La Paella RusaTota empastrà
Compromís
El tercer espai: De PANE’s, PCE’s i altres miracles de multiplicació
Este bloc és plural i modern i cadascú tenim les nostres manies. Hui tornaré a parlar del tercer espai, que provisionalment entendrem que són tots aquells que no són PPSOE. Ja està el burro a l’herba. A estes formacions, provisionalment les denominarem PANE’s (Partits d’Àmbit No Estatal, fonamentalment el Bloc) i PCE’s (referint-nos al PCE i respectius projectes i escissions), més encertat encara si sabem que la principal virtut i miracle que saben fer és el de multiplicar-se sense parar en grupuscles més petits. Així, de hui en avant, i en clar idioma de Vargas Llosa els denominarem, en cursiva, Los PANE’s y los PCE’s. Quede aclarit.
No incloc a la reflexió de hui- tot i estar per extensió subsumits dins la categoria- a la possible coalició de Solidaritat per la Independència i ERPV, decidit a superar la barrera psicològica dels 15.000 vots. Estos mereixen- i tindran- un monogràfic. Dels altres, els qui arribaren a tindre un bon grapat de diputats i una ampla representació, Unió Valenciana i el regionalisme blawer, no en queden ni les cendres. Esta setmana potser notem l’ectoplasma de González Lizondo arrossegar-se per l’edició digital del pamflet Las Provincias lamentant que el partit de Jean Laporta- conforme pronuncien els cosmopolites mig-ouets que regenten la rotativa- es presente a la ciutat de València. Quan ve època electoral, i més ara amb la profunda crisi de la premsa escrita, des de la plantilla de l’insigne periòdic fundat per Don Teodor Llorente senten la necessitat de traure la ouija de l’armari i invocar a Maria Consuelo i al Cabinista. Però ja tot és al servei del PP. Al blaverisme polític, al qual més avant promet dedicar-li un dossier, incloent vida i miracles de Lizondo, Chiquillo, Valero Eustaquio, Villalba, Choví, José Manuel “Boris Izaguirre” Miralles i Garcia Sentandreu, els queda poc més que demanar faena d’extres de la segona temporada de The Walking Dead.
Un cop aclarits els termes i tot tornant al tema central, hi ha un parell de temes que han eixit a la palestra en les últimes setmanes que ens indiquen la desorientació a què estan sotmesos “Los PANE’s y los PCE’s«. Per al primer d’estos temes, ja que tenim passejant a González Lizondo, val la pena que recordem una de les seues grans gestes, aquell dia en què anà a donar-li una taronja a Felipe González “Usted me habla de Letonia, Estonia y Lituania y yo lo que quiero es que me hable de Valencia, Castellón y Alicante”. I això a sant de què? Ah si, la taronja. Fa un parell de setmanes, aprofitant la cortina de fum mediàtica de la llei antitabac, la Unió Europea negociava un acord comercial amb el Marroc pel qual les taronges marroquines podran vendre’s a meitat de preu que les valencianes, tot eliminant aranzels. Estocada a l’agricultura valenciana, ja en fase terminal, i un silenci general. L’altre dia un programa de ràdio recomanava arrancar els tarongers i plantar cogoll, com a producte valencià d’insigne qualitat. A este pas, tot arribarà, excepte una política agrària coherent.
El segon és el famós acte del lobby FERRMED a Brusel·les sobre l’Arc Mediterrani i el ferrocarril d’ample europeu per a mercaderies. Una reclamació clàssica de l’esquerra i el nacionalisme, promoguda per estes terres per l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga- una de les paradetes de l’insigne Eliseu Climent, amb seu a l’Octubre CCC, i que compta amb la col·laboració de Fernando Villalonga l’exconseller de Zaplana- i que de cop i volta Camps s’ha apropiat tot i haver-ne sigut refractari de 2003 cap ací. La notícia de l’acte quedà en l’insult de Camps, amb la col·laboració del Cunsayé dals Miyós (Alumnes d’ESADE) Lluís Recoder cap a la premsa i cap als valencians. Del fons de l’acte, ací i a tot arreu se n’ha parlat poquet. La premsa del PPSOE li ha donat poc aire, convençuts com estan que la millor opció per al tren és foradar els Pirineus per Somport i anar per Madrid i Algesires, l’eix de la prosperitat de l’economia espanyola.
