De mocadors, panys i claus

Ameu i protegiu totes les persones i el poble… Feu regnar la justícia i vetleu perquè els grans no oprimisquen els menuts – Testament de Jaume I

Hui és Nou d’Octubre. Tal dia com hui de fa quasi vuit segles ens imaginem un rei benèvol, de quasi dos metres d’alçada i aspecte ben germànic, entrant triomfalment a cavall en una pròspera València andalusina, amb el seu casc en forma de drac. Pensem en ell promulgant els Furs, un codi de lleis del qual a penes coneixem el contingut; i som menys encara capaços de contextualitzar-lo al present, però que imaginem com un compendi de normes justes, que funden un nou Regne sobre els principis de la llei i no del saqueig i el caos que associem a la foscor de l’època medieval. És la llegenda d’un rei just, d’un regnat de duració bíblica -més de 60 anys- amb fins i tot una autobiografia –El Llibre dels Fets- que li dóna dimensió moderna i un testament de valor tan literari i aprofitable. Una llegenda que ens llega, fins i tot, una data de naixement com a poble, clara, incontestable i amb onomàstica inclosa: el dia de Sant Dionís.

És igual que en realitat els Furs es promulgaren bastant més tard, que el casc de drac corresponga en realitat a Pere el Cerimoniós, més de cent anys posterior, que la Senyera guardada a l’Ajuntament no corresponga tampoc a l’època del mite o que la cita textual del seu testament en realitat es referisca a mantenir l’equilibri entre els diferents sectors de la noblesa. També és irrellevant per al que ens ocupa que la conquesta tardara encara anys en completar-se i fos al preu del que hui concebriem com un genocidi dels andalusins. Els mites existeixen no per la seua veracitat històrica sinó perquè compleixen una funció a les societats que els construeixen: en comunicació -especialment la política- la simplificació explicativa d’allò complex és segurament l’operació més difícil de totes.

Que seguim celebrant el Nou d’Octubre encara en ple segle XXI té a veure amb el fil de la memòria i la resistència popular. Després de 1707, les institucions valencianes havien estat eliminades per Felip V, i la commemoració de la conquesta de València, que tradicionalment es celebrava llençant un gran castell de focs d’artifici des del Palau de la Generalitat, fou també prohibida. I en aquest punt, la festa abans oficial es tornà popular: els forners elaboraren massapans que recordaven tant la forma dels coets prohibits com els fruits de l’Horta de València que segons la llegenda els andalusins havien oferit com a tributs a la reina Violant d’Hongria -muller de Jaume I- en el moment de la conquesta; una protesta política popular es va convertir en el dia dels enamorats valencians, i preservà la memòria del 9 d’Octubre com a diada i punt d’origen de la identitat valenciana. La segona fita és més recent: la gran manifestació de 1977, ara fa just quatre dècades, empenyia a més de mig milió de valencians a prendre els carrers del Cap i Casal per reclamar l’inici del procés autonòmic darrere el lema “Tots units per l’Estatut”. Malgrat tots els fracassos i decepcions de la Transició -que en foren molts- sense aquell esforç col·lectiu de desbordament no seriem “nacionalitat històrica” i probablement formariem part d’una regió artificial amb un mapa mutilat. No és poca cosa.

Malauradament, el Nou d’Octubre que celebrem al segle XXI té ben poc de popular. A banda dels dies de portes obertes als palaus i la programació cultural a càrrec dels distints governs, l’únic acte massiu i més o menys consensual d’entitat és l’anomenada “Processó Cívica”, que té prou més del substantiu que de l’adjectiu. Què té de cívica una marxa on la població segueix submisament i en ordre marcial -o religiós- el pas de l’estendard que encapçalen les autoritats municipals? Només el despenjat en vertical de la Senyera pel balcó -atès que no pot inclinar-se davant ningú- suggereix algun significat polític profund -que hauria de ser la supremacia del poder de les Corts, una sort de proto-parlamentarisme- que en tot cas queda molt desdibuixat per estar la Reial Senyera allotjada a l’Ajuntament i no a la Generalitat o a les pròpies Corts. L’esperit de la celebració popular, espontània i distribuïda de la mocadorà no la trobem enlloc; ni tan sols s’ha recuperat el castell de focs d’artifici des de la Generalitat que Felip V va prohibir, com a símbol de restitució de l’autogovern.

