La Universitat del “trinque” i del President (i d’Alarte?)

Tots els Presidents de la Generalitat Valenciana, des que el món és món, han tractat de deixar el seu segell en l’àmbit universitari. I a tots els ha fet il·lusió bastir una Universitat. Que siga «la seua Universitat». Com una fillola. Si el tal Alexandre VIé eixe va poder posar en marxa una, què no faré jo!, es veu que pensen. Serà per diners!

Joan Lerma, com a quasi tot, va tardar un poc a agafar-li el puntet. I els seus primers anys varen ser época de conflicte amb la molt recent Universitat d’Alacant, per allò de que la conversió de l’antic Col·legi Universitari en Universitat no havia estat idea seua ni el nou centre estava controlat pel PSPV. Una vergonya, per a entendre’ns. Tanmateix, entre entrepà de besugo en olives i entrepà de truita amb creïlla, al final, es va decidir a posar en marxa una Universitat, la seua Universitat, PSPV-oriented, com Déu mana i tot això. Per a que no es diguera, igual que Felipe feia l’AVE a Sevilla, doncs Lerma ens oferia la Jaume I, a Castelló, per a fer país, dinamitzar la ciutat, cohesionar regionalment i, ja que estem, per a tindre un satèl·lit del partit més. Benvinguda siga la Universitat orelluda!

Zaplana, que ha sigut per a tot el més ràpid dels presidents que hem tingut (de fet, va ser fins i tot ràpid en decidir que aquestes cosetes de poble no eren per a ell i que Madrid i els negocis de primer nivell eren un àmbit més agraït), no va trigar gaire a fer-ne la seua. De tan ràpida que va anar la cosa, de tantes ganes que tenia Zaplana per posar en marxa un xiringuito respectable i de nivell, però que en comptes de estar venut al catalanisme i als rojos, com la resta d’Universitats valencianes d’aleshores, fóra respectuós amb els que manaven, és a dir, amb ell, el show va ser magnífic. Perquè Zaplana no només va muntar una Universitat a Elx i la va regar generosament amb diners i amb professors peperos venuts i vinguts de tota Espanya a «manar» per fi a una Universitat on els feien catedràtics per la via ràpida. No. Ja que estava, es va arremangar i va decidir que no consentiria que «la seua» Universitat fóra una de segona comparada amb la d’Alacant. Com resoldre-ho? Doncs molt senzill. Li va agafar per llei la Facultat més senyera, on més diners s’havien invertir (la «joia de la corona», vaja) i, patapum, va decidir que eixa Facultat i tot el seu personal i estudiants passaven a la Universitat d’Elx. Dit i fet. Per la via ràpida. Ja tenim Universitat de Zaplana. I, a més, seguint l’estil del personantge, amb tot el nivell i ben lluenta. Amb una Facultat de Medicina «furtada» i ubicada a Alacant (per a més inri, al nord d’Alacant, a Sant Joan, és a dir, era la Facultat de la Universitat d’Alacant que estava més lluny d’Elsx!). Zaplana way of life. Sense complexos. Collonut. Benvinguda siga la Universitat dels dàtils!

Una vegada va passar Olivas, després de la fugina de Zapalana a Madrid, i donat que en uns mesos al pobre José Luis no li va donar temps a fer-se una Universitat i el pobre home s’ha hagut de conformar amb una caixa d’estalvis (mira que la vida és dura amb aquest pobre home, eh?), va arribar Francisco Camps. Ja se sap. El conegueu, em supose. El «bon xic». El número dos fidel. El tio treballador i estalviador. El que es dedica a gestionar amb seny. El que mai no faria despeses destrellatades ni putades als companys. Camps, també conegut com «Paco». Tan bon xic que quasi hauria de ser Papa abans que no President de la Generalitat. De fet, no ha acabat de Papa perquè és massa bon xic fins i tot per al càrrec. Qui millor que ell per a donar un nou aire a la Generlitat, una orientació més humanista i plena de bondat  generositat cristiana?

Tant de bo haguera estat així la cosa. No sabem si és cosa de la propaganda, que normalment no es correspon amb la realitat. O que ens han bescanviat el nostre Paco per un altre. Tant se val. El cas és que la tradició de tot President de la Generalitat ha pesat més que l’austeritat i la tendència natural de Camps a fer el bé. I ell també ha volgut dedicar un bon grapat de diners públics a montar una Universitat. Però, ja que estem, ha degut pensar, millor trincar diners públics per a deixar-los en mans més controlades i respectuoses que donar-li-los als sanguangos del sector públic i eixos professors d’Universitat que parlen raro i que són antivalencians dels que mai no et pots refiar.  Total, que Camps anà a parlar amb l’arquebisbe, un senyor que li deien García Gascó, molt decent, molt fatxa i molt de l’Opus i li va proposar el pla d’acció: «Mire, Monseñor, Usted no se preocupe, le monto una Universidad, le doy dinero público a manos llenas y Usted me la gestiona como sólo Usted sabe, ¿le parece bien?». L’arquebisbe es va mirar Camps satisfet i le va dir que estava d’acord, però amb una condició: no tindre que respectar cap llei divina ni física, que per a alguna cosa estava la llei de Déu darrere i eixa valia més que ninguna. Camps, evidentement, hagué d’acceptar. Tot siga per passar a la història com un president que, també, va fundar una Universitat valenciana.

