Rafael Chirbes contra l’oblit

 «Jugamos sucio un tiempo, hicimos lo que tocaba hacer, a eso los clásicos de la economía lo llamaban la acumulación primitiva de capital, este país necesitaba formar una clase y no tenía con qué; ahora la clase cierra las fronteras, está el cupo cubierto, toca procurar que no haya toda esa movilidad social, esa permeabilidad entre clases. La permeabilidad absoluta es el desconcierto, y una sociedad desconcertada está condenada a la ruina”. – Rafael Chirbes, Crematorio.

El passat 9 d’Octubre la Generalitat Valenciana va reparar, en la concessió de les seues Altes Distincions, una injustícia històrica en la figura de Ramon Pelejero Sanchis, més conegut com a Raimon, que ha aparegut a bastament a premsa i mitjans de comunicació com a símbol de la nova època inaugurada al Consell i a bona part dels Ajuntaments valencians. En certs aspectes, el canvi s’assembla a una segona part d’allò ocorregut entre 1979 i els primers 80, en què després de la derrota de la Transició les primeres administracions democràtiques emprenien, amb moltes limitacions, un camí modest de reparació del passat i construcció del futur.

Més desapercebuda va passar l’Alta Distinció concedida, a títol pòstum, a l’escriptor de Tavernes Rafael Chirbes, mort aquest agost a l’edat de seixanta-sis anys. Si Raimon representa les conseqüències i peatges de la militància política explícita -socialista- en la democràcia post-78, Chirbes representa aquells militants antifranquistes -comunista i maoista com havia estat- que contemplaren el riu de l’oblit dels 80 i el “España es el país donde uno puede hacerse rico más rápidamente” de Solchaga des de la vora de la memòria, reclòs voluntàriament en els seus espais petits -la crítica gastronòmica, la literatura- i després físicament, en un petit poble extremeny i finalment a Beniarbeig, a la Marina Alta, on acabaria els seus dies abans que un càncer fulminant de pulmó se l’emportara per davant el passat agost.

Deia Balzac, en una afirmació que Chirbes assegurava subscriure, quan molt rarament concedia entrevistes, que la novel·la reflexa la vida privada de les nacions: la que sovint s’escapa a les grans cròniques, la que batega sota la superfície. Chirbes dibuixa un fil de memòria que enllaça el segle XXI amb el XX i fins i tot amb el XIX, a través dels que eren els seus referents: Benito Pérez Galdós, Max Aub i també en certa manera també Vicent Blasco Ibáñez; una narrativa al servei del realisme, una novel·la conscientment social, un espai en retrocés per les tensions atractives de les demandes del mercat i l’Estat i la seua cultura vertical, de premis i subvencions, exemplificada de forma palmària en la encara recent censura de El Cura y los Mandarines de Gregorio Morán per part d’Editorial Planeta després que en un capítol qüestionara la Real Academia Española i el seu president, en la doble vessant d’interès tangent entre grup editorial i institució pública opaca.

Tot en la vida de Rafael Chirbes, exemple de tantes del segle XX valencià, empenyia cap al compromís social i intel·lectual que li seria característic. Des del cognom Girbés que un funcionari espanyol àgraf en català robaria al seu avi a finals del segle XIX i que el desconnectava de l’entorn -la Ribera- i convertia en específic, la vida convertiria Rafael en un observador solitari de la realitat. De ben xiquet, la mort del pare i la porga franquista a la mare -empleada ferroviària, sospitosa, com tothom en aquell País Valencià de postguerra, de republicanisme- l’empenyeria al primer dels seus exilis, a un col·legi intern per a òrfens de ferroviaris a la llunyana Meseta castellana, a l’Ávila del misticisme de San Juan i Santa Teresa, tan lluny de la cosmovisió mediterrània del seu Tavernes natal.

Estudiant d’Història a Madrid, alumne conflictiu de vells franquistes -com Ricardo de la Cierva- que encara no havien encetat el procés de reconversió en demòcrates silenciosos de tota la vida.  Militant antifranquista amb pas per la presó mentre molts dels futurs pròcers i diputats exercien d’oposició silenciosa als cafés i tertúlies. Professor al Marroc quan Espanya sencera mirava ja a Europa, crític gastronòmic en una societat que passava a tota velocitat de la fam de la postguerra a l’alta cuina com a creixent símbol d’esnobisme i distinció; novel·lista i crític literari tardà, ja com a home madur incapaç d’influir la formació de la seua generació i quan la novel·la semblava ja un instrument en decadència. Sempre a contracorrent, amb un impuls propi.

 Només un vell maoista, ironitzava Gregorio Morán, podia anomenar La Larga Marcha a la crònica de la postguerra i la dictadura, una novel·la coral i amarga de la derrota en dues generacions, que anomena irònicament com la de la Batalla de l’Ebre i la jove guàrdia; una marxa que en la post-Transició s’entestarien en anomenar victoriosa, però que com la original de Mao -on perderen la vida el 90% dels combatents- resulta pírrica, per més que se’n salven els dirigents. La desmemòria pel filtre del temps, els pares que compren amb llurs atrocitats la innocència dels fills, la victòria i la derrota, totes pagades amb desagraïment, atravessen la seua obra com una llança que les uneix.

