La Paella RusaTota empastrà
Destacados
La gran cruïlla: més Europa o més CELAC
La geopolítica mundial donava dos notícies aquest passat cap de setmana. La CELAC, la nova organització que agrupa els països llatinoamericans i del Carib, es reunia per primer cop a Caracas pensant en la cooperació regional i en la construcció d’alternatives des del Sud, amb la perspectiva de, amb el temps, substituir l’OEA, dirigida amb mà de ferro pels Estats Units. Mentrestant la cancellera alemanya i el president francès es reunien per anunciar reformes en els Tractats de la Unió Europea per tal d’assegurar a la banca internacional cobrar els seus deutes. El contrast entre totes dues notícies- l’enfortiment de la cooperació Sud-Sud en una àrea vital del planeta en un cas i la imposició de mesures purament colonials en altre- no podia ser més bèstia.
El mateix Hugo Chávez va pronosticar dissabte que “La CELAC no fracasará como la UE”. A part assenyalava la falta de previsió i sobretot de lideratge al si de la Unió Europea. Raó no li’n falta. És inevitable que el que passa actualment a l’Antic Continent els sone a passat. No és tampoc casualitat que qui dirigeix la troika grega encarregada d’implementar les retallades siga el mateix empleat de l’FMI que va encarregar-se de conduir Argentina al corralito i hagué d’eixir amb la cua entre les cames en helicòpter. D’això fa ja una dècada.
Empleats de l’FMI i De la Rua fent realitat allò de que una retirada a temps és una victòria
En altres articles ja he comentat la connexitat entre l’època actual i els esdeveniments succeïts fa una dècada, en el cicle antiglobalització que enllaça Seattle amb Gènova. Però segons els continents tot allò va tenir un efecte diferent: si a Europa i als Estats Units el moviment antiglobalització suposava el sorgiment d’una nova generació d’activistes sense gaire contacte directe amb els grans partits de l’època anterior, a l’Amèrica Llatina suposava la cristal·lització d’unes lluites que havien anat prenent força durant els 80 i els 90. Deu anys després, gràcies als seus potents moviments socials i a la coordinació dels governs progressistes del continent, la pobresa, la fam i l’analfabetisme s’han reduït de manera considerable, això no és cap interpretació: són fets incontestables.
Igual els Kirchner que Chávez, Correa, Morales i sobretot Lula da Silva deuen el seu èxit a una línia política que trencà amb la dinàmica anterior: la denominada cooperació Sud-Sud. Aquesta ha estat la dècada dels BRIC i les potències emergents, que han sabut buscar aliances entre si i ajudar-se en qüestions clau com energia, infraestructures, ensenyament superior, sanitat o estratègia militar, sense dependre de les potències occidentals. Fent veritat la teoria de la desconnexió del prestigiós economista egipci Samir Amin, les potències emergents han anat desconnectant progressivament de les seues antigues potències colonials. Milions de sud-americans, africans i asiàtics abandonen la pobresa extrema sobretot a pesar de l’FMI, la ONU i l’OMC.
No és un procés sense màcula. Hi ha molts aspectes que posen ombra sobre aquests avanços. El paradigma ecològic sembla un dels fonamentals, però gairebé ningú s’atreveix a negar a la meitat de la Humanitat que supere la desnutrició i l’analfabetisme si és a preu de vendre i gastar petroli; hi ha poderoses reserves morals, com el fet que per col·laborar s’han de posar en contacte amb potències d’escassa vocació democràtica com Xina, Rússia o Iran, però també és veritat que és aquesta col·laboració la que impedeix als Estats Units campar a l’ample com fa a penes una dècada i establir les seues pròpies dictadures militars a plaer. L’imperatiu geopolític supera sovint altres consideracions polítiques i humanitàries: però això val per al món occidental que tant com per al bloc de les emergents. En tot cas tenim un món menys unipolar on tothom s’ho ha de pensar dues vegades abans de fer segons quines barbaritats. Només això ja és un avanç substancial.