Quatre dècades després d’aquell moment (re)constitutiu de l’autogovern vivim segurament el moment de major regressió de drets civils i polítics a l’Estat i en particular a casa nostra: tenim un poder judicial descontrolat i més polititzat que mai, que exerceix com a contrapoder descarnat a les urnes, i especialment un Tribunal Constitucional desacreditat però amb una doctrina altament recentralitzadora; uns nivells d’intervenció fiscal i financera sobre Comunitats Autònomes, Ajuntaments i entitats locals que coarten totalment les possibilitats de desenvolupar polítiques -ampliar serveis públics, invertir o simplement contractar personal-; tot això a més dels problemes coneguts amb el finançament, les inversions i el deute públic que posen en perill la mateixa continuïtat del projecte autonòmic per la via dels fets. I malgrat això, ni les forces polítiques, sindicals  i socials agrupades en la Comissió Nou d’Octubre han optat per convertir la manifestació de la vesprada en reivindicativa al voltant dels problemes d’actualitat: en el seu lloc han decidit dedicar-la a un genèric “Si al valencià”; tampoc ho fou el Vint-i-cinc d’Abril passat, tradicional dia reivindicatiu del valencianisme progressista, que tingué com a lema “Televisió sense fronteres” a propòsit de TV3. Sobren els comentaris: en tot cas, podriem concloure que el problema valencià interessa ara mateix ben poc als agents reivindicatius tradicionals.

Seria fàcil atribuir aquesta deixadesa o abandó conscient només a la por. Concretament a la por al “contagi” de la qüestió catalana, em referisc; i no precisament al procés independentista en si -és impensable ara mateix tot i que no faltarien motius objectius- sinó a la reacció de l’espanyolisme i/o l’ultradreta. És obvi que hi ha pesat: si no, no s’explica que la manifestació pretesament unitària de reivindicació del finançament s’acabàs traslladant de finals de setembre a finals de novembre, amb l’objectiu d’allunyar-se el més possible en el calendari del referèndum català. Tampoc s’entendrien si no les posicions ja no equidistants sinó bel·ligerants amb l’estratègia i full de ruta del Govern de Catalunya que han aparegut al si del Consell. L’entorn del Botànic transpua una certa sensació de desconcert presidit per una pregunta: en aquest context de polarització espanyolisme-independentisme… de quina forma es pot fer reivindicació valencianista sense quedar enmig del foc creuat? I de moment, la resposta és fer-ne la menys possible.

Una anàlisi en fred ens permet observar que una eventual solució a l’anomenat “problema valencià” s’enfronta a la mateixa mena de barreres que han impedit durant la darrera dècada als catalans assolir un acord satisfactori d’encaix a Espanya: el Tribunal Constitucional, els organismes de control fiscal, el Consell de Política Fiscal i Financera o les cambres legislatives són institucions dominades per actors que no tenen incentius per assolir una solució distinta. En altres termes: pesa la condició de majoria demogràfica dels territoris de l’Espanya castellana, que correlaciona bastant bé amb l’Espanya despoblada, l’Espanya beneficiada pels sistemes de finançament autonòmic -i l’efecte capital + paradís fiscal de Madrid-, el repartiment desigual d’inversions de l’Estat i també amb la sobrerrepresentada en el sistema electoral provincial de 1977.

En altres termes: si ens cenyim només al repartiment de diners i fem servir la lògica de balances fiscals segons un mètode de flux monetari, com es fa servir a tots els països avançats tret d’Espanya -és a dir, imputem la despesa allà on es produeix efectivament i on genera efectes, de manera que per exemple un euro invertit al Museo del Prado o a Barajas s’entendrà invertit a Madrid i no al conjunt d’Espanya tot i ser ambdós depenents d’organismes de gestió estatal- ens adonarem que qualsevol acord suposarà desplaçar cap als territoris de la Mediterrània recursos que ara estan en mans de l’Administració General de l’Estat -çò és, Madrid- o de les Comunitats Autònomes beneficiades pel sistema de repartiment actual. I dic Mediterrània perquè en aquest còmput hi ha Catalunya, el País Valencià i Balears, però també Múrcia i Andalusia, que tenen un finançament i inversions per habitant ben per sota de la mitjana. Quins incentius tenen doncs aquests dirigents -fonamentalment del PP i PSOE- per assolir un acord i assumir en les seues carns i carreres polítiques part del desgast de la cessió? De moment, el malestar li’l poden transferir a uns altres, que a més continuen pagant la festa i no tenen opcions de desestabilitzar el conjunt, que en definitiva n’ix beneficiat.

