ERO NUL, GOVERN NUL, RTVV ANUL·LADA

“El baló és meu i com que m’has marcat un gol s’ha acabat el partit”. La Generalitat ha pres la decisió més dràstica possible davant l’inevitable fracàs amb l’ERO a RTVV. Després de la duríssima sentència del TSJ, com sempre, fugida cap endavant i esquivar tota responsabilitat: Alberto Fabra i el PPCV posen punt i final a 24 anys d’història de la Radio Televisió Valenciana; tanquen l’empresa perquè no estan d’acord amb el que diuen els tribunals. Actuen com un xiquet “tufat” que sols sap reaccionar a colp de rabieta. Rebran reconfortants palmadetes a l’esquena de Montoro i encara se sentiran orgullosos. Deien que l’ERO era “impecable”, quan ha sigut un impecable manual d’incompetència. Deien que “acatarien” la sentència i han tardat 5 minuts en prendre la més irreversible i perjudicial de les decisions.

Els que hem patit este Expedient i hem escrit sobre ell hem explicat una i altra vegada que s’estava duent a terme de l’única manera possible tenint en compte qui eren els protagonistes: malament i abocat al fracàs. Durant els últims dos anys cada decisió de la Generalitat i RTVV ha conspirat contra ells mateixos generant un embolic del que només saben eixir de la manera més dràstica possible: pegant una portada. D’un governant cal esperar que aporte solucions als problemes, no que cree un problema, que l’alimente fins que està a punt de rebentar i quan li esclata a les mans pegue a fugir sense buscar cap altra alternativa ni assumir cap responsabilitat.

El juí celebrat fa dos setmanes va escenificar a la perfecció la manera de fer i actuar del Govern Valencià, el Partit Popular i la direcció d’RTVV en els últims anys. Les circumstàncies els eren més que propícies per dur a terme l’ERO: una empresa que han desprestigiat a consciència, un deute monstruós i una reforma laboral que els posava les coses molt fàcils. Han acabat pagant la seua incapacitat integral i la supèrbia que els feia creure’s intocables. Es pot fer la broma gens graciosa que el Consell és tant inútil que no servix ni per tirar gent al carrer.

Imaginem que hem de creuar una era sembrada de mines. Sols una persona té el plànol que ens indica el corredor segur; ell ha dissenyat el parany i el camí d’eixida. Falten uns mesos perquè el dia de la travessia aplegue i, mentrestant, aquell que té el plànol canvia constantment la ubicació de les mines i n’afegix de noves, de manera que, al remat, resulta impossible per a ell creuar el camp sense esclatar pels aires. Cau en la seua pròpia trampa. El TSJ ha declarat nul l’ERO i ho ha fet atenent pràcticament a totes les reclamacions plantejades pels sindicats.

Diu el Tribunal que els criteris imposats per l’empresa eren “ambigus, genèrics i subjectius”. Doncs bé, ells establiren els criteris a la seua mida i ells, segons la sentència, els alteraren de manera “clara i evident”. Primera mina.
La modificació dels criteris de selecció ha sigut un dels elements de força que ha acabat donant la raó als demandants perquè durant el juí va quedar palès no va ser una qüestió puntual per a corregir errors: ho feren els tres Directors Generals que han ocupat el càrrec durant l’ERO. Els últims episodis els va protagonitzar Rosa Vidal amb la desafecció de vora dos centenars de tècnics i d’altre grup de treballadors per criteris socials; també Alejandro Reig va reconèixer haver salvat a “una serie de personajes [sic]” per qüestions operatives. Es van vulnerar els principis d’igualtat perquè a la repesca no hi van poder aspirar aquells que ja estaven al carrer. La mina d’or l’aportà López Jaraba quan, amb tota la tranquil·litat del món, va explicar als magistrats que va indultar a 7 treballadors de Ràdio 9 que havien estat inicialment afectats perquè eren “voces señeras”. És a dir, sense cap pudor va reconèixer que va imposar el seu criteri per modificar l’ERO al marge de l’avaluació oficial. Entre la incompetència patològica i la impunitat amb què estaven acostumats a actuar van pensar que podrien disfressar-se del Cèsar i apuntar amb el polze cap amunt a la seua voluntat.