Una Universitat com cal

Des d’eixe moment en què es va crear la Universitat Catòlica de València, perdó, la Universidad Católica de València, les coses han anat molt bé i les senyes d’identitat del nou fillol predilecte de la Generalitat i de l’Arquebisbat han estat defeses de manera constant. Bàsicament, per donar exemple de regeneració democràtica i ética, en una línea molt adequada tenint en compte qui està darrera del bitxo, la Universidad Católica ha fet dos coses. Primer, ha posat al seu cap a persones molt conegudes en la societat valenciana pel seu compromís cívic, la seua caritat cristiana, la seua generositat, el seu compromís cívic i la seua moral sense màcula. Què menys! Segon, s’ha dedicat a trincar diners i subvencions a mansalva, arramblar amb tot el que ha pogut i, per descomptat, a fer el que li dóna la gana sense necessitat de rendir comptes a ningú. Diners i poder per a esta bona gent, que ja sabem que només que tenen interessos socials, de pura bondat que, com al Mubarak eixe, els ix per tots els costats.

La seua trajectòria té com a moments estelars coses com aquestes (i no tractem de ser exhaustius, perquè seria impossible):

– Conflicte intern brutal amb el CEU-San Pablo de València i tot tipus de jugades brutes contra l’atra Universitat privada de la ciutat, aprofitant-se, fins i tot, de part de la tasca que portava feta el CEU en alguns àmbits per a «endur-se-la» a la Católica. Ja se sap que la llei de Déu parla de tractar els altres en tant que bons germans.

– Trincar pasta pública per terra, mar i aigua. La Catòlica s’està pagant les instal·lacions d’una manera molt habitual al sector públic espanyol: els diners els posem entre tots i els resultats se’ls queda una empresa privada. Els exemples son múltiples i alguns esgarrifosos. De fet, en són tants, tan senzill és per aquesta gent aconseguir diners públics, que ja es pot dubtar que trincar (que implica certa dificultat en aconseguir alguna cosa) siga el verb adequat al que fan. Els exemples van des d’Ajuntaments com el de Torrent que els regala sól públic per a que s’hi instalen a les desenes (o centenars, vés a saber, donada la opacitat dels comptes públics valencians) de milions d’euros en ajudes de la Generalitat a la reconstrucció dels edificis on tenen les diferentes Facultats amb l’excusa que són patrimoni històric (clar, patrimoni històric, però en mans de l’Església i utilitzats per al seu xiringuito). Per no parlar de l’escàndol que suposa la política d’I+D de la Generalitat Valenciana, on aquesta Universitat rep en termes relatius més diners que cap altra de les públiques. Així jo també em monte una Universitat privada, si tota la pasta de la inversió inmobilitzada me la posen amb diners públics i els beneficis me’ls quede jo!

– Com que l’Església i esl responsables semblen molt habituats a trincar pasta pública sense complexos, han degut pensar que també ho poden fer amb els diners i els béns de persones privades. Total, si ací mai no passa res! Espectacular reportatge de El País que demostra com la Católica no és que se dedique a rehabilitar els edificis amb diners públics. A més, eixos edificis se’ls ha apropiat en plan xungo incomplint testaments i llegats privats. Tenim poca cosa més a dir del que ja han comentat altres: per les seues obres es dónen a conèixer.

