12 hores

Al voltant de les 8 del matí de divendres estava agenollat al terra plorant de riure a les instal·lacions de Ràdio 9 en el que semblaven els minuts previs al punt i final de les emissions a RTVV. Ploràvem de riure veient com un antenista de Gata de Gorgos a qui havien dut per desconnectar Canal 9 se’ls rebotava i deia que no, que ell era partidari de la continuïtat d’RTVV i se n’anava a casa.

Alberto Fabra ha sigut capaç de fer-nos riure fins i tot en el moment en què acabava amb la nostra empresa i amb la radiotelevisió de tots. Llàgrimes de riure que es convertien en plors amb moments com el de l’entrada de Beatriz Garrote a les instal·lacions de Burjassot o en veure la imatge de Vicent Mifsud en el fotograma on es va quedar definitivament congelada la imatge de Canal 9 hores després.

Des que es posà en marxa el procés de liquidació fa dos anys amb aquell ERO il·legal he vist incomptables mostres d’incompetència, però reconec que mai pensava que, amb 3 setmanes que han tingut per planificar el tancament, anaven a convertir-lo en una tragicomèdia retransmesa en viu durant 12 hores. En el moment en què anà a negre, Canal 9 era líder d’audiència amb un 30,9 per cent del share i durant la matinada hi hagué pics de fins al 40 per cent . Han sigut capaços d’embolicar-se fins el punt d’aconseguir un programa especial de 12 hores massivament seguit en què es destapaven les seues vergonyes i la seu incapacitat.

S’han vist moltes imatges i s’han escoltat molts relats del que va passar a Burjassot. Deixeu-me que en el meu cas em centre en les vivències que experimentàrem amb la germana pobra i menuda: Ràdio 9, on vaig tornar per última vegada un any després de la meua eixida. Minuts abans de la mitjanit, La Taula Esportiva emmudia i immediatament em vaig traslladar cap allà. A les portes estava únicament el cap del departament tècnic de la ràdio a qui negaven l’entrada. Dos agents de la Policia Autonòmica acudien en eixos moments i la resta de companys començaven a aplegar en assabentar-se’n de la situació. Els agents deien que seguien ordres “de sus superiores” però no acabaven d’explicar-me qui els enviava i amb quin pretext legal. Cap treballador havia rebut cap notificació encara. Havien iniciat el procés d’apagat d’RTVV tallant abruptament el programa de màxima audiència a Ràdio 9 i justament en una nit en què el València C.F havia jugat partit europeu. L’espurna s’havia pres i el calvari de Fabra començava.

Alguns dels treballadors que esperaven a la porta estaven a punt de començar el seu torn sense que ningú els haguera comunicat que ja no havien d’anar a treballar a una emissora que ja no estava emetent. El mateix passava a la tele i de nou la improvisació feia que passades les 3 de la matinada, més de 3 hores després de tallar les emissions de Ràdio 9 i tancar les portes, els treballadors reberen un e-mail que només podien consultar en els ordinadors de les instal·lacions on no els deixaven entrar. L’empresa que no té diners per pagar els salaris del personal que havia de readmetre envia de “permís retribuït” a tota la plantilla al temps que els impedeix fer la seua feina.

Cada vegada més gent es reunia a les portes de Ràdio 9 i al voltant de les 4 de la matinada mitja dotzena d’agents ocupaven el hall. Alguns ho contemplàvem ja des de dins després d’haver entrat per la porta d’emergència i els agents i l’empresa de seguretat transigien deixant entrar els treballadors en grups de 3 perquè pogueren imprimir el e-mail que els comunicava la nova situació. L’emissió a Canal 9 continuava i a les 9 decidirem dotar de contingut Sí Ràdio –que es mantenia amb fil musical perquè a diferència de Ràdio 9 sols es podia tallar des del mateix edifici– i encetàvem la nostra pròpia emissió especial. En paral·lel, i com que els comptes de Twitter oficials havien sigut esborrats, posàvem en marxa un perfil alternatiu per donar major difusió al que estàvem fent. Algú el denuncià i Twitter ens el bloquejà hora i mitja després. Fins a eixe punt va aplegar l’afany del govern valencià de fer callar per tots els mitjans possibles el que estava passant. Tasca que, afortunadament, no va tindre cap èxit. Mentre tot açò passava, el Consell ens advertia via nota de premsa que podíem estar cometent un delicte i ens amenaçava fins i tot amb penes de presó. Governants amenaçant des del seu exili a Ibi amb dur a la presó a treballadors d’un mitjà de comunicació per fer la seua feina. Sí, València any 2013.

Des de la redacció d’informatius vèiem a Canal 9 com Paco Telefunken es convertia en un dels herois de la jornada. Ens aplegava la informació de com una jutgessa que parla en tercera persona d’ella mateixa, es defineix com a “chica 10” i es fan d’Anatomia de Grey ordenava el desallotjament immediat i autoritzava la Policia a l’ús de la força en cas de trobar resistència. Les dos cares de l’epitafi, l’home de Gata que anà a la tele mig enganyat i la jutgessa pija de Campo Olivar que en una mesura quasi d’excepció es presta gustosa a enviar la Policia a tancar un mitjà de comunicació.

El que visquérem en les dotze primeres hores del 29 de novembre és amb tota seguretat l’operació de relacions públiques més desastrosa de la història. No poques vegades des que anunciaren la fi d’RTVV comentàvem que “estos són tan inútils que no sabran ni com tancar una tele”. Per poc ens equivoquem. El que en 10 minuts s’haguera pogut fer de manera neta es va convertir en un lent martiri emès en directe. Poguérem veure treballadors passant fred a les portes mentre agents i personal extern entrava sense problemes. Diputats de l’oposició accedint per la finestra, policies entrant a la sala de Control Central i a una de les víctimes de la manipulació mes atroç protagonitzada per Canal 9 fugint de la Policia i la seguretat interna per poder ser entrevistada per primera vegada en 7 anys.

L’escenari obert amb l’esperpèntic procés de tancament se’ns presenta amb un munt d’interrogants legals. Què feia la Policia ocupant unes instal·lacions mentre no hi havia cap ordre judicial? Per què dos agents intentaren accedir al Control Central i amb quin objectiu? Per què es negà l’accés a treballadors a qui ningú no havia comunicat res? Per què es tanquen les emissions (o siga, es cancel·la la producció) d’una empresa que encara no ha acomiadat a la plantilla? Els errors massius que cometeren amb l’ERO van fer que el TSJ el tombara en una contundent sentència; l’abrupte de tot aquest procés ens garanteix que estarà ple d’errors i no seria descartable que d’alguna o altra manera els donaren altre revés als tribunals.

La imatge que resumia a la perfecció el que havien sigut aquelles 12 hores –12 magnífiques hores, malgrat tot– era la del Vicepresident del Consell parlant sol a una roda de premsa pel plantó de tots els periodistes. José Ciscar donava la imatge d’un home alienat dirigint-se a una audiència inexistent. Pràcticament en això queda reduït ara mateix el govern d’Alberto Fabra: estan sols envoltats de res i sense quasi ningú que els escolte o els prenga seriosament ja.

Etiquetas Alberto Fabra, Cierre RTVV, José Ciscar, Ràdio 9, Vicent Mifsud