Per a tots aquests països, hi ha hagut sempre una declaració unilateral de punt i final. De que la política de pagar deute extern i vendre els recursos a les grans corporacions estrangeres s’havia acabat i decidien començar un nou camí. A pesar de les amenaces del Banc Mundial, de l’FMI i dels espavilats de sempre que se’ls acabaria el finançament, de que moririen en la pobresa: la constatació que ja tenien poc a perdre i només podien guanyar. S’hi van atrevir i ara no estan immersos en cap crisi del deute ni pendents a cada dia de què faran o deixaran de fer els casinos financers. Simplement, amb d’altres prioritats.
Mentrestant, en una altra galàxia, és a dir, a l’Europa del Sud, tot això sona a xinès més enllà d’un petit sector de nostàlgics que conserven pòsters del Che Guevara i la discografia de Silvio Rodríguez. Les històries de l’Argentina, del Brasil, Equador o Veneçuela són això, exotismes propis del Tercer Món. I, sense voler-ho, fan realitat aquella dita de que qui oblida la seua història està irremissiblement condemnat a repetir-la. Aquelles històries sobre el deute extern, que si era il·legítim, que si s’havia de condonar. Ara tenim això, no només a casa, sinó a tots els països de l’entorn amb els qui hem compartit una Història comú des de l’Edat Mitjana.
Nosaltres- i no només nosaltres- som ara una colònia. En el cas valencià una colònia com a mínim doble- de l’Estat espanyol- i sobretot de la Unió Europea, és a dir, Alemanya. No tenim control sobre la política monetària, la fiscal, la recaptació, els ingressos ni les despeses. Patim un dèficit fiscal descomunal. Ens hem endeutat durant anys venent matèries primeres- el nostre territori, abans les taronges- per comprar productes manufacturats, i sense tenir un control polític efectiu de la situació. En història econòmica elemental, això entra en la definició escolàstica de colònia. Ara se’ns demana renunciar a tota la nostra infraestructura social i econòmica a canvi de finançament per seguir exercint de colònia i comprant productes a la metròpoli. I ningú en el circ polític- parlamentari o extraparlamentari- planteja la situació en estos termes.
En part és comprensible. La generació que continua sent hegemònica en el control del poder polític i econòmic al nostre país continua sent la de la Transició. Una generació que va mamar la idea de l’europeisme com a solució a tots els problemes, i l’ha estat fent servir com a geni de la llàntia per afrontar els més diversos problemes. Subvencions a manta per legitimar el desmantellament del model productiu. Més subvencions per justificar les directives europees que donaven ales a les deslocalitzacions. I davant de cada problema local la solució sempre ha estat, per contra-intuïtiu que resultàs, més Europa, i mai menys. Aquesta només és la banderilla i estocada final a un procés demencial de genuflexió. Fins al punt d’aguantar comentaris racistes sobre els mediterranis i limitar-se a somriure davant dels éssers superiors de pèl ros i bitlletera plena, com pescadors de Benidorm fascinats amb l’arribada dels suecs a mitjans dels 60.
Lamente donar un amarg disgust: mai s’ha sortit de cap procés colonial per la via de negar la situació i somriure a l’amo. Haver acceptat diners de no-sé-qui en el passat en concepte de subvencions o deute no anul·la- ni anul·larà mai- els drets democràtics d’una societat. I nugar-se més a la metròpoli per la via que siga tampoc no resol la situació: més Europa és sempre més submissió. No hem assumit ja que mai no serem “europeus” de primera fila? Com tampoc no foren els algerians francesos de veritat, ni els irlandesos autèntics britànics. Només uns pàries. La solució, com han fet tots els països que han superat el calvari de l’endeutament i el corralito és plantar-se. La desconnexió. Plantejar una alternativa social i política al costat dels països mediterranis i emergents.
Diuen els Sants Tractats que necessitem més Europa. Molta més.
