Objectiu 2015: perseverar o reiniciar

Reinicia o no reinicia?

«La crisi es produeix quan allò vell no acaba de morir i allò nou no acaba de nàixer». Atribuïda per alguns a Bertolt Brecht i per altres a Antonio Gramsci, ha sigut una de les frases més utilitzades des de l’inici de la crisi per descriure la situació actual. Superada la parauleria coach i pablocoelhista sobre «crisi i oportunitat» i els «brotes verdes» del ja llunyà 2009, el concepte de crisi de règim va començar a fer arrel a partir de 2011. Al País Valencià, la tradicional enquesta del 9 d’Octubre de Metroscopia/El País -l’única seriosa d’àmbit autonòmic, atès que no comptem amb un Centre d’Estudis d’Opinió propi- ha mostrat per fi una foto fixa que indica moviments profunds al tauler. 

Fins ara, i de 2011 ençà, el quadre s’havia limitat a presentar moviments interns en el camp de l’esquerra, en l’esquema unidimensional i d’alternància ja conegut fins ara, com a màxim amb el PSPV-PSOE obligat a fer-se servir de múltiples socis segons un model català o balear, en tot cas un model que en experiència comparada no amenaça la seua preeminència en el camp progressista. El tripartit, un «canvi tranquil» amb les cartes ja marcades i les conselleries (pre)repartides; un gran esdeveniment en l’àmbit valencià però un canvi de cromos mínim en l’àmbit estatal, que ja ha viscut esta història diverses vegades. Ximo Puig se les prometia felices, més encara després de véncer per ampli marge les primàries del PSPV, per primera vegada obertes i amb un èxit de participació. Però les eleccions europees ho han trastocat tot.

El quadre posterior a l’estiu, si ens atenem a la intenció directa de vot que Metroscopia ha publicat per primera vegada després de la caiguda en picat de la credibilitat de la seua cuina, pinta un panorama atomitzat i presidit per l’incertesa. PP, PSOE i Podem(os) movent-se al voltant del 10% d’IDV a les tres províncies valencianes, i Compromís en un 8’5% d’agregat. EU queda lluny, superant el 5% però lluny d’aquestes xifres, i UPyD, Ciutadans i companyia directament fora de les Corts sense remei. Un tripartidisme quasibé pur, tetrapartidisme si considerem els bons resultats i alta valoració de Compromís segons tots els indicadors, amb resultats molt elevats a la província de València. Vicent Martínez ho explica en profunditat a Cercle Gerrymandering en un decàleg molt esclaridor.

Tant de l’enquesta de Metroscopia com a la filtrada pel PP, encomanada a Sigma Dos, es desprén que el propi PP dóna per perduda la Generalitat -i ja pensa en un possible relleu de candidat en la figura d’Isabel Bonig per mantenir cohesionat el partit davant la previsible debacle de maig- i que el ball de cadires i declaracions ja està molt més centrat en l’arquitectura de pactes. Tanmateix, no és difícil de veure que l’aparició de Podem(os) ha canviat el quadre de manera decisiva: existeixen pocs incentius per a Compromís i EU per fer un govern amb el PSPV -el clàssic «tripartit- a esquenes de Podemos. En primer lloc perquè un govern d’estes característiques estaria molt probablement en minoria i necessitaria suport extern del partit d’Iglesias per sobreviure, segurament a un alt cost. En segon perquè l’eix casta vs. majoria social que Podemos ha posat en l’arena pública substituint -no sabem si només provisionalment- el dreta vs. esquerra, penalitzaria molt aquesta mena de pacte. I tot i que segons Metroscopia un 33% de valencians preferiria un tetra-parti (tripartit + Podem) com a forma de govern, ni Podemos està per feina de pactar amb «la casta» ni el PSOE pensa fer-ho amb els «populistes», segons el mateix Pedro Sánchez va prometre.