El Decret Boyer de liberalització dels lloguers, la preparació dels fastos de l’any 1992, les fites del gran cicle financer i immobiliari dels 80 i primers 90, la tasca de demolició històrica conscient del PSOE de Felipe González; tals són els moments que l’obra de Chirbes usa per aturar-se simbòlicament a fer balanç del passat, una mena d’esforços que la crítica estrangera -particularment l’alemanya- valorarà molt millor que no l’espanyola, que l’ignorarà a grans trets, ocupada com està en obres de sutura i cohesió nacional com els Soldados de Salamina de Javier Cercas, amb una Cultura de la Transició en plena combustió contra l’enemic intern i extern. Chirbes serà entès, valorat -i retribuït- a Europa en la mateixa mesura que els Cercas i Muñoz Molina passaran completament desapercebuts. Actituds antagòniques davant la memòria històrica i el paper social de la cultura que impediran Chirbes ser profeta a la seua terra; gens casualment, la mateixa mena d’actituds que l’havien empès a escriure.

 També prolífic en la literatura de viatges per a diverses revistes, especialment per a la Sobremesa gastronòmica a què dedicarà bona part del seu temps i activitat periodística, Chirbes visitarà bona part del món i viurà arreu, a l’estranger. De l’estància a Marroc, al Fez imperial com a professor de castellà sorgia la seua primera novel·la, Mimoun, que retratava un país desigual, postcolonial i asfixiant, allunyat de l’exotisme i orientalisme de la visió cultural europea i convencional: un Marroc d’hedonisme exacerbat i sexualitat ambigua; fosc i boirós on altres autors hi veien llum encegadora; un Atles insistentment plujós en contrast amb el mite del desert africà. Tanmateix, les seues obsessions -en la llum, la gastronomia, la lenta decadència- sempre el remetien a la seua Mediterrània natal d’on fou separat de petit; els paisatges naturals i humans del seu País Valencià i la seua Dénia marinera anterior a l’auge turístic on vivia el seu iaio, magdalena proustiana ambiental de la seua joventut.

Aquesta obsessió pel retorn viu també en els seus assajos, entre la tristesa per la destrucció i decadència del món que recorda, i la pervivència de l’entorn, l’aire, la llum i sobretot les relacions humanes que li donaven sentit. La nostàlgia perviu en els seus personatges ja des de l’inici, en personatges obertament o crípticament valencians: els Brull, Brines, Císcar, Vidal, Ricart i els propis Bertomeu; d’una València real i d’unes Bovra, Olba i un Misent als peus del mític Montbroch que és indubtablement la Dénia de la seua joventut als peus del Montgó. Pulsió molt similar a la del seu admirat Max Aub, que en el llarg exili mexicà guardaria sempre un espai per als personatges valencians, els topònims, els records del País d’abans de la Guerra que s’ho emportaria tot.

Idèntica intensitat li suscita a Chirbes el debat sobre l’idioma en què viu i escriu, sent com un estat monolític li havia furtat el seu valencià matern com a expressió literària i culta, ja des de ben menut. L’idioma que retroba llegint Joanot Martorell i Ausiàs March, el Borja Papa de Joan Francesc Mira, els assajos de Joan Fuster o -més recentment- la narrativa de Jaume Cabré. Tampoc no és gens casual que la última gran aparició de Rafael Chirbes en clau social fóra en el context de la Iniciativa Legislativa Popular per la reobertura de RTVV: Chirbes reivindica el dret a la normalitat en l’ús de l’idioma i el paper dels mitjans de comunicació públics en la construcció de societat civil, amb una intervenció demoledora contra el govern del PP, «un punt de no retorn en una societat a punt de ser desmantellada».

Aquell seguit d’experiències, la nostàlgia condensada havia fet tornar a Chirbes al País Valencià a mitjan dècada dels 2000, però no a Tavernes ni a Dénia, sinó a Beniarbeig, a pocs quilòmetres de la mar, als peus de la serra de Segària on acabaria els seus dies; allà segurament trobava la tranquil·litat i les relacions humanes de la Dénia que recordava. Aquests ajustaments de comptes, ja no tant amb el passat sinó amb el present, constituiran les seues dos últimes obres publicades –Crematorio i En La Orilla.  

A la seua mort, i és la tònica de la recepció i els premis de la Crítica que rep, es parla com a molt de Chirbes com a narrador de la bombolla immobiliària: hi coincideixen els polítics locals, els escriptors i altres intel·lectuals apessebrats híbrids entre ambdues categories, que hi volen veure -si és que s’han molestat a llegir-lo- una denúncia del règim del PP i de la bombolla immobiliària valenciana en la lectura estrictament moralista que ha estat tant de moda en la última dècada. Ben al contrari hi ha, sobretot en Crematorio, la que és segurament la seua obra cim, una actualització amarga dels missatges que apareixien en obres anteriors a principis dels 90, ja al final del cicle immobiliari 1985-1992: de l’oblit i l’enriquiment ràpid de La buena letra, de la compra de la innocència per als descendents  dels franquistes de Los disparos del cazador, la unificació simbòlica a través de l’enriquiment de vencedors i vençuts, que esdevé autèntica ideologia de masses.