L’alternativa no és agradable. És assumir que no tindrem ja iPods, televisions de plasma i cotxes d’importació barats suportats per una divisa forta. Que no tornaran els temps de viure a base de fer xalets i esperar que ploguen els diners del cel en forma de divises. Per als partits i forces autodenominats d’esquerres, i també en els sectors més nacionalistes, suposa canviar el xip de forma radical. Ja no s’hi val a dir, com han fet fins ara, que els governants espanyols eren una mena d’africans incivilitzats i que fa falta un govern autènticament europeu i socialdemòcrata. D’això, Merkel i Sarkozy se’n riuen; i el BCE només ens demana “minijobs”: treballs remunerats per sota del salari mínim. Quan hom viu per pagar-se l’habitatge i el sustent es diu esclavatge. Però a vore qui té collons a dir-ho, que el titllen d’antisistema i que els votants “centristes” l’abandonen. Quin drama seria això! Deixeu-ho estar, xe. Fa falta més Europa. Moltíssima més! Junts, a l’abisme.
Etiquetas CELAC, crisis económica, estrategia territorial, Estrategias, Hugo Chávez, La Paella Rusa, Més Europa, modelo económico valenciano, Unió Europea
SIn menoscabo de otros grandes artículos, este es el mejor. Te ha faltado remarar que la única salida posible es el socialismo, pero marxista, no del PSOE.
Enhorabona
Ostres, ostres, ostres, això és extraordinari. Sublim. Ho podeu dir més alt, però és difícil dir-ho més clar.
Bravo.
Emotivo pero muy inexacto…, yo pensando que vivia en la millor terreta del món y estaba viviendo en Bolivia bajo Hugo Banzer…aunque realmente me parecía estar viviendo en Sicilia/Napoles pero sin luparas, todos felices, contentos, asoleados y fiesteros hasta que se dejó de construir
Y lo de que hemos – habeis- vendido el territorio para comprar productos manufacturados no se si es para reir ó para llorar. Un timo montado entre y por valencianos y ahora es culpa de «Madrit». Empezamos bien la fiesta si ya nos quitamos las culpas de encima. No han venido de «ponent» a obligaros a plantar naranjos, ni han creado los Pau´s, ni Calatrava es de Chamberí
Para colonia no da el pego, pero la gente ha vivido y sigue viviendo muy a gusto en su «matrix» particular, con sus coles cada vez más concertados, con sus barracones ( y CIEGSA hinchando costes hasta el infinito y más alla, con sus hospitales de gestión privada y costes sin deteminar ( pero eso si, habitaciones individuales)…que os voy a contar que no hayais leido aquí..
Pero todo eso no es colonialismo, son otros -ismos , desde el masoquismo hasta el caciquismo, pasando por el ombliguismo, el cortoplacismo ó el entreguismo. Los mismos que hay por mi tierra, pero adobados con colonialismo del feten y del guay. Porque allí, además, eran – y son – más pobres.
Yo, personalmente, cambiaria los colores de la señera. El rojo por el morado «500 leuros» iría mejor con la personalidad del pais..
Y si viniera un gallego con el mismo discurso, la respuesta sería similar. Antes de buscarse enemigos exteriores, hay que hacer examen de conciencia y limpiar la casa. Y la gente vive con la conciencia tranquila y no le disgusta el actual grado de limpieza.
Perquè una colònia es mantinga com a tal sempre hi ha d’haver dos col·lectius responsables: els de la metròpoli i els del terreno que es deixen colonitzar alegrement: els «tio Tom». Si els segons no foren majoria parlariem d’una altra cosa.
El que jo no crec és que puguem reduir tota la conflictivitat a una qüestió moral, de bons i dolents, perquè em pareix que és més complex. Si escric una cosa com esta és perquè crec que fustigar-se i deixar-ho tot en termes morals de pecats, càstig i redempció no ajuda a resoldre els conflictes.