És aquest nou eix, que connecta directament amb el conflicte generacional, l’autèntica novetat en el panorama estatal. En el cas valencià, però, tot això presenta més particularitats. L’ascens del PPCV a principis dels 90 ja va presentar, de forma paral·lela a les tendències llavors encara incipients, el primer projecte d’Espanya manifestament post-ideològic. No sabem si en consonància amb les idees de Giddens, Fukuyama o l’ascens de Berlusconi o més probablement per pur instint, dos arribistes professionals com Eduardo Zaplana i Rafael Blasco van convertir un partit anquilosat, acostumat a ser etern perdedor en un territori estructuralment progressista, en una màquina hegemònica. Amb la col·laboració de la patronal i amb la particular operació d’absorció del regionalisme d’UV, però sobretot amb una lectura sobèrbia del moment polític i econòmic.

Està Giddens?

El PPCV de principis dels anys 90 va llegir particularment bé les implicacions de la crisi econòmica i política que atravessava l’Estat espanyol i el País Valencià en aquell moment: un territori escassament industrialitzat i encara molt enfocat a l’agricultura d’exportació en els anys 70 havia vist com la crisi mundial se li emportava per davant part de la indústria i la reconversió industrial del PSOE feia la resta, amb casos especialment sagnants -per emblemàtics- com els Alts Forns de Sagunt. El preu de la construcció europea i la unificació del sistema monetari estava sent alt: la ruïna del sector agrari i de la indústria tèxtil i del joguet seria el següent episodi.

Aquella lenta agonia, amb un desinterès palmari del govern socialista de Madrid que es féu tan evident en els fastos de 1992, on València restà invisible amb la vena oberta de l’inacabada Nacional III, es combinava amb el caràcter gris i funcionarial de l’inquilí de la Generalitat. Amb la Transició tancada tan en fals a nivell identitari, com a autonomia de segona per la via del 143 CE, la Comunitat, País o Regne era a principis dels 90 encara un invertebrat. El govern socialista no fou ni tan sols capaç de tirar endavant la seua marca turística autonòmica, Mediterrània. La franquista Costa Blanca de Benidorm i el seu llavors alcalde Zaplana ixiria guanyant. Com diria el mateix Lerma, els invertebrats també viuen, i tan feliços.

Quan el PSPV-PSOE fou capaç de reaccionar i pensar en adaptar-se al New Labour de la legislatura 1993-1996 ja era massa tard per a ells. La Llei Reguladora de l’Activitat Urbanística (LRAU) de 1994 fou la primera gran innovació valenciana en matèria legislativa a l’Espanya de les autonomies. Un règim excepcionalment laxe permetia a empreses privades entrar en el repartiment urbanístic de sòl, acabant de colp amb la idea de planificació territorial i urbanística per la via dels fets. Les ciutats i pobles passaven a ser un puzzle de sectors d’actuació aïllats entre si i susceptibles d’urbanitzar per un simple acord de plenari i a instància d’una empresa sense cap relació directa amb els terrenys. El PP, s’ha de dir, votà en contra, per considerar-la una llei intervencionista i quasibé criptocomunista. Anys després, combinada amb la Llei del Sòl d’Aznar que convertia tota Espanya urbanitzable, esdevindria una arma letal en mans del PPCV.

El PSOE i el PP valencians entengueren que després del Tractat de Maastricht el paper del territori valencià, ja incapaç de competir via preus en agroindústria o manufactura, i prompte plenament integrat a l’Euro, era l’atracció de capital estranger del mercat immobiliari, en un món on l’estancament salarial i de demanda des dels 70 havia deixat saturats els mercats primaris industrials. El cas es que encertaren de ple, i la resta de la història ja és coneguda: Josep Lluís Miralles ho ha explicat de forma magistral per a Fundació Nexe en un llibret que podeu descarregar ací. Durant dues dècades, les plusvàlues urbanístiques i la capacitat d’endeutament construiren un edifici identitari de cartó-pedra molt sòlid políticament, un poblat Potemkin poc identificat amb les categories tradicionals d’esquerra i dreta, defugint estanqueres, avortaments, Falanges i Esglésies (la visita del Papa es justificava més en nom del negoci del suposat milió de visitants que en la fe). Uns oferien prosperitat i Fórmula 1, altres d’unitat de l’esquerra.