– Passar-se pel forro qualsevol tipus de norma jurídica, que ells interpreten com simplement orientatives i que no ningú els obliga a aplicar. El major escàndol de la història de les Universitats espanyoles en matèria de títols il·legals, de fet, s’ha fet ací. La Católica vol tindre «Facultad de Medecina» per a que els xiquets de bona família de la ciutat de València que són més burros que Tacó i que tot i haver anat a centres privats o concertats d’eixos que serveixen a «pujar la nota» no acaben de tindre mitjana (maleïda Selectivitat!) per a entrar en Medicina en la Universitat pública. Pobre gent! Quina injustícia! Els pobres amb bones notes estudiant per a ser metges i els xiquets de bona família en casa sense fer res o, pitjor, havent de fer Dret al CEU San Pablo! Benauradament la Católica va acudir al rescat i va posar en marxa, pels seus collons, la coneguda en tota Espanya, com «Facultad de Medecina de Valencia, o sea, te lo juro por Snoopy». Una Facultat que NO va obtindre l’acreditació, tot i els esforços i pressions de la Generalitat, per a començar a funcionar. No un any. Sinó dos. Tot i això, acollint-se a la llei de Déu, la Católica va posar en marxa el centre. I els xiquets ahi estan ara, sent metges. Sense que no ningú, ni el Ministeri ni la Generalitat, haja xistat. Legalment han convalidat la cosa amb un curs, tercer, on els estudiants han fet 200 crèdits de colp (3 anys sencers) en dos quadrimestres. Milacre! Però és que la «Facultad de Medecina, osea, te lo juro por Snoopy!» tot ho pot.

– Per no parlar, evidentment, del tipus de’ensenyament que s’hi impartix. De la qualitat no parlarem. No és qüestió de perdre el temps explicant coses òbvies. Estem parlant d’una Universitat que no té ni de lluny el nombre requerit de professors amb els títols i acreditacions requerits per a funcionar. Però com no se li aplica la llei de tots sinó la de Déu… no passa res. Estem parlant d’una Universitat que oferta a la societat valenciana doctorats de «todo a 100» (o, bé, si voleu… a 1.000… euros). Estem parlant del que estem parlant. Però, a més, i quasi pitjor, és el que fa esta pseudo-Universitat en termes ideològics. Perquè ells diuen, amb tot el lleu, que passen de la ciència i que passen de les normes vigents a Espanya. Així de clar. Amb dos collons. Que ells no ensenyen a matar (i. e., explicar els futurs metges com atendre un avortament), no com les altres Universitats valencianes i les seues Facultats de Medicina, a les que acusen de ser instruments de la mort i de preparar els estudiants per a matar xiquets. Que ells no ensenyen mentires com la teoria de l’evolució. O que, en la Facultat de Dret, ells no ensenyen aberracions com la regulació actual de l’avortament o del matrimoni homosexual perquè van contra la dignitat de la persona i la llei de Déu. I que a ells la Constitució i el nostre marc jurídic no els interessa ni el respecten.

Així de clar ho tenen. Així de clar ho diuen. I així de clara està la cosa. Recordeu, pagada per tots.

Mentrimentres, els notres polítics, clar, encantats. Camps, lògicament perquè estem parlant de «la seua Universitat». Vergonya, cavaller, vergonya! Però el pitjor de tot no és el «curita Camps». A fi de comptes, se suposa, ell és així: pre-ilustrat. El pitjor de tots és la resta de la societat, les altres Universitats, els metges i advocats, els sector valencians que se suposa que han superat 1789… com callem, com acceptem aquest retrocés pre-ilustrat… pagat amb els nostres diners!

I, si no s’ho creuen, si pensen que estic exaggerant, vegen. Què boniques imatges! El tout València, la crème de la crème de la política i l’empresariat indígena, tots juntets, per a rendir pleitesia als que saben que manen de veritat i als que són els seus representants en terra valenciana.

Alarte es curra el seu compromís amb la ciència i la ilustració buscant la proximitat de universitaris i doctors que guien per la raó i la ciència la seua tasca

Però quasi el pitjor de tot és el PSPV. Que ha callat i calla, per por d’emprenyar no se sap ben bé qui. Que no perd ni un segon en anar a llepar el cul a l’arquebisbe i a qui siga menester. Hi ha imatges que ho diuen tot. La de dalt n’és una. Jorge Alarte no té el costum d’anar a veure com són investits com honoris causa professors de prestigi internacional i científics de nivell. Ni falta que li fa! Això sí, quan un xiringuito pseudo-universitari, impresentable, il·legal, trincador de diners públics i privats a mans plenes, dedicat a fer l’impresentable, es monta una festa d’homenatge i li posa el birret a un cardenal, aleshores, sí, Alarte en primera filera. I a besar-li la manera al retor. Por fa pensar, si algún dia manés Alarte, quina Universitat, utilitzant el seu dret tradicional com a president de la Generalitat, posaria en marxa. Perquè qui escriu açò pensa que a pitjor és impossible anar, però mire la foto de dalt i em pose a tremolar.

Etiquetas Blanquerías, Camps, ciudad de Valencia, El País, Francisco Camps, giro a la derecha del PSPV, Imágenes que lo dicen todo, Jorge Alarte, pactos PP-PSPV, subvenciones públicas, Todo para los curas, Universidad, Universidad Católica de Valencia, Visita del Papa