La pasta dels valencians

Dimarts 9 d’Octubre els valencians celebrem que encara no ens hem quedat sense piscolabis oficial per convidar empresaris, polítics i molt d’assessor, a més de Rosita Amores i Pepe Sancho, que lògicament són sempre protagonistes. De la resta, cada dia ens en queda una mica menys. En sanitat o en educació, les retallades estan deixant els serveis públics a nivells d’Uganda… o de Múrcia!. Si per no poder pagar, ja ni tenim Fòrmula 1 pels carrers de València!

Com bé sabeu, l’explicació canònica de la situació té a veure amb un poble, el valencià, balafiador i irresponsable, quan no tendencialment lladre (on els més lladres, és clar, acabarien guanyant sempre eleccions). Hi ha altres explicacions, més complexes, però el matís, com bé sabeu, és antiespanyol. Així que millor ho deixem. No mos fareu catalans!

Processant dades complexes sobre diners… és un rotllo! A mi dona’m una bona concessió o un gran projecte i deixa’m de mandangues

En tot cas, i donat que fins i tot els empresaris valencians agrupats en AVE, CIERVAL i altres entitats d'»emprenedors» que se la juguen en el mercat lliure sempre i quan l’Administració els pose una xarxa de seguretat en forma de subvencions, concessions o control d’activitats privatitzades estan començant a donar la tabarra amb això del finançament autonòmic, doncs tampoc no passa res per pegar una ullada als números. Que fins i tot han dit que hem d’anar de la mà dels catalans a demanar els diners! Dels catalans! Què està passant ací? Primer miren els números, fan sumes i restes i després, per a rematar, no sé quines històries de catalans? Molt greu ha de ser l’assumpte perquè els empresaris valencians hagen estat hipnotitzats per professors de la Universitat de València (o coses pitjors) i comencen a fer i dir aquestes coses. Què serà el següent? Un emprenedor subvencionat, valencià de socarrel, dient «gairebé» i «aleshores»? No volem arribar a això!

El problema és que Espanya ho posa difícil. Fins i tot els «empresaris» valencians han acabat adonant-se, tot i que els haja costat 35 anys, de que hi ha alguna cosa que no acaba de marxar bé amb això que el País Valencià tinga menys diners per habitant que la resta dels territoris espanyols. No només això, és que hi ha polítics valencians, en concret els del PP quan governa el PSOE i els del PSOE quan governa el PP, que també han albirat alguna cosa. Si continuem amb aquest ritme en 35 anys més potser fins i tot en siguen conscients quan governen els seus. I després, en 100 ó 200 anys, segur que també ho acaben pillant els de Compromís o altres partits nacionalistes valencians i tot!

I és que la culpa, com quasi tot el que passa de roí a València, la tenen els «intelectuals». Ja ens va advertir María Consuelo Reyna que aquesta gent no era de fiar i millor si els enviàvem tots a Catalunya. Però no vàrem fer cas i ara hem de mirar-nos números i tot. Cabrons. Afortunadament, tenim gent que s’ho ha currat i els ha recopilat. Nosaltres els utilitzem per fer un xicotet resum aprofitant que aquesta setmana és la festa del poble valencià. Una festa que, donades les dades, hauria de consistir en una transferència obligatòria perquè en Madrid puguen contractar més funcionaris per Ministeris sense competències constitucionals (Cultura, Sanitat, Habitatge, Educació….).

Midiendo a ojo… pero con clase: Gobierno de España

– D’on surten els números a partir dels quals es va decidir quanta pasta havien de rebre les Comunitats Autònomes? Doncs molt senzill, del que considerava l’Estat espanyol que era just i necessari després d’alfarrassar la pasta que s’havia anat posant ahi durant els anys del franquisme. Que es transferia la competència d’educació a la Comunitat Valènciana? Dons apareixia un funcionari del Ministeri d’Educació i et feia el càlcul a partir de quanta pasta s’havi posat darrerament, posava el numeret i au, eixos eren els diners que et corresponien. Aquest sistema tan tècnic és denominat oficialment com «sistema de cálculo del coste de la prestación», que queda més xulo que «pongo el número que me sale de la polla» i semblaria una broma si no fóra perquè estem a Espanya. Els efectes del sistema són, com es pot suposar, ben divertits. Per una banda, atorga una gran llibertat al Ministeri i els seus equips en el moment de determinar la pasta que ha de rebre cada Comunitat. Per altra, cas que hi haja diferències i discriminacions (i és ben cert que a l’Espanya franquista n’hi havia de les dues), el sistema provoca que aquestes passen a ser solidificades per sempre.