Desenvolupe el que li he posat en la resposta a Galaico, que veig que és per on vindran la majoria de crítiques: els valencians- i en general els ciutadans del Reino- han decidit això alegrement i molts s’hi han lucrat i per tant ara han de suportar les conseqüències. A mi això em sona a una cançoneta molt caducada ja: som pecadors, patirem un càstig diví abans de poder-nos redimir. I és absurd: ni tots els valencians han viscut de la rajola ni de l’espoli econòmic i territorial (caldria mirar xifres de repartiment de la riquesa, i sobretot de qui està suportant les retallades) ni el fet d’avalar electoralment segons quines opcions resta legitimitat per explicar quines són les relacions de poder i sobretot, legitimitat política per intentar-les canviar, més venint de qui no ens n’hem beneficiat. El discurs de «tots som culpables» jo no me’l trague, ho sent molt.
Para que una colonia se mantenga, tiene que empezar por considerarse una colonia, no solo que en su balance económico esté – o se sienta- en el bando de los que pierden. Mirandolo con un poco de perpectiva, este es un pais curiososo en el que todos los territorios se siente «colonias» de un poblachón manchego. Poblachón donde todas las élites de esos territorios salvo (quiza) la catalana juegan en la misma timba. Si esos son «tios Tom», baje Dios y lo vea. Pero bueno, si tu estás en tu derecho a considerar que la secular falta de interés de esas élites por el bien general de estas tierras las convierte de facto en una colonia, yo estoy en el mio de decir que las gentes que viven aquí no se consideran así, balances y cuentas aparte.
Por otro lado, me parece poco elegante que me incluyas en el grupo » tots som culpables» y que estoy con el rollo de buenos y malos, merecidos castigos y tal, sobre todo sabiendo como opino. Y aqui va una segunda bomba
«I és absurd: ni tots els valencians han viscut de la rajola ni de l’espoli econòmic i territorial (caldria mirar xifres de repartiment de la riquesa, i sobretot de qui està suportant les retallades)»
Aquí mezclamos churras con merinas ( y disculpame si te parece excesivo). ¿Que tiene que ver el que no todos hayan vivido directamente de la rajola ó de la solarina con la real presión social para que la rueda siguiera girando, con la espera de migajas, con el silenciamiento de las opiniones discrepantes, con el aplauso a los capos y a las cacicadas? ¿Esto va de Lot y Sodoma? ¿ Y lo del reparto de riqueza? ¿El que los peces gordos se hayan llevado la mayor tajada invalida que haya habido una miriada de peces chicos ansiosos por sus migajas, engordando dentro de sus posibilidades, atacando a todos aquellos que pusieran en peligro esas sobras?
No se donde te habrás metido todos estos años, pero un grito de Yara, a estas alturas de la pelicula, en esta pelicula en particular, y siendo los protagonistas los que son, está fuera de lugar. Cuando en esta cabaña, uno ve más tios Tom que miembros del ferrocarril subterraneo, hay algo que falla.
Galaico, pel que veig crec que no has entès massa el sentit original del post. Quan parle de procés colonial múltiple, hi incloc- i més que res- a les classes dominants locals. El projecte d’Espanya- i d’Europa- no s’entén sense el seu concurs i participació activa. I òbviament que hi ha gent que se n’ha beneficiat, i que la cultura política valenciana (i espanyola) és una merda, el frau fiscal està arrelat i una sèrie llarga de coses.
Però res d’això treu el fet que no tenim un control efectiu sobre el nostre futur i els nostres recursos. Ni que fórem bons xics i triàrem a un govern simpàtic i responsable que es dedicara a fer parcs tecnològics i subvencionara les conserves de taronja seguiríem endeutats fins a les celles i sense control efectiu sobre l’economia, amb una moneda ineficaç. Simplement no està en les nostres mans. I independentment de què alguns hagen viscut bé durant la bombolla això és una situació de dèficit democràtic (a Madrid també, i a Galícia…) que jo definisc com a colonialisme sui generis perquè s’ajusta prou a la situació de què el teu futur el decidisquen banquers no electes i mandataris de dos països que no has pogut triar mai.
O com definiries tu el moment en què vivim? Perquè jo, per les teues intervencions, entenc que dius que tots paguem ser uns inútils amb una cultura retardada, predisposició al minifundisme i al crim organitzat i per tant encara és una benedicció que vinguen els aris a civilitzar-nos.