La sentència retrau igualment a l’empresa la seua mala fe negociadora, donat que es va plantar al període de consultes sense donar “cap marge” per reduir l’impacte dels acomiadaments i sense cap intenció d’escoltar els sindicats. Més mines. També es dona la raó als treballadors en relació a l’ocultació sistemàtica d’informació rellevant, perquè RTVV es va negar a facilitar el llistat d’afectats o els resultats de la baremació, així com parts nuclears d’eixe estranyíssim i caríssim informe de Price Waterhouse que va ser utilitzat en un primer moment com a suport quasi bíblic de l’ERO.

Més enllà de les qüestions legals, durant el juí es va presentar al TSJ una imatge absolutament decadent d’RTVV, de tots i cadascun dels seus rectors i exrectors i, per afegit, del Govern valencià. La “defensa” de Garrigues, de Rosa Vidal, i per inclusió de la Generalitat, va estar centrada en descriure l’empresa com un autèntic desastre, que havia estat dirigida per irresponsables que l’havien deixat mig morta a la cuneta. Parlaven com si la situació d’RTVV o eixos directius que l’havien estripada hagueren caigut del cel o hagueren sorgit per generació espontània. Marcaven uns culpables als que no pensaven demanar responsabilitats mentre el que es dirimia a la sala era ─ entre d’altres coses─ el futur de 1.000 persones. Un contrast brutal. Ha sigut una constant estos anys: siguen quins siguen els problemes de la casa (que hi ha hi molts) l’única solució passava per laminar la plantilla i mai, sota cap circumstància, demanar comptes als directius. La conclusió de tota esta història ha elevat al paroxisme eixa doctrina: el TSJ dona un revés brutal al Govern valencià i l’única resposta és fer fora a més gent i privar al País d’una institució històrica i que ─ encara que ha incomplert en gran mesura el seu paper─ ha de tindre una funció essencial.

El que caldria esperar del Consell és que buscara solucions, des d’un posicionament humil, als problemes que ells i sols ells han creat. La punyada damunt la taula, lluny d’un gest d’autoritat, no és més que el reflex d’un Govern amortit, que se sap liquidat i que sols pot actuar a trompades per tractar d’eixir del fang. Fabra assumia la Presidència de la Generalitat poc menys que com un estadista destinat a salvar-nos del caos post-Camps. Doncs bé, ha acabat protagonitzant un desastre de dimensions polítiques incalculables i d’un impacte mediàtic impossible de controlar. Tampoc seria descartable que, per la via dels fets consumats, i després d’anunciar el tancament en una ridícula nota de premsa ( en castellà, per descomptat), intentaren forçar algun acord per mantenir RTVV a canvi d’acceptar els comiats massius. Més que negociar es previsible que estiguen pensant en un xantatge.

Amb tot, ara torna a obrir-se un període de temps d’incertesa ─encara que amb final conegut─ per als treballadors i ex treballadors acomiadats mitjançant l’ERO il·legal. Tancar RTVV implica modificacions legals, cosa que té els seus temps. Què passa durant este període de transició? S’han de readmetre els treballadors acomiadats? Han de tornar les indemnitzacions? I l’atur? I que passa amb els contractes d’externalització signats fa menys de dos setmanes amb la productora amiga? Haurem d’indemnitzar-los?

El tancament d’RTVV és un final trist, imposat per un govern trist. En pocs anys ha caigut el sistema financer al complet, seguim sense un finançament acceptable i acaben amb el mitjà més potent que tenim per la promoció de la nostra llengua i territori, el que millor ens podria explicar què passa a casa. Tenim un govern anul·lat des de ja fa molt de temps a qui ja no li funcionen les consignes barates. Tampoc ja ni es molesten en dissimular.

Quan es plantejà l’ERO molts l’analitzaven com la sentència de mort a RTVV. Si alguna cosa es pot agrair al Consell és com de previsibles són, previsibles en el desastre. L’objectiu dels comiats a RTVV ─segons han explicat insistentment─ era salvar-la del tancament i amb el tancament hem acabat. Fabra, el nul, és com un anti-Rei Mides que tot el que toca ho converteix en fem.

RTVV, 1989-2013. Descanse en pau.

Etiquetas Alberto Fabra, Cierre RTVV, Medios de comunicación, medios públicos, Rosa Vidal