La nostra visió del món està abans o després condemnada a desaparèixer si les valencianes i valencians no prenem un paper proactiu no només en la seua defensa, sinó directament en la seua propagació: sense un canvi decisiu a les regles de joc tenim totes les de perdre. Si la qüestió de Catalunya conclou en un tancament oligàrquic i centralista de l’arquitectura estatal, el País Valencià serà segurament el territori que pague més les conseqüències: igual té que la classe política fingisca no assabentar-se’n i busque l’aplaudiment de la premsa del Règim mostrant-se com a destí amable per a la inversió i poc donat a aventures, tal i com ha passat recentment.

No tot són motius per al dol. La política a l’Estat espanyol està atravessada per diverses línies de fractura -i una de ben important és la generacional, que correlaciona bastant bé amb la visió restrictiva o aperturista sobre la qüestió territorial- però a l’entorn de Podemos i fins i tot al del PSOE el concepte de plurinacionalitat va obrint-se camí de mica en mica. Per més que, és cert, les urgències polítiques ho eclipsen.

L’assemblea de càrrecs electes que el passat diumenge 24 de setembre va organitzar Podemos a Saragossa amb les seues confluències i aliats, més Compromís, PNV, BNG, PDeCAT, i ERC, entre d’altres, fou, en aquest sentit un inici prometedor. No, certament, quant als continguts -els mitins desordenats dels assistents pràcticament no mencionaven l’aspecte central que els havia reunit allà, és a dir, la reivindicació de l’exercici del dret d’autodeterminació- però sí per la concentració de subjectes. El periodista José Antonio Zarzalejos, ex-director d’ABC destacava en la seua crònica -més aviat lloava- l’absència del PSOE: la seua presència a l’acte -valorava- hauria constituït l’inici de facto d’un procés constituent a Espanya. Mentrestant, el PSOE impulsava al Congrés dels Diputats la posada en marxa d’una comissió permanent sobre la reforma del model territorial. El posicionament del socialisme espanyol, que no s’acaba de sentir còmode al costat del PP i C’s en la gestió de la crisi catalana i tampoc en l’aliança impulsada per Podemos en favor del dret a decidir, és la clau de volta d’aquesta qüestió.

No és cap secret que el públic major de 55 anys encara imbuït del mite de la Transició -aquells que la visqueren i pogueren votar la Constitució i/o en els primers cicles electorals- constitueix el nervi de l’electorat socialista, i participa plenament del mite de la centralitat del Dret -“de la ley a la ley”– que impregna bona part de la classe dirigent espanyola, tan plagada de juristes. Per això, possiblement -i aquí va una hipòtesi personal- els hi resulta tan difícil entendre la idea d’un referèndum consultiu a Catalunya que a als seus fills i néts els suposa només una mostra de pragmatisme.

Tampoc no se li escapa al públic informat que els mecanismes de reforma necessaris per una reforma profunda de la Constitució que satisfaça l’encaix territorial són extraordinàriament feixucs: segons l’article 168 de la Constitució Espanyola per modificar algun article del títol preliminar (en qui resideix la sobirania, article 1, la indisoluble unidad de la nación española, article 2, o l’exèrcit com a garant de la unitat d’Espanya, article 8 entre d’altres) calen dos terços del Congrés i el Senat, convocar eleccions, aconseguir de nou dos terços en cada cambra i després aprovar-la en referèndum. Però també, atenció, cal aquesta majoria reforçada per modificar l’estatus de la Corona o el catàleg de drets fonamentals directament exigibles pels ciutadans en empara davant els tribunals. El dret a la salut, el treball, l’habitatge, el medi ambient, les pensions o la dependència queden fora d’aquest catàleg i la seua protecció molt disminuïda. L’extraordinària dificultat per modificar aquestes qüestions s’anomena, en Dret Constitucional, clàusula d’intangibilitat implícita: el model està dissenyat perquè la Constitució siga pràcticament irreformable; quan per a la seua aprovació en 1978 hi hagué prou amb la majoria absoluta i una aprovació en referèndum per majoria simple, independentment que després aconseguira un consens major, i sempre sota l’amenaça militar.