Para abreviar, es un momento Dostoyevski. Lamento no entender la metafora que enlaza a los deudores con los colonizados y lamento tambien que te hayas dado cuenta tan tarde de que aqui se juega.
Del resto voy a analizar donde meto la palabra pagar – en metalico ó en sufrimiento moral – en toda mi intervención. Yo pensaba que estaba en una posición y resulta que estoy en otra, efecto de los diferentes cristales con los que miramos la realidad.
«Nosaltres- i no només nosaltres- som ara una colònia. En el cas valencià una colònia com a mínim doble- de l’Estat espanyol- i sobretot de la Unió Europea, és a dir, Alemanya. No tenim control sobre la política monetària, la fiscal, la recaptació, els ingressos ni les despeses. Patim un dèficit fiscal descomunal. Ens hem endeutat durant anys venent matèries primeres- el nostre territori, abans les taronges- per comprar productes manufacturats, i sense tenir un control polític efectiu de la situació. En història econòmica elemental, això entra en la definició escolàstica de colònia. Ara se’ns demana renunciar a tota la nostra infraestructura social i econòmica a canvi de finançament per seguir exercint de colònia i comprant productes a la metròpoli. I ningú en el circ polític- parlamentari o extraparlamentari- planteja la situació en estos termes.»
Bueno, puede que sea demasiado pegado a la literalidad, pero de colonia en sentido escolastico, un huevo. Esa falta de libertad de elección y de control fiscal – no controlan todos los ingresos – y monetario la tienen la mayoría, sino todos los Estados Federales y esas tensiones son permanentes, resolviendose de mejor ó peor manera, apareciendo nuevos problemas y evsporandose los viejos. Que España sea una No-federación vestida de Federación ó que en la CEE pretendan mandar los que aun tienen dinero no convierte la situación en escolasticamente colonial.
Si nos ponemos escolasticos lo que somos es «clientes». Arruinados e imposibilitados de competir antes esa mezcla de bricks+vendedores de materias primas ( Iran, Venezuela, Bolivia, Argentina..) que te ponen tan palote , vendemos lo que tenemos y nos ofrecemos a los patricios germanos para que nos proporcionen medios de subsistencia en forma de compra de deuda .
Para acabar, y viendo que no nos entendemos y vamos a acabar convirtiendo esto en algo personal ( y circunscrito a este post exclusivamente, espero) veo este momento muy imperial, romanamente imperial.
En crisis fiscal global, las fronteras amenazadas por el comercio de los Bricks barbaros, los recursos antes disponibles cada vez menos accesibles – estos BRICKs cabrones, que los necesitan -, los estados «ricos» intentando mantener el status quo quemando euros para sostener sus finanzas y apretando a sus clientes llevandolos hacia el servilismo , mientras todo el mundo echa las culpas al vecino. Todo muy chungo, el final de la historia es retroceder, queramos ó no y perder.
Nada, aprendida la lección de que no tengo que ser literal, cedo el campo a los descubridores de que en las relaciones económicas entre desiguales siempre hay perdedores y ganadores
Y, por cierto, para ser una colonia no basta con unas elites asimiladas. Se necesitan una legión, una compañia de lanceros ó un batallón de marines.
Si son las elites asimiladas las que voluntariamente ponen el cuello- del territorio supuestamente colonizado – en el picadero , mientras la mayoría de la población participa en la discusión sobre si el picadero es mejor de roble ó de castaño ó si es mejor apoyar la mejilla ó dejar la cabeza colgando, solo con la presión de la perdida de posición económica individual,ya no estamos hablando de colonia, estamos hablando de una parte integrante del sistema.
Por muy Ronpaulista que te pongas
os habeis desayunado una respuesta…y no era todavía la hora
Por último, me pone tanto eso de que lo paguemos por pecadores, que soy ferviente partidario de probar a desmantelar alguna de estas cajas y bancos moribundos, más que nada para comprobar los efectos de las voladuras controladas y como se les quedaría el careto a los «mercados» si se hace una prueba creible de que no vamos a sostener a la banca a cualquier precio.
