Alguns apunts des de la distància sobre el XIIè Congrés del PSPV

Aquest cap de setmana vinent els socialistes valencians celebren (en la seva primera accepció al DIEC, mai en la tercera) a Alacant el dotzè Congrés del que ells en diuen “país” i que d’un anys cap aquí es fa dir al paper de carta “PSPV”. A risc de pecar del paternalisme i la condescendència habitual amb què els valencians del nord parlem dels (o fins i tot, als) catalans del sud, m’agradaria fer quatre apunts inspirats per un procés que, no em pregunteu per què, estic seguint amb cert interès, i extrapolar-los a molts dels processos congressuals que veiem cada dos per tres.

Aquest en concret, però, és una cita especialment transcendent. No perquè l’afrontin dividits, una tradició més sòlida que les mocaoraes a l’entrenador a Mestalla des del llunyà 1995, quan els socialistes van abandonar la Generalitat, sinó perquè potser per primera vegada des d’aleshores es veu com una possibilitat real que el PP abandoni la Generalitat en un horitzó proper (2015, si s’exhaureix la legislatura). I, en conseqüència, el PSPV ha de dibuixar les línies mestres del projecte alternatiu amb el qual pretenen govblablabla…NO. El que centra l’interès mediàtic (escàs, no ens enganyem), com sempre, és saber qui serà el proper secretari general de la formació: Alarte, Puig, Romeu o Mata.

Primer, les persones

Bé, res de nou aquí. Ja s’han vessat massa litres de tinta per parlar de la personalització i l’americanització de la política en aquests temps d’hiperexposició mediàtica. Quan hi ha cares pel mig, importa el qui per damunt del què, en una mena de concurs de popularitat. Només quan la incògnita sobre el qui desapareix, parem atenció, amb els mitjans al capdavant, en el què: tanta placidesa al Congrés de CDC a Reus és el que ha deixat espai suficient per assistir al circ de tres pistes que han muntat a compte de l’estat propi i la independència, que amb alguna cosa s’han d’omplir diaris i tertúlies. Però si es tracta de cares, al PSPV n’hi sobren.

Dos no es barallen si un no vol

Els congressos tenen una prèvia molt avorrida, els informes de gestió de l’executiva sortint, que de vegades deixen de ser un formalisme per oferir grans moments d’hilaritat si els delegats volen clavar una puntada de peu al cul del secretari general sortint però no tenen un lloc millor on fer-ho. Els del PSPV sembla que sí que tindrien ocasió –en la posterior elecció del secretari general, a la que a dia d’avui Alarte segueix convençut de concórrer- però han volgut assegurar el tret: censurant la gestió en un 80% de les agrupacions primer i, previsiblement, fent-ho al Congrés mateix en un percentatge similar (tot i que l’executiva confia encara en responsabilitzar a tothom de la gestió i, en conseqüència, que ningú la censuri, poden riure aquí). Si se’l censurés, ningú amb dos dits de front –sobretot fora del partit- entendria que Alarte es presentés a la reelecció (i que malgrat això tingués opcions de guanyar-la).

Alarte (al darrere, de marró) intenta fer partícip a la resta del PSPV de la seva gestió

La gent d’Alarte ho sap i plana sobre el Congrés l’amenaça de que els propis delegats d’Alarte votin contra la gestió del secretari general justificant-ho, és de suposar, en una accepció encara desconeguda del concepte “autocrítica” i amb l’ajuda d’un ventilador amb la potència de les hèlix del Titanic per socialitzar els rèdits de la desastrosa gestió del d’Alaquàs. Alarte aconseguiria així, per fi, la seva il•lusió de portar el PSPV a la unitat. Que sigui unitat contra la seva persona deu ser un detall menor. La lògica subjacent a aquesta tàctica és consistent (si tothom està d’acord en una cosa s’invalida per exercir d’element de confrontació), però en contacte amb el món real es torna força grotesca. No ho descartin, per si de cas.