Los PANE’s y los PCE’s valencians no ens han sorprès ni un pèl. D’un costat, fent èmfasi en que allò important és que Francisco Camps responga sobre el cas Gürtel. Seguir denunciant alcaldes, casos de prevaricació i esperar que la justícia espanyola actue i impedisca al PP presentar-se a les eleccions, es veu que és el genial pla. Paral·lelament, que l’electorat del PP i el PSOE àvid d’ètica política sense contingut vote a Enric Morera i/o Marga Sanz, com tothom sap, campions de la moral i amb reputació digna de jutges antimàfia, els Antonio di Pietro valencians com a mínim. De jutjat en jutjat fins a la debacle del 22 de maig. A pensar que potser davant el descrèdit de la classe política i els partits dinàstics la ciutadania valenciana espera respostes diferents i d’aprofundiment democràtic no hi han arribat. Programa participatiu, primàries obertes a simpatitzants, diàleg amb entitats de la societat civil (que són l’autèntic motor de l’oposició), ús de noves tecnologies… per a què? Millor pactar llistes en clau interna i canviant cromos, i esperar que el món s’ensorre tot sol. Si algú vol anar en llistes, que entre a militar i llepe culs, com tots. Això faltaria!
La segona gran relliscada és el no discurs en economia. És l’economia, estúpids!, diuen que va dir Bill Clinton ja fa gairebé 20 anys, i continua tenint raó. Enmig de la crisi més gran, sostre d’endeutament, un atur per sobre del 25% i amb l’Estat preparant una nova LOAPA, no hem sentit als PANE’s ni als PCE’s dir quatre frases seguides sobre model productiu i com s’ha de transformar. El ja mencionat tema de l’agricultura n’és l’exemple perfecte, sent com és un sector clau en el passat i en el present valencià. El ferrocarril mediterrani és encara més complex. Per què volem un ferrocarril? Per a quina indústria( si és que ens en queda)? Per inundar Europa de productes barats de l’Àsia via Suez? Volem limitar-nos a omplir bancals i bancals erms de contenidors de colorins com un joc de Tetris gegantí? Recomane en aquest sentit la lúcida anàlisi de Popota fa uns dies de com funciona la nova economia sostenible: rajola sobre rajola, plaques solars a sobre i a cada cosa li posem un nom segons el sector que vulguem promoure. L’esquerra valenciana ha de decidir quin model productiu ve després de la construcció, o està condemnada (30 anys més) al més pur ostracisme.
En aquests moments, potser cal mirar de portes enfora. El model Emília-Romanya, basat en el cooperativisme i la innovació (és la regió d’Europa on la riquesa es troba més repartida, dos terços de la població treballen en cooperatives i l’economia amplament diversificada) pot vindre a substituir el model d’imitar Florida que el PP va proposar. Algú pensarà en començar a parlar de l’economia del futur, que certament haurà de ser més competitiva però també més sustentable, igualitària i menys dependent de monocultius i oligopolis? Abans de les eleccions de maig, ho dubte.
PS: Dedicat a Josep Nadal, autor de la proposta de revitalitzar l’agricultura a través del cogoll.
Etiquetas Arc Mediterrani, Asesores, Bloc, cogoll, crisis, crisis económica, CV, encuestas, Estrategias, FERRMED, Imágenes que lo dicen todo, La Paella Rusa, Països Catalans, PANE's, PCE's, Relaciones con la prensa, spin doctors, taronja, tren, UV, Zaplana
Los PANE’s y los PCE’s: la burrera psicològica a superar.
Només tinc un apunt a afegir ara per ara:
José Manuel Miralles s’assembla també amuntó a Jaimito Borromeo. He dit.