No te enteras Arros A Banda, eres un rojo trasnochado! hay que seguir a Enric Morera: hace falta más Europa!!
Molt bon article, sí senyor.
está claro: socialismo o barbarie.
Sincerament, ja feia temps que gran part dels problemes actuals es veien vindre. Estic en la línia de Galaico. La culpa és de tots. En el cas de València, dels propis valencians que han sostingut amb el seu vot uns partits que han fet una bona feina escurant les arques públiques. I per part de les èlits perque més enllà del que han recollit merescuda o immerescudament, han arriscat massa jugant a un sol número a la ruleta russa.
Ara bé, tot aixó no vol dir que els que no s’han beneficiat d’aquests anys de «pelotazo» hagin de pagar els plats trencats. Que es exactament el que està passant.
El que veig jo és molta miseria moral, tant amb vaques grasses com amb vaques minces.
Respecte a que València ha esdevingut una «colònia», a mi em sembla que si alguna cosa de veritat té es segurament el resultat de que s’hi ha treballat de valent per aconseguir-ho. En tot cas, i ja que Alemanya està de moda, recordar-los que els alemanys han aixecat dos cops el seu país de les cendres en un segle, els japonesos una. I pot ser a molts no els agradi el seu tarannà o manera de viure i veure les coses. Però és un exemple palmari que una certa actitud té resultats.
O com deia, em penso, el professor Navarro: «No es poden pretendre serveis europeus amb una fiscalitat africana».
«Mentrestant, en una altra galàxia, és a dir, a l’Europa del Sud, tot això sona a xinès més enllà d’un petit sector de nostàlgics que conserven pòsters del Che Guevara i la discografia de Silvio Rodríguez.»
Arrós, he de dir-te que en general m’ha agradat el teu article. M’ho ha recomanat un amic. Més jove que no jo que tinc més d’un poster del Che, les seues obres completes editades a Cuba i part de la discografia del Silvio.
I aprofitant que el Túria passava per València, he de dir-te també que tinc que fer-te un retret: has oblidat que si «els Kirchner que Chávez, Correa, Morales i sobretot Lula da Silva deuen el seu èxit a una línia política que trencà amb la dinàmica anterior: la denominada cooperació Sud-Sud.», més aviat podriem dir que deuen l’èxit del seu èxit a que durant les dècades dolorossísimes dels ’70, 80 i part del ’90 a l’Amèrica Llatina, les persones i els moviments polítics i socials que ara protagonitzen des dels seus governs la creació de la CELAC van tindre un suport en Cuba que des d’aci no podem valorar en tot el seu abast. Un suport que no és pot qualificar només de moral. I no m’extendré en detalls per no cansar-te.
Només dir-te, i exint-me un poc del mapa, que el primer viatge oficial que va fer Nelson Mandela a l’extranger quan ja era President de Sud-Àfrica va ser a Cuba, per tal d’agraïr al poble cubà el seu paper -militar- decisiu per tal de fer caure el règim d’apartheid.
Doncs, això, mutatis mutandis, imagina’t. Si Cuba va ser decisiva en l’Àfrica més nazi, com ho haurà estat a l’hora de recolzar a les persones i els moviments que lluitaren en les pitjors condicions possibles per a que ara puguen (puguem) celebrar la CELAC. Per no parlar de l’exemple de dignitat davant els imperialismes yankees i europeus.
Cuba, amb les seues llums i les seues ombres.
I no soc un castrista incondicional, però a cadascú el que li pertoca,
Les meues felicitacions.
Si fora tan senzill establir relacions causals i trasladar models, así hauria funcionat la industrialització per substitució d’importacions i molts altres experiments.
La col·laboració sud-sud funcionà precissament per raons geogràfiques.
El PV està on està, i té les relacions econòmiques i polítiques amb Europa, inevitablement.
No conec una política d’aïllament d’èxit en els últims 50 anys.
La qüestió és millor Europa, i que el debat sobre els punt febles (absolutament necessari) no infravalore els beneficis indubtables que la integració ha aportat.
Si he d’emigrar sé perfectament on ho faria.