La Paella RusaTota empastrà
Corrupción
Els discursos de campanya dels partits: què volen dir (i a qui), por Ignacio Blanco (EUPV)
La Paella Rusa publica hoy un artículo de Ignacio Blanco, candidato a Les Corts por Esquerra Unida del Pais Valencià, que analiza los discursos e ideas -fuerza de los partidos políticos en la actual campaña electoral y presenta el planteamiento general de EUPV.
Quisiéramos agradecer muy especialmente a Ignacio Blanco que nos haya enviado un texto muy interesante y, como verá el lector, plagado de sugerencias para el debate; y que lo haya hecho, además, en un momento, la campaña electoral, en el que obviamente el tiempo para la reflexión sosegada y elaborada escasea.
Els discursos de campanya dels partits: què volen dir (i a qui)
Ignacio Blanco
Candidat d’EUPV a Les Corts (núm. 2 per València)
En una campanya electoral hi ha molts elements importants: els candidats, la imatge, el treball de carrer… però sense dubte una qüestió de primera magnitud és el discurs bàsic, és a dir, les idees força que els partits intenten transmetre a l’electorat a través dels canals de comunicació disponibles –tant els mitjans convencionals com les xarxes socials- en una evident desigualtat d’oportunitats. Vull dir que és molt més fàcil per als partits majoritaris, i molt especialment per als que ocupen el poder –i gaudeixen per tant d’influència o control sobre mitjans tant públics com privats-, mentre que les forces minoritàries han d’anar sovint a remolc de l’agenda mediàtica general.
De tota manera, portem ja uns quants dies de campanya, en els que hem vist publicitat i hem escoltat declaracions de tots els partits –inclòs el no debat de Canal 9- suficients per a fer-nos una idea de per on van les línies estratègiques de cadascun. A qui s’adrecen i amb quines idees força en el discurs.
La simplificació
Hi ha molts factors que expliquen l’èxit electoral –i l’hegemonia política- del PP al nostre País. Per a mi un dels més importants és la seua capacitat per a unificar, simplificar i socialitzar el seu discurs. La unitat vol dir que tots els representants del partit diuen el mateix en qualsevol instància o àmbit, des del local fins el general, des de la base fins la cúpula. És més fàcil d’aconseguir quan el discurs se simplifica en quatre missatges que es poden formular en poques paraules i “no necessiten explicació” de tan primaris com són. Així s’acaba generant identitat, es a dir, la gent considera que el PP és l’únic partit que comparteix les seues anàlisis i defensa les seues idees, sense adonar-se’n que aquestes han estat induïdes per una estratègia comunicativa insistent i sostinguda.
Quins són aquests missatges que el PP ha fet calar al llarg de més d’una dècada?
1. “Ens furten l’aigua” (d’un riu que ni passa pel nostre territori).
2. “Mos volen fer catalans” (i així mantenen l’autoodi i el menyspreu a la nostra cultura).
3. “Zapatero castiga a la Comunitat Valenciana” (la justificació de qualsevol problema).
4. “El PP és l’únic partit que defensa els interessos dels valencians” (el corol·lari dels anteriors).
Són afirmacions ridícules, que ni tan sols es creuran els propis dirigents del PP que les diuen, però tots hem comprovat com han aconseguit penetrar en la (in)cultura política popular. Així s’explica que el PP continue guanyant eleccions per damunt dels casos de corrupció i de les evidents deficiències de la seua gestió de govern: si algú de veritat es creu els missatges 1, 2, 3 i 4 (i els seus derivats), com no va a votar-los en un exercici de “patriotisme”? Entre uns que, val, alguna coseta mal han fet (“com tots”, “només són quatre vestits”…) però defensen els nostres interessos i la nostra identitat, i altres que volen “acabar amb la Comunitat Valenciana” (Camps dixit), no està l’elecció ben clara?
El PP no ha canviat d’estratègia en aquesta campanya. Si de cas, ha pujat la intensitat de l’atac a Zapatero (missatge 3) aprofitant l’enorme descrèdit del president per la crisi econòmica i les retallades que ha decretat per intentar combatre-la. I, per supost, el discurs del PP és per a “tots els valencians”. El resultat electoral es pot intuir, així que m’estalviaré pronòstics desagradables.