Els congressos no es guanyen de portes enfora, sinó de portes endins

És una obvietat de l’alçada del Micalet i val per tots els processos congressuals del món civilitzat, però si no es guanya en clau interna ni tan sols es tindrà la possibilitat de posar-se a prova en clau externa. Malgrat que els precandidats han fet veure estar molt interessats en exposar els seus programes alternatius a les polítiques del PP, aquests no deixen de ser un plec de bones intencions sense massa gruix, buscant crear un context extern favorable que decideixi el vot d’algun delegat despistat o independent. No sortia a compte dedicar-hi més temps a costa de descuidar la rebotiga, el lloc on realment es juguen els quartos, i rentar els draps bruts a la vista de tothom podria tenir uns costos dramàtics pel conjunt de l’organització, independentment de qui guanyi el Congrés i com.

És una llàstima perquè no està al nostre abast, però seria un gran exercici contrastar les intervencions dels precandidats als mitjans (que si retalléssim la foto que acompanya els articles us seria difícil endevinar qui ha dit què) amb el que realment es diu als passadissos o per telèfon, que deu estar separat per una distància similar a la que hi ha entre una roda de premsa de Guardiola i una arenga de Mourinho a porta tancada. Sense voler, doncs, i lligant amb l’anterior, s’ha donat més importància al qui que al què. I és normal. L’organització té incentius suficients per ser impermeable a la temperatura a l’exterior, els candidats ho saben i, potser a contracor, actuen en conseqüència. El recurs a l’exterior és propi d’aquell que sap que té la batalla interna perduda abans de començar, i Mata n’és un cas paradigmàtic: tot i gaudir de la simpatia i el favor de l’opinió pública, quedarà molt lluny dels delegats necessaris per competir per l’elecció. I no, anar a Madrid a celebrar un acte públic pot ser una bona idea, però no és un acte de portes enfora quan el 90% del públic assistent són càrrecs de partit que esperes que un dia o altre et facin de prescriptor (o que, com a mínim, no et facin gaire nosa).

Els congressos es guanyen des de l’extrem, les eleccions, des del centre

Això no és meu, és cosa d’en Gabi Colomé i del poc que recordo de la meva època universitària, però probablement en el cas que ens ocupa hagi tornat a tenir raó. Els principals candidats estan protagonitzant una cursa de sacs entre paraplègics per deixar clar que són més d’esquerres que l’adversari. Romeu s’atreveix a reclamar un PSPV “rojo”, en aquests temps de frontpopulisme ressucitat. Entretant, Mata, probablement el més esquerranós de tots els precandidats, és pràcticament segur que no aconseguirà els avals suficients per participar en l’elecció a la secretaria general, de manera que els delegats que hagi pogut emparaular estan sent assetjats pels equips d’Alarte i Puig per convertir-se en el seu mal menor.

Els delegats, i això també té sentit, acostumen a ser els elements més compromesos amb l’organització, i el compromís tant pot ser orgànic –conjuntural i difícil de satisfer avui, més enllà de promeses incertes de futur a càrrec dels pressupostos públics- o ideològic –irreductibles que llegeixen les ponències del Congrés i estan subscrits al RSS de la Fundación Ideas-. Els delegats s’asseuen al capdamunt d’una piràmide alimentària en què hi ha els votants a la base, al damunt d’aquests els simpatitzants i, per últim, els militants. I de les dues tipologies de delegats, els segons són una raça a banda i cal parlar-los en el seu idioma. No només no són representatius de la societat valenciana sinó que, per sort, en són una rara avis. Ara es tracta de formar majories el més àmplies possibles en clau interna (i si a sobre són estables a llarg termini, oli en un llum) i a manca de càrrecs remunerats a jornada completa per repartir, refugiar-se en la puresa ideològica pot ser un bon argument comercial. I si de cas, quan arribin les eleccions ja s’ho pensaran dos cops, guanyi qui guanyi, a quins de tots els votants que han perdut pel camí els picaran l’ullet, si als que en l’impàs 1995-2012 s’han apropat a les opcions que la desídia dels socialistes han deixat créixer a la seva esquerra, als que s’han atrinxerat a casa morts de vergonya, als que van marxar al PP o el que en tornaran escaldats i amb la cua entre cames.