També en Dret Constitucional ens ensenyaven, ja en primer de Llicenciatura, que aquest disseny rígid compta amb un forat, un evident problema de disseny: els articles que marquen les majories necessàries i règims de reforma de la Constitució -el 166, 167 i 168- estan fora del perímetre de necessitat de reforma reforçada. Això significa en la pràctica que una reforma convencional -un 60% d’ambdues cambres, en una sola legislatura i amb un referèndum només si així ho sol·licita un 10% dels diputats- podria alterar aquests articles i de retruc els pilars sencers de l’arquitectura constitucional. Al criteri del catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de València Roberto Viciano seria tant legal com ajustat a la Constitució afegir un article extra (168 bis o 169 bis) que regulara la convocatòria i condicions d’una Assemblea Constituent i/o, en tot cas, els mecanismes de l’exercici d’una reforma constitucional limitada per via popular, que podria comptar amb requisits distints a les altres modalitats. La possibilitat constitucional existeix, tot i que evidentment no és ni de lluny immediata amb els equilibris actuals.

Per assolir una cosa així caldria articular una nova majoria que avui no existeix, una aliança que no només hauria d’ésser partidista sinó social. Entre tots aquells partidaris d’alterar l’statu quo en matèria territorial en favor d’un major i millor repartiment del poder -siga en un sentit independentista, federalista o post-autonomista; els partidaris de revisar el model d’Estat i per tant l’estatus de la monarquia borbònica; i també i sobretot de tots aquells interessats en ampliar i blindar els drets socials fins a uns estàndards propis d’Estat de Benestar europeu i occidental. Tres eixos que descansen tots ells sobre la mateixa clau de volta: l’obertura del pany constitucional de 1978, que per a 2025 només hauran votat els majors de 65 anys, és a dir, els jubilats. La introducció d’una clàusula de poder constituent que potser no il·lusiona especialment els dirigents socialistes però és probable que les seues bases vegen amb ulls distints atès que pot permetre una ampliació dels drets socials i una expressió democràtica alhora que un respecte als canals i procediments de la legalitat constitucional actual.

És ben comprensible que a bona part de la societat catalana aquesta via d’accés legal al dret a decidir li interesse ben poc a estes alçades; però en les darreres setmanes i dies hem pogut sospesar els riscos i limitacions que té aparellades una ruptura unilateral de l’ordenament amb l’Estat en contra, sobretot si els desafiants no tenen al darrere una majoria social aclaparadora. Com va dir el mateix Ximo Puig en una versió anterior de si mateix “la societat catalana ha de prendre les seues pròpies decisions”. La valenciana, mentrestant, ha de prendre les seues i pot aportar coses, i en particular en mirar d’arrossegar el PSPV-PSOE a unes posicions de construcció de solucions. El mateix PSPV contempla a les seues ponències la necessitat d’incloure drets socials com la sanitat, dependència, serveis socials o habitatge a la Constitució; i també la plurinacionalitat. Podem, Compromís o Esquerra Unida plantegen, a més, qüestionar la forma de l’Estat i fins i tot instar la convocatòria d’un procés constituent estatal. No és un mal punt de partida.

Contra la involució en drets civils i territorials de l’espanyolisme conservador -amb l’inestimable concurs de la Corona-, el valencianisme progressista pot oposar eficaçment un únic punt programàtic de caràcter procedimental, en clau aperturista i de participació popular. Cal anar més enllà de les campanyes blanques i benintencionades ideades per agències de publicitat que insten els governs a resoldre els conflictes en despatxos tancats; o de les al·lusions vagues a una solidaritat amb el poble català que no té conseqüències pràctiques ni poder mobilitzador. Sense un veritable Moviment Democràtic que propugne el protagonisme popular i l’apertura política d’una societat madura, 40 anys després i sense soroll de sabres, estem segurament condemnats a morir esclafats pel nacionalisme d’estat, a ser les pròximes víctimes del “A por ellos”.

És cert que es respira por. Que la mobilització política dels de la rojigualda i el pollastre mai no ha estat bon símptoma social: per més que en molts casos hagen fet desaparèixer l’àguila de la seua simbologia, els càntics, els braços en alt i els hàbits són els de sempre. Però com deia el savi, la política la fas o te la fan: seria una greu irresponsabilitat col·lectiva deixar als reaccionaris el domini de l’espai públic. També tal dia com hui, però de fa només cinquanta anys, assassinaven Ernesto Che Guevara. “…si usted es capaz de temblar de indignación cada vez que se comete una injusticia en el mundo, somos compañeros”, va deixar dit. És ben simple: fem-ho saber a la veïna i al veí. Que no estem sols. I que en som més.

Etiquetas 9 d'octubre, catalunya, constitució, mocadorà, procés constituent, valencianisme