La moralina
Posaré un exemple que em sembla ben representatiu de l’estratègia del PSPV-PSOE. L’altre dia vaig compartir debat amb un dels seus millors candidats, adscrit al corrent Izquierda Socialista. I quina no va ser la meua sorpresa quan, en la seua primera intervenció, va emfatitzar que “aquesta no és una campanya entre esquerra i dreta, sinó per la dignitat”. D’acord amb la línia marcada pel seu partit, i protagonitzada en primera persona per Alarte, va defugir qualsevol discussió sobre la política econòmica i social –a vore amb quina cara defensa un socialista les retallades de ZP-, per a enrotllar-se amb un discurs sobre el valor de l’honestedat i la superioritat moral de l’esquerra (!). I si havia d’entrar a parlar de temes concrets de gestió, la seua màxima era ben senzilla: “amb el PP tot va mal, el PSOE podrà arreglar-ho”. Ja siga la dependència, els barracons o el deute de la Generalitat.
Em fa l’efecte que, amb aquesta estratègia, els socialistes valencians s’adrecen gairebé en exclusiva a la seua base electoral, intentant commoure-la per “aguantar el tipo” per damunt del 30%. Ja vorem si tenen èxit en l’empresa.
L’autobombo
La Coalició Compromís està desenvolupant una campanya potent i ben planificada però farcida de missatges autoreferencials. “Som com tu” sembla voler connectar amb l’electorat més jove i dinàmic aprofitant la projecció mediàtica del grup parlamentari i, en particular, de Mònica Oltra –una basa aconseguida a costa d’EUPV, per cert-. El discurs nacionalista propi del Bloc apenes ha aparegut en la campanya, i en la resta de temes la posició de Compromís és homologable a la de qualsevol partit de centre-esquerra. Però la major part de l’esforç publicitari i argumental l’estan emprant en donar a conéixer la nova marca i els seus components, i en traure pit per l’intens ús de les xarxes socials.
De moment, triomfen al facebook però no a les enquestes. El 22 de maig comprovarem el resultat de la seua estratègia.
L’alternativa
Last but not least, Esquerra Unida no té necessitat de donar-se a conéixer. És una referència consolidada després de 25 anys, i la imatge de marca –tan menyspreada fins fa ben poc- s’ha revaloritzat per la deriva dretana del govern de Zapatero. Per a la majoria de la gent, els d’EUPV som eixos bons xics i xiques idealistes que mai guanyaran. Però també hi ha sobre nosaltres una expectativa de creixement electoral, ara que la crisi del capitalisme neoliberal ha donat validesa al nostre discurs crític i que la profunda decepció amb el PSOE ha fet minvar la pulsió cap al “vot útil”.
Els nostres esforços estan centrats en una campanya pedagògica, en la que tractem d’explicar què està passant (la doble crisi, política i econòmica) i quina és l’alternativa (des de l’esquerra). Això ens situa en una posició nítida de confrontació amb el PP i de distància amb el PSOE. Duguem més d’un any manifestant-nos al carrer contra les reformes antisocials (laboral, de pensions, etc) del govern central, i hem estat junt amb la resta de l’oposició ferms en la denúncia de la corrupció del PP valencià. Però, a diferència del PSPV, no entenem aquest problema únicament en clau moral (“uns lladres”) sinó en un sentit polític més ample: un sistema basat en l’especulació urbanística i la privatització de serveis públics, que genera espectaculars beneficis per simples decisions administratives, és un terreny sembrat per a la corrupció.
“La teua alternativa” és el nostre lema de campanya. Estem intentant –però no sempre passem el filtre dels mitjans de comunicació, més interessats per la picabaralla entre els partits- desglossar un programa electoral audaç però realista. Si Cayo Lara li va portar a Zapatero 10 mesures contra la crisi (reforma fiscal progressiva, pla de rehabilitació d’habitatges residencials, modificació de la LLei Hipotecària, nou sistema de finançament municipal…), Marga Sanz va exposar en Canal 9 les nostres propostes sobre educació, sanitat, infraestructures, medi ambient, energia, polítiques actives d’ocupació o finançament de l’economia productiva. Volem parlar en la campanya de la necessitat d’una banca pública valenciana, de preus mínims per als agricultors, d’una xarxa de transport sostenible que vertebre el País Valencià, de la reversió dels hospitals privatitzats, d’una política que afavorisca el carácter col·lectiu i públic de la cultura, de la promoció de l’ús social de la llengua, del compliment de la LLei de Dependencia…
Ens adrecem directament als afectats per la crisi: aturats, treballadors precaris i famílies que, fins i tot, es veuen desnonades dels seus habitatges. I fonamentalment a la gent d’esquerres (el 29’6% que s’autoubica entre l’1 i el 4 de l’escala del CIS) que rebutja les polítiques dretanes de PP i PSOE i necessita una alternativa confiable. Nosaltres podem ser-ho i esperem que així es demostre en aquestes eleccions. El nostre rival no és cap altre partit progressista sinó la resignació que pot manifestar-se en abstencionisme. Per això fem una crida a passar de la indignació a l’acció. El 22M i molt més enllà.