Em pareix molt greu i síntoma d’una gran incompetència política sobretot en el cas del nou Compromís i del Morera, que ja no se sap si és que està fava, si no li agrada treballar o què. Perquè el tema del conveni UE-Marroc en matèria d’agricultura és una vergonya. No tant perquè s’acabe liberalitzant l’entrada de taronges i productes de l’horta des del Marroc. Ja ens diuen que aquest és el signe dels temps. Adéu fronteres i hola producció amb mà d’obra semi-esclava. No, el que és molt interessant és què NO s’ha liberalitzat. I com el govern d’Espanya ha presionat perquè no es baixara l’arancell respecte dels productes d’agricultura de la meseta, especialment el blat, el forment, la dacsa… amb molt d’èxit. Sembla mentida que un partit com el de Morera no explique als ciutadans que tenim un govern «nacional» que, desde Madrid, no té cap problema en vendre l’agricultura valenciana per salvar la de Castella. Serà perque és més productiva i econòmicament competitiva la cosa esta de la meseta? Amos anda!
Mentrimentres, Camps i el PP per fi se n’adonen de que la connexió ferroviària amb Europa és vital (tot i que, és ben cert, no tenen massa clar, com bé dius, què volen portar després cap a França per eixa via). I va i resulta que ací tots ens posem a parlar, a rebufo de Madrid, sobre les no respostes a les preguntes Gürtel. És interessant saber què va defensar el secretari d’estat de transport al consell europeo de ministres de transport fet a Saragossa a finals de 2009. Perquè ens dóna pistes de per on anirà la defensa que farà Espanya dels interessos dels valencians en la propera definició de les xarxes ferroviàries d’interés comunitari. El problema que tenen és que el projecte de foradar un túnel de 40 km sota el Pirineu central, per traure-ho tot passant per Madrid, no és senzill de fer: els francesos no volen ni sentir-ne parlar de carregar-se eixa zona de la seua part dels Pirineus. I una connexió Algecires-Madrid-Hendaya té poc de sentit, perquè no ixes al «cogollet europeu» sinó a la vessant oest. La connexió que, per això, estan impulsant ara des de Madrid és, toca´t els peus, Algecires-Madrid-Port Bou. La qual coa obligaria tots els ports mediterranis a portar primer les mercaderies a Madrid. I, una vegada al centre, cap a Port Bou.
Uuuu, sense novetats al front. Els valencians som moneda de canvi. No dic jo que tindre un partit nacionalista a Madrid siga la panacea, però als catalans i als bascos no els prenen el pèl tan a fons com a nosaltres en tots els aspectes, i tot és conseqüència de tindre un grup parlamentari que tinga al govern de torn agarrat dels ous. Jo no sé el discurs que pot funcionar, però igual al final el victimisme valencià és el que funciona: si Espanya és una federació mal entesa de taifes no anem a ser menys que els catalans i els bascos, i em té exactament igual la bandereta que gastem per a tan noble causa.
Jo veig perspectives interessants des de la societat civil que poden fructificar després del mes de maig; esta serà, si tot va bé, la última gran majoria incontestada del PP perquè el crèdit dels PANE’s i PCE’s locals em pareix que s’ha acabat i més després de l’hòstia que s’arrearan després de que el PP i el PSOE ens hagen portat a la ruïna per la porta gran i entre vítols del públic a La Roja. Jo trobe que el 23 de maig comença una etapa diferent en la política valenciana, el cas és organitzar-se perquè no ens tornen a prendre el pèl.
Compte, senyor Mitrídates, que es comença pensant així i, en uns anys, estaràs tirant a faltar Unió Valenciana i la possibilitat que haguera evolucionat com una CiU o un PNB propi. Perquè si la història recent dels valencians demostra alguna cosa és que on més possibilitats i vigor té l’afirmació en termes de valencianitat és en el centre-dreta. L’esquerra social, o pseudo-esquerra post transició, és totalment enganxada a l’esperit i a la retòrica de construcción d’un país modern, europeu i democràtic.