– Però, de veres hi ha diferències? Molt grans? Doncs si. Amb aquest sistema (i excloent el finançament de la sanitat, que encara en 2001 no estava transferida a moltes regions) podem veure com entre els diners que algunes CC.AA. reben per donar els mateixos serveis i el que reben altres pot arribar a haver una diferència de més del 30% (entre rebre 800 euros per habitant a tindre 1.100). És el que passa quan en compte de calcular quienes són les necessitats més o menys generals de la població i determinar amb quants diners han de ser ateses fas un càlcul aproximatiu, a l’alfarrassar, i a més a partir del que ha s’estava fent per part d’un govern tan inobjectable com el del Caudillo.

Resultats del sistema d’alfarrassament autonòmic inicial. Font: R. Beneyto, ‘El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica’, Demos2, Fundació Nexe

Com es pot veure, no només tenim grans diferències. El sistema, a més, castigava enormement el País Valencià. Directament, ja en eixos moments èrem la Comunitat Autònoma que rebia menys diners per habitant i any.

Per què? Perquè ací hi havia millors serveis i infraestructures? Doncs no. De fet èrem pitjors (perquè durant dècades s’havia invertir menys ací que en altres indrets, i justament eixes dades són les que provoquen que les coses continuen igual). Perquè ací els serveis són més barats de prestar o no s’han de prestar amb un mateix nivell de qualitat? Doncs sembla que tampoc. Tot i que la dispersió poblacional pot encarir la prestació, el territori valencià té també parts poc densament habitades i, sobretot, aquesta raó no pot explicar una diferència del 35% més de diners per a Castella i Lleó, per exemple, respecte de València. Sembla, doncs, que la raó és purament i simple que els valencians, a ulls dels qui feien el repartiment, no teniem igual dret a rebre diners i inversions. O potser una més senzilla encara, potser simplement a Madrid es quimeraren que èrem els únics als que es podia fer una cosa així i que no ens queixàrem… i encertaren!

– I això, que és tan evident, no s’ha pogut canviar després de tants anys? Doncs no. Per moltes raons. La primera perquè els polítics valencians, com hem vist, han passat del tema. O han passat quan ha manat el seu partit a Madrid. Podem comprovar-ho amb la patètica actuació de l’actual President de la Generalitat i el seu partit, que ha passat de queixar-se del tema quan manava el PSOE i el President del Govern era Rodríguez Zapatero a dir que Espanya és el més important i que els valencians hem d’ajudar. Una virolla tan brutal que, al seu costat, fins i tot la sobtada caiguda del cavall dels empresaris valencians, que han vista la llum amb tres dècades de retard, sembla un exemple de perspicàcia i capacitat intelectual.

La Generalitat valenciana i la Generalitat de catalunya, acudint a emissions de deute públic al llarg de les dècades dels 90 i 2000.

Un altre element que fa molt complicat resoldre el problema és que, tot i les protestes al respecte, habitualment dels de sempre (ço és, els catalans), la resta ha preferit no marejar el tema massa respecte del repartiment. Si s’aconseguí que l’Estat anara afluixant les cordes de la borsa amb això ja anàvem bé. I com que l’Estat, que va definir els costos en el seu benefici, havia reservat per a ell molta pasta, això és va poder fer durant un temps. I recòrrer al deute com ionquis dels anys 80, és clar. El resultat és que el sistema de finançament autoòmic s’ha canviat, per introduir una mica de coresponsabilitat i que les CC.AA. tinguen capacitat sobre part dels tributs estatals compartirs (per exemople, l’IRPF). De manera que ara una Comunitat Autònoma pot pujar els impostos, però en el fons no té molts incentius per fer-ho: si ho fa només es queda el 25% de la pujada i la resta va a un fons comú que es repartix entre totes les Comunitats Autònomes. El que convé, en realitat, és que altres CC.AA. pugen els impostos (preferiblement els catalans, ja que estem) i així tu reps més… sense fer res.