A Crematorio està Marx en estat pur i prou del modern Piketty: hi ha l’acumulació originària del capitalisme en el tràfic de drogues que llança la carrera del triomfador Rubén Bertomeu; hi ha el rendisme de la família Bertomeu, capaç de sostindre les distintes aventures i fases del germà Matías, en la cultura, en la política i l’agricultura, arquetip dels mandarins apessebrats de Morán; la filla i el gendre, còmoda oposició des de la superioritat moral i el manteniment econòmic a càrrec de la fortuna familiar; els néts i el nebot, ja mancats de moral i projecte, productes purs del model d’acumulació. I fora de les fronteres familiars, la pura selva de l’autodestrucció i les màfies, el camí tallat per quan la quota d’ascens social ja està coberta. D’això tracta En la orilla, dels endeutats i els perdedors que sempre miren l’èxit de reüll i que ja eren desgraciats d’abans de Lehman Brothers, només que sabien amagar-ho millor. La diferència entre uns i altres, poc més que l’origen, el savoir faire. Sempre la memòria, el pecat original.

Rafael Chirbes entra, tal i com deia Balzac, en la vida privada de la societat a qui contempla des de la perspectiva de la seua llarga absència; dels viatges, de les llargues estades a l’estranger, de contemplar-ne l’evolució per fotos fixes estivals i en vacances, una aproximació que ens era i continua sent necessària com a societat. A diferència d’altres visions més clàssiques o fins i tot moralistes -la ciutat és un Purgatori de l’intel·lectual per a Mira, la trilogia de Torrent clou simbòlicament amb un Judici final, etcètera, i fins i tot de la pròpia adaptació televisiva de Crematorio, on Rubén Bertomeu paga finalment pels seus pecats. En la visió de l’autor no hi ha trama redemptora. Només un espill on els personatges no ixen precisament afavorits, i la posició demiürgica de Bertomeu acaba sent la més coherent, la més comprensible front a la descomposició moral, la derrota sense final dels progressistes de l’obra, que explica millor les dos, tres, quatre dècades de derrotes electorals successives que mil assajos i discursos, des de la intimitat que només permet la novel·la.

Assolit i acabant-se ja 2015, han passat tres llargues dècades des que aquell omnipotent govern del PSOE fes de l’enriquiment fàcil i la rajola els símbols d’una nova modernitat, una Il·lustració sense ideologia que els portaria a commemorar els dos segles de les Llums de Carlos III mentre Europa sencera recordava en els dos-cents anys de Robespierre, Danton, Marat i Saint-Just. I tot allò corre el risc d’oblidar-se; els serfs de la gleba culturals i administratius canviar d’amos i de credo, com acostuma a passar, i desaparèixer de l’agenda les problemàtiques que eren tan urgents la dècada passada. Un revival dels 80 en les mateixes dates en què Marty McFly arribava al futur per primera vegada.

De fet, ja ha començat, i molts dels qui avui atorguen premis volen donar-los categoria d’obituaris i passar pàgina. De sobte, no és una prioritat derogar la legislació urbanística responsable de tantes atrocitats contra el territori, les Diputacions caus de corrupció mereixen sobreviure una o dues legislatures més amb plenes competències i pressupost i bona part dels gestors de la desfeta cultural ja estan bé al seu lloc. El president de la patronal proclama que revelar els avals i crèdits públics a fons perdut a les empreses afins al Règim destruiria la confiança en les institucions i es demana perdó si un llaurador diu les veritats en un desdejuni cofoïsta i triomfal dels guanyadors de sempre. De cop i volta, fa falta unitat, manifestos conjunts, front comú i no mirar enrere, hi ha altres prioritats. Com als 80. Com aquell riu de l’oblit, el Lete, del que bevien els morts grecorromans en arribar a l’Inframón, on perdien els records i la consciència. L’oblit necessari per a la nova vida, que només podia ser mitigat amb els heroïsmes en vida, pensaven els clàssics.

Conten de Dècim Juni Brut Galaic, el fundador de València, que havent de creuar un riu a l’actual Portugal amb els seus soldats, l’actual Lima, els legionaris se li sublevaren. Identificaven el riu, al Llunyà Oest, amb el Lete, i creien que si el creuaven perdrien els seus records. Disposat a acabar amb la superstició, el general travessà el riu sol, abillat amb l’armadura, i des de la vora contrària cridà un a un i pel nom els seus oficials i soldats, demostrant-los que conservava la memòria i el sentit. En certa manera, Chirbes féu el mateix, recordant des de l’altra riba el nom de cadascú i de cada cosa, contra l’oblit i els relats simplistes. El millor homenatge, segurament, siga que tinga relleu, evitar que la Història no es repetisca com a farsa i la caiguda de València siga una paròdia d’aquella seua La caída de Madrid. Descanse en pau. S’ho ha guanyat de sobres.

Etiquetas Chirbes, Crematorio, memòria, Raimon