Al senyor del fons no li cal aixecar el puny per guanyar congressos amb el 98% dels vots a favor

Si has de guanyar el Congrés al Congrés, ja has perdut el Congrés (les normes del joc, I)

Sona a estirabot, però no. No sóc especialment neoinstitucionalista, però les normes del joc importen, i molt. En el cas del PSPV la designació de delegats segueix un procés delirant a dos nivells, calculant primer el nombre de delegats que les agrupacions locals, en funció dels seu nombre d’afiliats, repartiran i, després, en els popularment coneguts amb el prosaic nom de “congresos de restos”, designant aquells que corresponen a les agrupacions que no són suficientment grans per repartir-los pel seu compte. Congressos abans del Congrés, amb una lògica tan majoritària els uns com l’altre i amb un pes gens menyspreable de l’aparell, entès en tota l’amplitud del terme.

Em sembla sobrer apuntar que amb aquest panorama els que obtenen la credencial de delegat no tenen cap interès en traslladar les postures polítiques consensuades pel conjunt de la seva agrupació per enriquir el debat (per a això ja hi ha la feina grisa de presentar esmenes i defensar-les en les comissions) sinó, arribat el moment de la votació a la secretaria general, imposar la seva afiliació, que en la immensa majoria dels casos és anterior a la designació –i relativament pública, fins i tot- i no com seria desitjable assumida amb posterioritat a través d’un procés racional i informat, diguem-n’hi “campanya electoral”, si voleu. Per tant, la part del lleó de la batalla ja s’ha disputat, lluny dels focus, durant dos caps de setmana consecutius de març en sòrdids locals escampats per pobles i barris del País Valencià. Si els grans pactes estan realment lligats i ben lligats, l’efecte del Congrés mateix sobre el sentit de l’elecció serà més aviat escàs. I si es pogués produir encara algun canvi significatiu aquest tampoc trobaria la seva legitimitat a la sala d’actes sinó en el reservat d’algun hotel proper.

Bulgaria, 1986 (les normes del joc, i II)

De la mateixa manera que el sistema d’elecció dels delegats és rellevant, també és rellevant el sistema de funcionament del propi Congrés, des de la consecució d’avals –enguany, in situ, a partir del divendres- a l’acceptació d’esmenes en les comissions i, sobre totes les coses, en l’elecció del secretari general (i, quan s’escaigui, del líder electoral). El PSPV no és un partit especialment capdavanter pel que fa a mecanismes d’aprofundiment democràtic dins del seu espectre ideològic i l’únic que el feia sobreviure fins ara amb aquests estàndards més aviat pobres era el contrast de tenir al davant un adversari monolític més propi de les democràcies populars de l’Europa de l’Est. En boca d’Alarte, “nosotros votamos, no como otros”. I ja és alguna cosa. Però el signe dels temps empeny tant des de dins com, sobretot, des de fora, i les demandes d’obrir el partit a la participació s’acumulen a la bústia de Blanqueries.

El problema és similar al que patim a Catalunya a compte de la llei electoral: el que guanya no vol canviar les normes perquè, fet i fet, va guanyar en part gràcies a aquestes i canviar-les per guanyar encara més faria lleig, mentre que el que perd no pot dir-ho en veu massa alta si no vol ser acusat de no saber perdre i de voler agafar una drecera que els ciutadans no li han concedit. Aquest debat s’ha replicat a escala al PSPV i mentre que Mata i Puig confiaven que la victòria de Chacón comportaria l’elecció oberta del secretari general ja en aquest Congrés, la victòria de Rubalcaba ha donat prou coll a Alarte per prometre-ho, sí, però per una propera ocasió, agafant una mica d’aire per sobreviure un dia més i arribar a aquest Congrés amb possibilitats reals de ser reelegit. La meva previsió? L’onada democratitzadora és imparable… fins que algú l’aturi. De moment la riuada s’emporta per endavant el sistema de delegats per escollir secretari general, la propera batalla seran les primàries per escollir el candidat a la presidència de la Generalitat. I sona trist, però això potser acabarà depenent de les possibilitats que vegi el nou secretari general de ser escollit per aquest sistema. O per què us penseu que de les primeres coses que es fan en un congrés és escollir el secretari general?