No sé. A dia hui, per exemple, crec que el PPCV és més possibilista, amb tot el que allò suposa, que el PSPV. I, per això, em sorprendia menys una oposició a la recentralització feta des del PPCV que des del PSPV. Igualment, si pel que fóra hi haguera una escissió al si del PPCV, potser aquí sí podria aparèixer un partit d’obediència no estatal. En canvi, pensar en una cosa semblant en el context dels socialistes valencians és més complicat perquè el percentatge de polítics del PSPV que viuen la realitat política en clau «Espanya» ha d’apropar-se al 100%. En canvi, al PP, malgrat que siga també molt majoritària, fa la sensació que hi ha un percentatge, petit però no inexistent, de gent que viu en clau valenciana el seu compromís polític.
En qualsevol cas, no acabe de comprender l’optimisme respecte al 22-M i el que vindrà després. No veig quin esdeveniment pot anar contra l’hegemonia del PPCV ni la raó per la qual la seua majoria pot patir per la crisi econòmica. Com a mínim, mentres estiga el PSOE al govern de l’estat.
Senyor Garrofó, el tema de la agricultura valenciana no va de que Marruecos, Paraguay ó Egipto puedan poner las naranjas – o lo que sea – unos centimos más baratas sino de dos factores fundamentales:
A) Hay quien necesita el terreno que ocupa y el agua que gasta para «industrias» más rentables. Van a quedar unas urbanizaciones selvaticamente ajardinadas y unos camps de golf que-te-cagas
B) El valenciano medio, y más el del campo, ha perdido completamente el espiritu fenicio y ha abandonado la comercialización. Podían tomar ejemplo de los italianos, a los que les sobran huevos para comprar aceite andaluz, catalán ó aragones a granel, llevarselo para Italia y exportarlo como producto italiano. Y sumarlo a su cuota de producción subvencionada, con dos cojones.
No se como será por las tierras de Valencia y Alicante, pero por Fabraland, las nuevas generaciones huyen del campo como alma que lleva el diablo. De aquellos hombres capaces de irse a Suecia a vender naranjas no queda más que el recuerdo.
Hombre, Galaico, el tema 1 quizás. Pero el 2 no tiene nada que ver. Que las condiciones de rentabilidad de la agricultura valenciana pueden convivir perfectamente con el hecho de que ningún aborigen se dedique a la tierra. ¡La de años que llevamos con eslavos y moros doblando el espinazo y los de aquí convertidos en señoritos! La cuestión es que, ya sea esclavizando al inmigrante sin derechos, ya con mecanización y modernización, ya con especialización, ya con rollos ecológicos, podría haber un nicho de mercado para nuestra agricultura, pero desde Madrid, claramente, no tienen ningún interés. Y aquí, al parecer, a todo el mundo le da igual.
Será por 1, que dice Usted, pero me da pena y asco que ni PSPV, ni Bloc, ni EU abran la boca.
Ni desde Madrid ni desde aqui.
Aqui si que no tiene la culpa Madrizz. No se trata de producir, sino de vender. Y eso no lo van a hacer desde un despacho de Madrid ni de Bruselas. Eso lo tiene que hacer la gente que lo produce, que ahora se reduce a abuelos y señoritos de mediana edad acostumbrados a que la cooperativa les haga la liquidación.
Puede llorar por los citricos de la Comunidad Valenciana, pero tambien hay citricos en Huelva, en Sevilla ó en Murcia. Y a Huelva han ido empresas de aqui – Martin Navarro, por ejemplo- para vender su naranja como valenciana y empresas de fuera – Luengo, un empresario maño – muy orientadas a la exportación , muy orientadas a conocer lo que demandan los mercados exteriores y que intentaron establecers e aqui, aunque no pudieron porque hasta hace ocho ó diez años la naranja era la mare, el mana y no había forma de conseguir terreno. Si hasta se comenta que en un pueblo de Fabraland rechazaron la Ford…
Ahora llevan años con la genialidad de vender sin precio, a resultas, y van a ser Zapatero y Madrid los culpables de la ruina. Si señor, va a ser eso…..