Això s’ha esfondrat més pel seu propi pes que altra cosa: avui un 79% dels valencians creu, segons Metroscopia, que el PPCV gestiona malament l’economia en les seues competències; i només un 13% pensa que el PPCV és qui millor representa els interessos valencians -per un 39% en 2010. La crisi econòmica que ha desintegrat el teixit productiu i ha fet enfilar l’atur per sobre del 20% de manera quasibé estructural, és un dels factors. L’infrafinançament als serveis públics -entre 2000 i 3000 ME anuals per sota del necessari segons el comité d’experts de la GVA- i el dèficit d’inversió estatal ha portat a considerar a un 60% dels valencians que el govern de Rajoy és un problema per als valencians.

Ara, la pilota ha canviat de teulada. La superació de l’eix ideològic ve de les files de l’esquerra, en forma de discurs democratitzador i de reconstrucció del teixit social. Mentre que Compromís, sembla nodrir-se fonamentalment d’antics vots socialistes, sembla que a més Podem(os) és capaç de fer-se amb sectors socials abans vinculats al PP que ara optaven per l’abstenció o dirigien el seu vot a UPyD o Ciutadans en un sentit «regeneracionista». A més d’aquests perfils, molt vinculats a la classe mitjana «perdedora» amb la crisi i més o menys polititzada, sembla que s’hi incorporen noves capes de treballadors, tant de coll blanc com blau, les víctimes directes de la bombolla immobiliària. Públics molt heterogenis que venen de cultures polítiques distintes, i als qui, per tant, els falten referents comuns. Hi ha un demos, pero no encara un populus en sentit polític, una voluntat general.

Qualsevol cant de sirena a la unitat com els que s’han plantejat fins ara -de moment sembla que amb escassa credibilitat més que els jocs de ganivet interns- ha de tenir en compte aquesta realitat. Una foto atomitzada com l’actual, a part de no oferir -en els termes i números actuals- una majoria sòlida per governar, tampoc planteja elements d’unitat que vagen més enllà de la suma electoral i aritmètica. A banda que sembla poc probable que es done una unitat en termes de coalició tradicional -la proposta de ponència política de Pablo Iglesias i cia planteja espais polítics de transformació en àmbit autonòmic que no siguen suma de sigles – qualsevol mena d’acord, també un de post-electoral, necessita un relat més sòlid que un simple programa que serà poc difícil de complir donades les restriccions pressupostàries i el previsible bloqueig de Madrid.

¿Nuevo modelo productivo? ¡No le oigo!

Com l’Estat espanyol, el territori valencià -tant fa si Comunitat, País o Regne- s’enfronta a dos escenaris de tancament de la crisi: el primer és un model orquestrat des de dalt, a la manera de 1978, amb reforma constitucional i gran coalició a Madrid; un model que suposa atur alt i feina precària, prioritat en el pagament del deute i que per als valencians suposa aprofundir en la terciarització de l’economia, mercat immobiliari, turisme i hostaleria de baixa qualitat. Si el gran pacte bipartidista a nivell espanyol és la reforma-exprés de l’article 135 de la CE en agost de 2011, a nivell valencià n’hem tingut un altre, que ha passat molt més desapercebut: l’aprovació d’una nova Llei Urbanística Valenciana -la LOTUP- amb vot positiu només de PPCV i reveladora abstenció del PSPV que suposa una forta desregulació en matèria urbanística, elimina tràmits i exigències de tipus territorial i ambiental i aprofundeix en el model de la LRAU de 1994, que tant funestos resultats ha donat als valencians. El pla de PP i PSOE, doncs, és el de sempre. La mateixa cançó més carregadeta de bombo.

