb els exemples anteriors»

Pensem en el vídeo: ningú està en desacord amb que cal una política exterior robusta que mantinga al país segur, o que l’economia necessite una bona gestió i una espenta; simplement cadascun dels candidats i partits està millor posicionat en els temes. Això són els temes “de valència” o de consens de què parla Muñoz, vistos de forma pràctica.

Tornem al cas valencià, on Muñoz detectava que en 2011 el 40% dels votants del PP asseguren haver-lo votat perquè són els qui millor representen els interessos dels valencians (en contrast amb només un 13% i 12% dels qui responen a la mateixa pregunta entre els electors de PSPV i Compromís respectivament). En el mateix sentit l’enquesta de Metroscopia indicava que un 39% dels valencians assegurava que el PPCV era la força política que millor representava els interessos valencians, per només un 16% del PSPV. Un indicador on guanya(va) el PP de golejada. El segon indicador on es detecta un fort avantatge del PP és en l’economia: en 2011 un 35% dels valencians asseguren, contra tota evidència empírica, que la situació econòmica valenciana està millor que la mitjana espanyola, front a un 54% que pensen que igual i un 11% que la veuen pitjor. És significatiu que el PPCV no quedara per dalt de l’oposició en cap altre indicador.

És imaginable que amb el corol·lari d’èxits del govern de Rajoy en matèria econòmica la opinió ciutadana sobre aquest segon afer -que deriva en bona mesura de la gestió d’Aznar de la crisi dels 90 i el famós mite de la capacitat de la dreta per gestionar l’economia- ha caigut en picat, com bé apunta la intenció de vot del PP estatal, que segons la mitjana d’enquestes se situa en algun punt entre el 20 i el 30%. En l’enquesta citada els qui valoraven negativament o molt negativament la gestió del govern d’Alberto Fabra (72%) superaven als qui valoraven negativament el govern de Rajoy (65%). De forma paral·lela, i possiblement com a resultat de la nul·la influència d’Alberto Fabra a Madrid, ja en octubre de 2012 el percentatge de valencians que considerava al PP el partit que millor representa els interessos dels valencians havia passat del 39 a només el 22%. Curiosament, seguit per Compromís, amb un 13%, que deixa enrere el PSPV, amb 9%.

En un moment en què el PP, especialment el valencià, té una autèntica sagnia de vots i de credibilitat política amb la situació econòmica, el seu principal punt feble i forat negre en la valoració, és raonable que, donat per perdut l’electorat centrista que vota per raons econòmiques, el partit se centre en qüestions identitàries on sembla que manté encara avantatge, segurament a resultes de la fagocitació de l’electorat nuclear -i sovint radiactiu- d’Unió Valenciana, permanentment preocupat per qüestions de símbols, ortografia i amenaces exteriors.

Zaplana, abans d’operar-se el nas, absorbint a Lizondo. Visió subjectiva

Analitzat el context, tornem als requadres. L’assessor àulic de Fabra amb el retolador en mans marca insistentment el requadre blau “interessos valencians”. La pregunta que el PP vol que es formule l’electorat és “Qui representa millor els interessos valencians?” marc conceptual en el qual podem considerar subsumides les anomenades “senyes d’identitat” és a dir, els símbols oficials i per extensió l’statu quo producte del procés estatutari que, mal que ens pese a alguns, a dia d’avui constitueixen un consens més o menys ampli.

Cada vegada que algú de l’esquerra sociològica parla, a conseqüència de la iniciativa del PP, de País Valencià, senyes d’identitat, llengua, batalla de València, la irracionalitat del PP i de tornar a encendre els repetidors de TV3, apunta al marc conceptual del requadre blau, és a dir, senyes d’identitat. Tot i que oferint una resposta diferent, continua reforçant el mateix requadre. És possible que el PP creme el tema abusant d’ell i no li siga efectiu en termes electorals arribat 2015; és el que diuen les enquestes i de fet el desplomament en l’indicador així ho indica. Però de moment hi guanyen, i sobretot, eviten el debat sobre la situació econòmica, un gran cràter des d’on sagnen de forma abundant. En definitiva, es mantenen en la seua pregunta desitjada.

Definició pràctica d’història banal que canvia l’agenda

En aquest cas, cap, però, felicitar-se de que per una vegada les elits i direcció dels partits han estat notablement més intel·ligents que les seues bases. Compromís ha aconseguit en la pràctica rebentar l’agenda setting del PPCV als mitjans de comunicació exhibint uns cartells amb el nombre d’aturats valencians, arrodonit a 720.000. El suposat acudit de la diputada del PP Carmen Amorós a propòsit de la Grossa de Nadal ha transcendit a tots els mitjans i ha fet volar pels aires el fum de botja de la proposta parlamentària. De retruc, Compromís ha col·locat el seu missatge de forma impagable: el PP està tan lluny de la població i és tan ignorant de la situació econòmica que no coneix ni les xifres de l’atur. Fins i tot les tertúlies d’ultradreta han reconegut el ridícul. Igual com passa en el vídeo un aspecte exterior, circumstancial i banal fa canviar el signe del debat públic: s’imposa el requadre roig, que en el nostre cas no és la seguretat sinó la situació econòmica.

Mentrestant, en la galàxia Internet els simpatitzants de Compromís i els seus congèneres d’altres partits no han entès res d’aquest raonament i continuen encabotats en tuitejar #PaísValencià, commemorar la batalla de València, condemnar el feixisme, recitar versos d’Estellés, fer brometes amb el LAPAO i seguir fent voltes a la sénia, com l’ase que perennement persegueix la safanòria inassolible. Personalment desconec la solució per a exorcitzar el fantasma de Paquita Rebenta-plenaris: si hi haurà prou amb difondre vídeos de The West Wing i fer pedagogia; si ens caldrà un sifó ple de cervesa d’arrel com el que Guybrush Threepwood feia servir en el primer Monkey Island per acabar amb l’espectre de LeChuck; potser toca recordar la resposta d’Aquil·les a Ulisses al cant XI de l’Odissea quan el felicita per la seua vida heroica i mort honrosa “Millor serf entre els vius que rei entre els morts” – també, i especialment, en política.

Adiós, Paquita, adiós

Etiquetas Cèl·lula, El Ala Oeste de la Casa Blanca, El Cordobés, Guybrush Threepwood, Josh Lyman, País Valencià, Rafa Maluenda, señas de identidad