Més del mateix, una vegada més

L’epígraf no és meu, sinó el titular de l’article de Guillermo López, CEO de La Página Definitiva, a Valencia Plaza. No li penso discutir, perquè és cert. Però no per cert és menys lògic. Pel que he anat explicant de com funciona aquest tinglado, el que seria sorprenent és que una organització amb aquests incentius de selecció inversa parís un candidat jove, preparat, compromès i independent. I guapo. El PSPV és una organització en clar retrocés es miri des de la perspectiva que es miri (vots, càrrecs, afiliació, incidència social…), i el mecanisme d’elecció dels delegats, i una capacitat de supervivència de les famílies més digna d’una novel•la de Ken Follet… només fan viables opcions amb una trajectòria i un pes específic ex ante suficient com per atraure una massa crítica al seu voltant. Fet que dóna peu a oneliners que passaran als anals de la comunicació política com “nuestro peor pasado es el presente”. O això o tenir padrins, que va ser l’escletxa per la que es va colar en el seu dia Jorge Alarte i que, a toro passat, queda clar que era tan estreta que només hi cabia un, ja que venint del mateix lloc (el refugi sota l’ala de Císcar, que potser per no triar entre un i altre, sembla que ara recolza a Puig) Francesc Romeu no ha arribat ni la meitat de lluny. Només una intervenció dels cascos blaus de Ferraz, imposant un candidat de consens (fa mal als ulls escriure “imposar” i “consens” tan a prop l’una de l’altra, eh?), podria fer saltar pels aires aquesta lògica però a tres dies vista no sembla que aquesta possibilitat sigui del tot viable, tot i intents desesperats d’última hora. Uns diuen que per la postura de neutralitat que Ferraz ha decidit mantenir. Uns altres sospiten que han hagut de declarar el concurs desert per incompareixença.

Coses de família

Família socialista tipus

Alacant viurà aquest cap de setmana una concentració d’objectes tallants major que la que hi hauria a tota l’àrea metropolitana d’Albacete treballant a ple rendiment per satisfer una comanda del responsable d’atrezzo de Braveheart. Sona sicilià, fa de mal gust recordar-ho i costa de reconèixer-ho, però és un fet. L’afiliació (en sentit quasi literal) dels delegats és rellevant. Les famílies (neolermistes, pajinistes, ciscaristes, asuncionistes, alartistes…) habitualment organitzades en forma d’agrupacions d’assistència mútua, actuen ara com a aglutinador de delegats i, per tant, són l’única possibilitat de canviar el sentit del vot de manera col•lectiva. La lògica racional ataca de nou: en un procés tan curt, pel mateix cost –“convèncer” a una persona, el pater familias de torn enlloc del delegat individual- s’obtenen una dotzena (o vint, o trenta, o quaranta) de vots enlloc d’un de sol. Tothom s’omple la boca parlant d’unitat, d’integració, de transversalitat, de l’ocàs de les famílies… però el fet és que són reconegudes com a interlocutors pels precandidats no tant per una proximitat ideològica (cosa que seria lícita i fins i tot desitjable; per a això els estatuts del partit ja contemplen la possibilitat de crear corrents interns) sinó perquè són útils. No us deixeu enganyar si aquest o aquell posi-aquí-l’etiqueta-familiar-que-prefereixi sorprèn i surt a la foto que no li correspondria: són l’excepció i, en conseqüència, són brandats, via mitjans, als morros de l’adversari de torn, agitant-los amb violència per donar la sensació de que són més del que realment són. Al cap i a la fi, a totes les famílies hi ha una ovella negra.