Però hi ha una segona opció. Igual a la Comunitat Valenciana de l’endeutament, el malbaratament, el fenicisme i trencadís venent-se a peces al mercat negre li fa falta la resposta estàndard del tècnic davant una fallida d’un sistema informàtic: el reinici. El reinici, que en ciència política es diu procés constituent, és un altre terme que ha anat circulant al costat del de crisi de règim des que, en 2011, vam veure que la crisi econòmica anava molt connectada a una política i de representació. Significa cridar a les urnes o a un procés de participació política més ampli que pot contenir debats i eines electròniques -veja’s el cas islandès- a tot el poble, el demos esmentat amb dret a sufragi, i demanar-li que convertisca la correlació social de forces en un nou codi legislatiu. Normalment és una Constitució però en una entitat sub-estatal com la Generalitat Valenciana la cosa es complica.

Cohesionar i dotar d’un relat i un projecte al territori comprès entre Vinaròs i Oriola és un gran repte; per això -i en el context d’una previsible apertura del meló constitucional a Espanya després de les pròximes eleccions estatals, en un sentit o altre- fóra bo que els valencians feren sentir la seua veu. En aquest context, la Generalitat disposa d’una poderosa eina político-legislativa: la reforma de l’Estatut. Tant l’Estatut de 1982 com el de 2006 foren el producte del pacte de cúpules entre els dos grans partits, sense un debat profund en la societat valenciana. De fet, la immensíssima majoria de municipis valencians havien optat, en sengles mocions als seus Ajuntaments, per una autonomia «de primera» o de «nacionalitat històrica», via article 151 CE, reivindicació que UCD i PSOE retallaren en un despatx madrileny. Ara, existeix la possibilitat de fer les coses en un sentit distint. Però depén de la voluntat política.

Participar significa decidir la distribució del poder, on es recapten i on es gasten els impostos en una Espanya que presenta, de fet, diversos models de gestió fiscal; la mida i abast de les circumscripcions electorals; la funció de les Diputacions provincials i la seua eventual substitució per comarques de municipis mancomunats que exercisquen competències essencials en sanitat, medi ambient o residus sòlids, acostar l’ensenyament o el transport públic als municipis, parlar del model de mitjans públics o reflexionar sobre el teixit productiu i la política industrial -o no- d’un territori mediterrani que no aspire només a servir copes a baix preu. En definitiva, un nou consens identitari construït sobre decisions pràctiques, el pas decisiu d’invertebrats a vertebrats.

En aquesta mena de paradigma participatiu i de reinici col·lectiu hi poden estar d’acord no només l’esquerra, sinó amplis sectors que abans han donat suport al PP, fins i tot de la dreta sociològica. Segons Metroscopia, un 42% dels votants del PP en 2011 desitja avui un canvi de govern autonòmic; això també inclou altres sectors com la patronal, entitats o sindicats agrícoles que havien estat el seus suports socials més robustos i es manifestaren visiblement en contra de mesures clau com el tancament de RTVV. La voluntat de canvi i un nou projecte de «país?» supera amplament el cap de l’esquerra.

Amb tants reptes, tenim per davant una legislatura apassionant. La qüestió clau a dirimir és quin paper decidiran jugar les diferents forces: si apostaran per la gestió de l’escassetat en una coalició més o menys inestable -i segurament condemnada a una legislatura curta- o si interpretaran aquesta atomització i posició precària com un símptoma de que cal un replantejament, i faran una aposta per l’obertura democràtica. De les cartes que juguen Podem, Compromís i EU en aquest escenari, i la seua disposició a córrer riscos apel·lant a la societat, dependrà el nostre futur. La LOTUP ja la tenim.

Etiquetas 2015, Compromís, model productiu, perseverar, Podemos, PP, procés constituent, reiniciar, urbanisme