(Per Arròs a Banda & El Bajoqueta)
A Voldemort muerto, Voldemort puesto
No estic molt segur de a què s’assembla l’actual ball de noms, cadires i imputacions al nostre estimat PPCV. La comparança òbvia i genial és la de Juego de Tronos, però el jefe Guillermo López ja me l’ha furtada a l’article que ha publicat a LPD. Ens trobem davant un cas insòlit: un càrrec electe del PP dimiteix i per tant admet- tàcitament, no podem demanar més- la seua culpabilitat. Guillermo ja ha explicat bé quines circumstàncies han conduït Rajoy a fer dimitir Camps, més pensant en la seua campanya electoral que en altra cosa; ara potser hem de fixar-nos en altres variables que queden menys a la vista.
A estes hores, als carrers i les places els militants i simpatitzants de base celebren amb alegria la caiguda de Lord Voldemort…uuuups… de Francisco Camps. Bé, potser l’equívoc em ve al pèl. Vos confesse que sóc un dels post-adolescents que ha vist l’última pel·lícula de la saga de Harry Potter per mirar de donar-li un final digne a la seua tendra jovenesa; i el personatge de Lord Voldemort em recorda en certa manera a la imatge que des de l’oposició s’ha construït de Francisco Camps- home pàl·lid, dement, sense moral-, imatge que ell mateix ha contribuït a edificar tirant gasolina a les brases amb genials discursos com el de la camioneta. Certament, hi ha coses a celebrar, però no cal fer-se il·lusions: igual que el maniqueu personatge literari de JK Rowling el dolent sembla ben capaç de regenerar-se sempre que no li maten l’animal tòtem, que per un és una serp i per l’altre una gavina. En definitiva, el partit és capaç de substituir-lo sense problemes entre comicis electorals.
El que ha mort hui és el particular discurs regionalista-victimista que Camps ha portat a l’extrem, la reencarnació de González Lizondo sembla estar sota terra. El lideratge que vindrà sembla fet d’una altra pasta, i l’aval de Madrid no serà en va.
El problema potser el té l’oposició que ha lliurat totes les seues cartes- des de fa molt de temps, 2 anys ja- a que la justícia actue. Camps seurà a la banqueta dels acusats i, ben probablement, s’endurà com a premi una multa bastant major- 40.000 €- del que el seu esquifit compte bancari pot pagar: per això està la caixa de la farmàcia de la dona. Els seus companys s’enduran premi similar. Del sumari del finançament il·legal, amb tots els seus responsables apartats dels càrrecs de govern i de partit i amb un nou equip al capdavant del Consell i el PPCV, poden no derivar-se’n gaires conseqüències: però això encara tardarà molts mesos. De moment l’oposició sembla enrocada en Gürtel i ara disposa de molles per entretindre’s uns quants mesos i no pensar en construir alternatives. Només el temps dirà si tenen raó o la tardança els eixirà cara. Per la seua banda el PP s’ocupa del relleu i configura una nova estructura de poder lliure d’imputacions. Arriba Alberto Fabra, àlies Ciudadano Alberto.
El cicle de la vida
Igual com aquella plèiade d’animals keniates que esperaven que un babuí proclamàs un nou Rei Lleó en la fàbula norantera de Disney, hui els corredors i les redaccions de periòdics anaven plenes. La fumata blanca no ha tardat gens a aparèixer, procedent de Castelló. Si més no, és el cicle natural. Després d’un president del PP procedent d’Alacant (acceptem polp, Zaplana es va adaptar molt bé a les especificitats de l’ecosistema benidormí) i un de València, per pura lògica n’havia de tocar un de Castelló. I no: a José Luis Olivas el Bankero (que no Bakero, Ahura Mazda guarde la memòria del gran Jose Mari) no el comptem, prou té amb l’eixida a borsa de la seua flamant entitat com per damunt aparèixer en este article per rebentar-nos els còmputs. Això: que ara toca Castelló.
La millor manera de descriure la figura política d’Alberto Fabra és fixant-nos en la seua professió: és aparellador (si, res d’esnobismes com arquitecte tècnic o enginyers d’edificació; aquí i a la Xina Popular són APARELLADORS). Sempre menystingut en el seu àmbit laboral, limitat a la gestió immediata a l’ombra d’altres que s’enduen els mèrits… però també les hòsties. Com a fill de l’oligarquia local castellonenca castellanòfona (el seu cognom parla per si sol, per bé que no té relació amb el cèlebre president de la Diputació) ha portat a la màxima expressió el camaleonisme silenciós que és inherent a la seua classe social al llarg i ample del País Valencià. Així és com l’aparellador Alberto Fabra ha pogut sobreviure als grans arquitectes Don Carlos Fabra i Francisco Camps.
Darrere del seu aspecte anodí, mancat de carisma i amb una oratòria deficient s’amaga un gestor que ha sabut capejar els distints temporals que se li han plantejat a base de no molestar ningú, no treure el cap més enllà de l’imprescindible ni alçar la veu. Aquestes són les virtuts que el portaren a substituir José Luis Gimeno com a alcalde de Castelló en 2005. En aquests sis anys li ha sabut donar el seu caràcter a la gestió municipal a través de projectes emblemàtics, a part d’haver-se d’engolir gripaus com endollar Gimeno d’assessor de no-res sense sentir-se-li queixa alguna al respecte: convenia no ofendre.