Per a ofrenar noves glòries a Espanya

El PSPV manté una relació amb altibaixos amb Madrid, en general, i amb Ferraz, en particular, des de l’atomització de les eleccions del 77 fins a la glòria de veure dotzenes de valencians en els governs de Felipe González. Però res comparat amb la incertesa provocada pel recent Congrés dels socialistes espanyols a Sevilla en el què Rubalcaba es va fer amb la secretaria general per davant de Chacón, la candidata de la gran majoria de la delegació valenciana, amb Puig al capdavant. Una delegació que va tornar cofoia tot i la derrota perquè, al socialisme valencià, aconseguir que més de tres quartes parts de la delegació votin en el mateix sentit ja és tot un triomf, així estan les coses.

La minoria encapçalada per Alarte (amb Romeu de lloctinent) va recolzar a Rubalcaba, és cert, cosa que potser els va passar desapercebuda perquè si bé Rubalcaba (ni Chacón, clar) no hagués renunciat ni al vot del carnicer de Milwaukee, se’n va guardar prou de fer-ne bandera, no fos certa la fama d’ocell de mal averany del d’Alaquàs. Ara és Alarte (i en menor mesura, Romeu) a qui a la mínima que pot li cau el nom del secretari general de la boca, aviam si se li contagia alguna cosa, tot i que Puig no ha canviat de cavall a meitat del riu i fa servir sovint la figura de Chacón no com a contrapoder intern sinó com a símbol de la seva demanda d’aprofundiment democràtic en el si del PSPV, una crida que sembla que té molt de predicament i que troba ressò en Mata.

Però és que quan Rubalcaba va presentar la seva executiva plural, guiño, guiño, codazo, a València es va entendre l’avís a navegants. Perduda Catalunya i amb unes eleccions a la vista a Andalusia que recomanaven prudència, la gent de Rubalcaba es va girar cap a Madrid i València per reconstruir el malmès PSOE. Els resultats recents a Andalusia, amb la sonada victòria del chaconista Griñán contra les enquestes, evitaran que Rubalcaba creui Despeñaperros amb una guarnició de Panzers com un Aníbal modern i potser de tornada fa un cop de volant cap l’est de la Península per mirar de posar ordre en el desgavell.

Tres provincias, una región: Valencia, Alicante y Castellón

Els congressos, en general, convoquen delegats d’arreu del territori, tot i que la lògica no és precisament territorial, sinó per volum d’afiliació. En el cas del PSPV, com que aquesta és homogèniament baixa al llarg de tot el país, cap problema. O sí? Doncs sí, perquè cadascú és del seu pare i de la seva mare i poc tenen a veure Benicarló amb Oriola, i tampoc els seus militants socialistes. En aquest Congrés, aquesta diversitat es percep en alguns àmbits, clarament en dos, l’organització provincial i el grau de valencianisme, i no tant clarament, pel que els hi va, en un tercer, la lluita contra la corrupció.

Sobre l’organització territorial, dues opcions: la provincial, que té tot just quatre anys de vida, i la històrica comarcal. Mentre que a Castelló (feu del puigisme, si és que el puigisme és alguna cosa) tornarien a l’organització comarcal demà mateix, encara que això signifiqués desmantellar l’executiva provincial on hi passa l’estona un dels suports de Puig, el hijo-de-puta-segons-Carlos-Fabra Francesc Colomer, a Alacant (la plaça més disputada) no desagradaria fer-ho però mantenint l’estructura provincial intermitja i, a València (reducte de l’alartisme), que per això s’ho van inventar ells, els sabria greu haver de dir adéu a una de les potes de l’aparell que sí que controlen. Tot i això, de portes enfora, tothom diu estar d’acord en què la provincialització ha estat una de les grans errades de la gestió d’Alarte. Fins i tot el mateix Alarte, tot i que quan en parla sembla que la provincialització li hagin imposat les veus de Pablo Iglesias de dins del seu cap i ell es desentén de qualsevol responsabilitat. Previsió: no sobreviurà.