El resultat han estat diverses reformes del model de finançament per canviar-ho tot, posant regles cada vegada més complexes… que l’única cosa que volen garantir és que el model de repartiment fet a partir dels funcionaris de l’Estat alfarrassant continue exactament igual que abans. Per exemple, ací tenim les dades de l’últim model, on veiem que, más o menys, les diferències són les mateixes i els que estan bé o malament són, també, els mateixos.

Resultats del sistema d’alfarrassament autonòmic actual. Font: R. Beneyto, ‘El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica’, Demos2, Fundació Nexe

Com podem comprovar, tot ha canviat, amb unes regles súper complicades, perquè no res canvie. El País Valencià continua rebent molts menys diners que la mitjana per prestar els mateixos serveis (de fet, continua sent la regió que menys diners rep juntament amb Múrcia… i aquesta és l’explicació que els nostres serveis siguen tan murcians com els serveis murcians semblen valencians). Les diferències són, també, més o menys les mateixes: estem al 90% de la mitjana. I hi ha qui arriba a tindre un 120% de pasta per ciutadà… normalment regions mab una renda per càpita més baixa que la mitjana estatal, que recordem que és exactament el que li passa a la Comunitat Valenciana (amb una renda que és el 92% de la mitjana estatal).

– Bo, però d’alguna manera s’ha de compensar la cosa, no? Per exemple, amb inversions estatals? Doncs si amb les dades referides al projecte de Pressupost per 2013 no en té prou, malgrat el que estem veient aquests dies, per exemple perquè li semblen una casualitat i un problema puntual…

Inversions de l’Estat per Comunitats Autònomes: «No faré més preguntes, Senyoria»
Font: R. Beneyto, ‘El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica’, Demos2, Fundació Nexe

Amb aquestes dades, si considerem que el País Valencià té més o menys el 10’5% de la població espanyola i el 9’5% del PIB espanyol, queda clar que rebem un 40% menys del que ens pertocaria per població i un 30% menys del que caldria si les inversions es feren tenint en compte la caacitat productiva per fer-les més rendibles. Siga com siga, són números d’escàndol.

– I tot això… què vol dir? Doncs vol dir que el País Valencià, sent més pobre que altres, no només no rep diners, sinó que n’aporta. Vol dir que el País Valencià, any rere any, aporta molt més del que rep. Vol dir que el model de finançament no és redistributiu ni de conya. I vol dir que els valencians som uns panolis. I que tenim uns governants que només són comparables als Vireis que la Corona espayola posava a les Índies per traure recursos, perquè qualsevol comparança amb governants democràtics que defenen els interessos dels ciutadans és impossible de fer amb aquestes dades.

Balances fiscales, Càlculs per 2005 d’Uriel i els diferentes càlculs del Minsteri d’Hisenda.
Font: R. Beneyto, ‘El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica’, Demos2, Fundació Nexe

Agafen la dada més bonica. O el 3’5% del PIB valencià (més o menys 3.500 milions d’euros). O el 6% (que en serien 6.000 milions). Entre eixes dos dades està la pasta que, segons el propi Ministeri d’Hisenda espanyol ix any rere any de la Comunitat valenciana per anar a altres Comunitats autònomes… que en molts casos són més riques que la nostra. Una regió més pobre que la mitjana està passant del 3 al 6% del seu PIB, tots els anys, a la resta del país. I, mentres tant, els nostres benvolguts governants parlant d’eixos de la prosperitat, fent grans esdeveniments, dient tontades… i endeutant-se a la carrera perquè sinó, tot i destinar menys diners que en altres llocs, no hi hauria manera d’oferir serveis d’educació o sanitat.

Aquest és el problema més gran que tenim els valencians. El tenim des de fa temps. I no passa res. Qualsevol altre problema, per exemple el déficit, és molt menor en relació. De fet, sense aportar res a Espanya (com hauria de ser normal en el cas d’una regió amb PIB inferior a la mitjana), no hi hauria dèficit sinó un generós superàvit (del 3% del PIB!!!). O el deute, que fins i tot si acceptem les dades més altes al respecte (al voltant de 40.000 milions d’euros), quedaria pagat en 6 anyets si no es feren les transferències a Espanya.

Així que passen vostés un molt bon dia de la Comunitat Valenciana, del País Valencià, del Te Deum o de la discussió sobre les festes en dilluns i, això si, no obliden de preparar el xec al portador.

Etiquetas balances fiscals, balanza fiscal valenciana, déficit fiscal, dèficit fiscal valencià, finançament, financiación autonómica