Bona campanya a totes i tots!
Etiquetas candidaturas autonómicas, Estrategia electoral EU, Estrategias, firmas invitadas, Ignacio Blanco
«Esquerra Unida no té necessitat de donar-se a conéixer. És una referència consolidada després de 25 anys, i la imatge de marca –tan menyspreada fins fa ben poc- s’ha revaloritzat per la deriva dretana del govern de Zapatero.»
Això és exactament el que sou, una marca, però una marca buida de contingut.
Company Algemesinenc, si d’alguna cosa no manca EUPV és precisament de contingut; lleig i afarta’t de contingut: http://www.eupv.org/candidatures-2011/programa/
Ah! I no t’oblides de comparar amb els altres continguts… que tothom en te.. i tant!
Si fuera por los periodistas y blogeros, Esquerra Unida no tendría representación y Compromís mayoría absoluta. A estos señores les rogaría que pisen un centro de trabajo o las colas del paro y les pregunten que les interesa, políticas sociales o el autobombo de unos señores que se cambian de siglas como se cambian de camiseta.
Estamos en una crisis económica y social profunda. Nos estamos jugando mucho, cómo diría Rosa Luxemburgo, Socialismo o Barbarie. O profundizamos en la democracia y los derechos humanos o el fascismo está a la vuelta de la esquina.
Dejémonos de tonterías y resistamos y avancemos después. Esquerra Unida no es la formación política ideal, pero es una coalición que en la que cabe toda la izquierda transformadora. No los que están en la política para enriquecerse ni para estar al dictado de los mercados.
Estamos en el 2011 y no se en que círculos sociales te mueves, pero la juventud puede que sea uno de los sectores que mas abstención tiene, basar tu campaña en acercar a esos jóvenes a la política mediante las redes sociales, que son muy importantes y cada vez mas, no lo veo un error, mas bien veo un error en pensar que todo el mundo tiene el nivel político que por aquí se tiene (no yo) y que la elección del partido al que vota ese joven (si tiene ganas) saldrá del deseo del joven de buscar un partido, de puerta en puerta o en una octavilla que recoge del suelo, o de esos mítines que tanto triunfan entre los chavales («e tío este fin de iré a tres mítines y decidiré mi orientación política») pero si cuelgas discursos en la red, creas tu pagina moderna y bien (no como las del pppv_psoepv), enlazas las redes sociales, cuelgas peleas del parlamento con la oltra dando caña.. no estas mintiendo simplemente haces accesible todo eso a la juventud y su entorno, si en publicidad cada vez cuenta mas Internet.. me dices que para la política no? te equivocas…..
>>Estamos en una crisis económica y social profunda. Nos estamos jugando mucho, cómo diría Rosa Luxemburgo, Socialismo o Barbarie. O profundizamos en la democracia y los derechos humanos o el fascismo está a la vuelta de la esquina.
Uf… el discurs de sempre. El de fa 200 anys (per la retòrica socialista i pseudo.-revolucionària), ara adormat de «que viene el fascismo» (que no és altra cosa que dir que la classe treballadora és idiota per votar a partits «proteccionistes» -que és com el que són percebut pels seus votants, i no feixistes, com el Front National). Normal que el treballador de coll blau vote FN i coses pitjors.
Per cert, sóc jo l’únic que pensa que eixe discurs és igual o més «un discurs sobre el valor de l’honestedat i la superioritat moral de l’esquerra (!)» que el del PSOE?