Respecte el valencianisme, res de nou: es dilueix a mesura que es baixa de nord a sud del país i es suavitza en els entorns urbans i les àrees metropolitanes, en un espectre tan ampli que fa que fins i tot la denominació de PSPV, on les sigles PV responen a País i Valencià, estigui en discussió. I com que en aquest punt no hi ha ni hi pot haver acord, les posicions es liqüen i es tornen en ambigües proclames d’un valencianisme indefinit, no fos cas que es trepitgés algun ull de poll que fes fugir espaordits delegats d’una sensibilitat o la contrària (de votants cap a Compromís per una banda i cap a UPyD per l’altra ja n’han desfilat uns quants) o fes emprenyar, encara més, la gent de Ferraz. L’exemple palmari n’és la candidatura que ha armat Ximo Puig, un candidat que més que valencianista és gairebé pancatalanista, i que sembla que ha aconseguit integrar la gent de Pajín, que més que valencianistes semblen qualsevol altra cosa. El resultat final? No remenar-ho gaire, passar-hi de puntetes, més PSPV, més PSOE… y dos huevos duros.

I la corrupció? Ai, la corrupció! Alarte i Luna el discòbol n’han fet potser la seva única bandera reconeixible, una postura molt digna però poc rendible, pel que es veu, quan els votants esperen un projecte alternatiu viable a banda d’una alta exigència moral que és poc creïble quan tens pomes podrides al teu propi cistell que retroalimenten el prejudici de que tots són iguals. Però referir-s’hi públicament seria obrir una caixa de Pandora que significaria, a la pràctica, una autoesmena a la totalitat de l’executiva sortint: com s’entendria que qui ha fet bandera de la lluita contra la corrupció del PP no hagi sigut capaç de combatre-la a les seves pròpies files? Tothom ho sap però ningú ho diu que Alarte, Romeu i Mata miren amb mals ulls la candidatura de Puig perquè consideren que aquesta és tèbia si no amb la corrupció, sí amb corrupteles com el joc de les cadires que vam poder veure a Benidorm, protagonitzat per la família Pajín (ara sí, en sentit literal), i la sospita es fa extensiva a bona part de la província d’Alacant. Però per molt que els periodistes els posin els dits a la boca, se n’estaran prou de dir gran cosa ja que si bé és cert que els congressos es guanyen de portes endins, no ho és menys que et poden posar molt difícil guanyar de portes enfora a mitjà termini. I en això de la corrupció, com en les apel•lacions a la unitat, opera un sorprenent instint de supervivència, tractant-se de qui es tracta.

En conclusió

Aquest és el panorama (estava temptat de dir “resumit”, però veient l’extensió final de l’article potser millor que m’ho estalviï) dels que han de ser el pal de paller per bastir un projecte alternatiu al que el PPCV ha ofert als valencians al llarg dels últims 17 anys. Malgrat aquests apunts no massa optimistes, tots ells s’hi veuen en cor, encara més des de diumenge passat, que poc els falta per plantar-se una peineta i cantar per soleares, prenent els resultats de les eleccions andaluses com un referent de la resposta contra la dreta i, com es va aventurar a dir Rubalcaba, com un símptoma de canvi de cicle. Però molt em temo que farien bé de rebaixar l’eufòria i dedicar un parell de minuts a mirar-s’ho millor: el que demostren les eleccions andaluses és probable que sigui tot el contrari del que ells esperen i que les sigles els estan encegant. I que si no espavilen podria ser que el 2015 al PSPV segueixin condemnats a l’oposició i llepant-se les ferides profundes que els poden provocar EU i Compromís que poden convertir-se, depenent de què facin tots plegats, en la seva salvació o la seva condemna.

Etiquetas Jorge Alarte