Tanmateix, se li ha de reconèixer l’encert d’haver sabut mantenir a ratlla l’oposició quan pintaven bastos i mantenir l’hegemonia a la ciutat. Prompte li agafà la mesura al PSPV-PSOE de Juan María Calles amb els seus constants desgasts interns; i ha sabut desactivar el Bloc d’Enric Nomdedéu en temes clau, o com a mínim així s’ha percebut des de la societat, donant-los peixet en temes com la TV3. A més a més, fitxar gent com Marta Gallén, Vicent Sales o Miquel Soler- personatges procedents de l’associacionisme esportiu i cultural, de reconegut prestigi- li ha ajudat a mantenir l’hegemonia fins i tot quan el seu discurs partidista xocava de front amb el sentir general de la ciutat i el de les seues forces vives. Tot i el seu perfil baix és, doncs, un polític capaç de triangular; perfil difícil de trobar al seu partit i, últimament, en política valenciana.
El seu lideratge no s’antoixa, però, fàcil. Com a polític gris i acabat d’ascendir mercès als seus contactes a Madrid, no compta amb una base territorial forta de suport. A priori es pot esperar un major suport- ni que siga per procedència- entre la parròquia castellonenca. També s’ha dit que Alberto té molt bona relació amb els diferents alcaldes, líders interns i compromissaris de la província d’Alacant, amb qui s’ha dedicat a cultivar amistats en els anys de guerra oberta entre Camps i Ripoll.
La gran incògnita seran els suports amb què puga comptar a la província de València; hom parla ja d’un creixent protagonisme de l’incombustible Rafael Blasco (Rafa, posa’ns ja la publicitat institucional que ens vas prometre! Volem cobrar!) i del seu company de viatge Alfonso Rus. El gran perdedor és, per exclusió, el sector opusdeísta de Cotino: Alberto Fabra no és conegut per la seua religiositat.
I en segon lloc si el nou Consell que s’ha de constituir d’aquí a dues setmanes conservarà tots els noms i l’arquitectura decidida per Francisco Camps o si Alberto hi mirarà de posar la seua pròpia gent. En el que coincideixen totes les anàlisis és que Rajoy no tolerarà un nou lideratge amb interessos propis: bé s’ocupen de promocionar un nou baró fidel i poc problemàtic com demostra el seu historial. Així, amb Alberto Fabra, temes polèmics com el corredor mediterrani, l’aigua o el dèficit fiscal tenen totes les paperetes del bingo per acabar en un calaix: és responsabilitat de l’oposició saber-ho aprofitar.
Queden dues setmanes per resoldre el gran interrogant sobre Alberto Fabra i saber quina de les seues versions és la que prima al Palau de la Generalitat. El gestor silenciós però creatiu que el comú dels orelluts considera suficientment decent per continuar governant fent equilibrismes; o el ciri pasqual- ert, blanc, lúgubre- que va escenificar al debat electoral de fa a penes dos mesos, on es deixà triturar alegrement sense saber reaccionar. No tardarem massa en saber si al ciri pasqual li quedarà gran l’aventura.
PS: En quan ens l’aconseguisquen, agafarem un llibre de «Ciudadano Alberto» i anirem desgranant perles, d’ací a la investidura. Promet diversió.
Etiquetas Alberto Fabra, Carlos Fabra, Ciudadano Alberto, crisis económica, Debates electorales, El Bigotes, Imágenes que lo dicen todo, La Paella Rusa, La Paella Rusa, líos internos PP, Lord Voldemort, regional-victimismo, Relaciones con la prensa
Interessant quan parleu de Rus com «aliat» de Fabra. Hem de suposar que el nomenat d’Alberto és una derrota del sector-Cotinista/Opus-deïsta?
Si, he editat per afegir-ho, me n’havia oblidat. Cotino és el gran perdedor de tot això, Fabra no destaca com a beato, tampoc és que siga anticlerical però és d’un sector més liberal diguéssem.
Supose que hem d’alegrar-se, doncs.
Pingback: La Página Definitiva » La red está llena de basura. Nosotros somos la prueba
Tot i que l’amic Arròs a banda ha tingut a bé citar-me com a coautor de la peça, he d’assenyalar, en justícia, que la meua aportació és més bé minsa. Tot el mèrit doncs per Arròs a banda per aquest gran article.
El millor, el títol!
Ese de la chaqueta azul clarito que sale medio tapado en la última foto, ¿es el Bigotes?
Fotre, és el Bigotes!!!
Ja,ja, moltes bufandes i moltes mariconaes…però el Castelló aquest any jugarà en Tercera…!!!
ENDEVÉ… Just abans de anar-nos-en de vacances!!!
M’agradaria saber si aquest senyoret que anem a tenir de presi parla en valencià… Ho sabeu? No recorde haver-lo escoltat ni trobe cap video on parle…
Gràcies
Pareix que ningú ho sap…
Els informadors de Castelló apunten a que sap valencià però que mai no el sol parlar.
Ell mateix ha dit que no el parla i que no en té la competència. Diu que al bar, prenent un café, per dir quatre espardenyades, sí, però més enllà d’aquests termes el paio reconeix que s’ha de posar a estudiar. Una mica per damunt de Zaplana, però no massa. I sent de Castelló, la veritat és que la cosa té el seu mèrit.
El que ens espera… Gràcies per la informació.
Pingback: Camps se va, pero deja el empastre | La Paella Rusa
Pingback: La Biblioteca Valenciana: la destrucción por la ocupación | La Paella Rusa