>>>Estamos en una crisis económica y social profunda. Nos estamos jugando mucho, cómo diría Rosa Luxemburgo, Socialismo o Barbarie. O profundizamos en la democracia y los derechos humanos o el fascismo está a la vuelta de la esquina.
Uf. El discurs de sempre. Per la retòrica de socialismo y barbarie, eh? Molt soviètic.
Però em preocupa més el discurs de «nos jugamos mucho, viene el fascismo», com volent dir que la gent és idiota per votar a partits de dretes. Senyors, algú s’ha plantejat perquè entre la classe treballadora francesa el FN és el partit més votant i no el PC??? (per la cita a Luxemburg, dic)
La izquierda transformadora no está en política para enriquecerse, ni al dictado de los mercados («los fascistas», supose)…
… Sóc l’únic que pensa que darrere d’eixa argumentació hi trobem «un discurs sobre el valor de l’honestedat i la superioritat moral de l’esquerra (!)» molt més ranci que el del PSOE que critica l’autor de l’article?
Pero si el fascismo sois vusotros.
Ah, pendiente de moderación. Falsarios
Coincido con el mensaje anterior.
Llegiu este article, que també parla de la discrepància entre la presència en les xarxes socials i el resultat de les enquestes: http://www.linformatiu.com/opinio/detalle/articulo/la-negacio-de-la-realitat-demoscopica/
El fet de que Compromís superi o no el 5% penso que depen més de l’abstenció que hi hagi que no pas de l’esforç que puguin fer ells en els dies que queden de campanya. Vist des de la distància sembla que el seu electoral és petit, però motivat i per tant depenen molt de si els votants del PP i el PSOE es queden a casa ja que tot està venut o no.
Sobre Esquerra Unida i el text d’avui jo crec que hi ha un fet molt preocupant que es pot aplicar tant a EUPV com IU com ICV, ¿com és possible que amb la crisi que hi ha, el descrèdit en que han caigut els governs socialistes, la corrupció del PP etc aquest partits estiguin tots suant per treure un 6% un 5% un 7%? ¿No sembla clar que alguna cosa falla en les seves propostes o en la seva imatge?
>>hi ha un fet molt preocupant que es pot aplicar tant a EUPV com IU com ICV, ¿com és possible que amb la crisi que hi ha, el descrèdit en que han caigut els governs socialistes, la corrupció del PP etc aquest partits estiguin tots suant per treure un 6% un 5% un 7%?
És que tampoc es pot estar 4 anys sense fer res, i esperar a sobreviure perquè el PSOE és un desastre i quan el PSOE és un desastre, una xicoteta proporció dels qui deixen de votar-lo (la majoria va al PP o a l’abstenció) vote EU.
Després passa el que passa, que en 2007 (quan el PSOE fa les coses «mitjanament normal») es perd presència a Alacant i València ciutat, i es fan bonyigos de coalicions per a poder entrar a les Corts.
Este (i probablement, altre comentari) està repre perquè no em va aparèixer el missatget de «tu comentario está pendiente de moderación». Si ix un missatge repe, Xè! borreu uno dels dos (el més curt, a ser possible).
>>>Sobre Esquerra Unida i el text d’avui jo crec que hi ha un fet molt preocupant que es pot aplicar tant a EUPV com IU com ICV, ¿com és possible que amb la crisi que hi ha, el descrèdit en que han caigut els governs socialistes, la corrupció del PP etc aquest partits estiguin tots suant per treure un 6% un 5% un 7%? ¿No sembla clar que alguna cosa falla en les seves propostes o en la seva imatge?
No pots estar 4 anys de vacances (Amadeu Sanchis: Zero propostes en quatre anys i candidat a l’alcaldia de València, i a les Corts, després de l'»iniciativazo» van desaparèixer fins 6 mesos abans d’eleccions, i per Albiol) i després esperar mantenir el teu estatus de tercera força per la llei matemàtica que diu que quan el PSOE ho fa fatal, una mínima part del seu vot (la majoria, al PP o l’abstenció) va a EU.
Perquè després passa el que passa: que quan en PSOE fa les coses mitjanament normals (2007) et quedes fora de l’Ajuntament d’Alacant i València, i entres a les Corts per pactes raros.
I en 2015, o es canvia molt el discurs i l’estratègia, o estarem com ara o pitjor. Esta última part també és aplicable per al BLOC.
A mi m’ha agradat l’article d’Ignacio Blanco. Crec que fa una avaluació molt encertada de les dinàmiques i missatges bàsics que estem veient en campanya.
Respecte de la feian que ha portat a terme EU al llarg de la legislatura, crec sincerament que els ha faltat visibilitat i que han passat molt inadvertits. Serà perquè els mitjans no els tracten bé, però també hi haurà alguna cosa a dir, en la meua opinió, respecte de la incapacitat per a connectar amb la gent i amb les preocupacions que arriben als medis.
També és veritat que, després del que va passar al grup parlamentari, es van quedar sense la plataforma amb més visibilitat de les que tenien. D’ací a quatre anys serà possible fer un judici més complet i també, si és el cas, més dur, perquè sembla que entraran a les Corts i esta vegada no hi haurà excuses per a no currar de valent i de manera que es veja, que arribe a la ciutadania. Si no arriba ja no serà per culpa d’accidents o putades externes.
Ai, ja trobava a faltar la rigidesa del Garrofó envers Esquerra Unida -amb perles com la de no admetre cap «excusa» més en el futur… Quant m’agradaria vore la mateixa actitud rígida envers el transfuguisme de les ‘gafapastas’ i la deriva ideològica dretana del Bloc!
No penses que són molt més censurables eixos altres valors? Amb quin mecanisme ‘filosòfic’ els exculpes? De veritat aspires a guanyar credibilitat amb el teu esbiaxament?
El artículo me parece muy interesante, pero lo mas instructivo que veo es el trabajo realizado por gente como Amadeu Sanchis, al que conozco por venir en estos 4 años a mi Asociación de Vecinos para conocer la vida del barrio y sus problemas. Después me lo he encontrado en muchas manifestaciones/protestas que hemos realizado pidiendo un centro de Salud, guarderías, etc.. Con gente así da gusto tener concejales. Eso sí, espero que cuando lo sea siga viniendo a las Asociaciones y a las movidas que hagamos. Falta mucho por hacer y el pobre «Estado de bienestar» que tenemos el bipartidismo nos lo está desnaturalizando. Solo tenemos que recordar la última de psoe de esta semana de recurrir el que las comunidades (que tienen la competencia educativa) no puedan sustituir los profesores que se jubilan.
Enhorabona, paellers monleonians, El surrealisme al poder. Ja està bé de tindre en política gent sense imaginació. Eixcam dels clavegerams i reivindiquem la poesia i la literatura com a armes carregades de futur. He trobat aquest blog per coincidencia. I jo crec en les coincidencies com Paul Auster. L’avinguda Blasco Ibáñez està plena de plataners, de saviessa i de profesors interesants. Ens vorem o ens escriurem.
Crec que no diria açò mai però estic d’arcord amb una persona d’EU. Em pareix que fa un anàl·lisi molt bo en poques paraules sobre els discursos dels altres partits. Pot ser sobre el seu li ha faltat dir que són una marca amb 25 anys i que tenen el mateix discurs que fa 25 anys. Molt encerta la critica al Bloc d’amagar el seu suposat nacionalisme i el PPSOE també els te ben calats.
La llastima es que l’alternativa del seu partit ja no resulta atractiva, quan el PSOE baixava fa 10 anys ells si que absorvien molt de vot, actualment la crisi neocapitalista que ells diuen no els deixarà molta cosa.
Un article molt instructiu, una anàlisi molt encertada… I el que més m’agrada: el respecte i l’elegància del discurs. Bé per Esquerra Unida, tan de bo arreplegueu un fantàstic resultat el 22 de maig!
A Socarraet i a tota la resta de post-moderns: La lluita de classes és avui acarnissada. La patronal n’és ben conscient i la classe treballadora, que no ho és en absolut, camina cap a l’abisme. Així que ja està bé de dir que el discurs de classe és del passat, perquè qui això diu no té ni idea de materialisme històric, ni, en general, de com funciona el capitalisme.
Per cert, EU és un partit socialdemòcrata.
Aquesta campanya ens està deixant fets absolutament fascinants. Entre els quals un que a mi particularment em meravella: els «comunistes sector dur» -de retòrica, és clar- confiant-ho tot -absolutament tot, perquè de faena…, hehe…- a la «marca». Com si foren la NIKE, tu!
Pingback: Los resultados. Análisis de urgencia | La Paella Rusa