Carlet de l’Alcúdia i l’Alcúdia de Carlet: la Ribera twin cities

L’Alcúdia i Carlet han tingut políticament vides bastant semblants, perquè als dos pobles s’ha donat la circumstància de contar amb alcaldes excel·lents i carismàtics, i al mateix temps als dos llocs l’oposició que no ha estat a l’alçada del que s’esperava.

A L’Alcúdia a l’any 1991 vingué la bèstia. L’home incomparable. L’animal polític més gran que s’haja vist mai. Paco és la màgia, l’encant, la seducció, la paraula acurada i encertada. Paco és molt Paco. Paco vingué i ho omplí tot. No he vist en ma vida persona que tinguera més gràcia per a guanyar-se a la gent. A Paco el volien tots. El votaven fins i tot els més fages del poble, que també hi havia, i també les dones majors més de dreta, eixes que portaven el monyo de piloteta enllestit a la perruqueria de Carmeta Ferragut. Em contava una volta una dona del poble que en una ocasió en l’associació progressista de mestresses de casa estaven molestes perquè a les de Tyrius, de tall prou més conservador, les atenia més que a les altres, precisament perquè el vot de les altres ja n’era segur, mentre que el d’aquestes encara estava per guanyar. Eixe era Paco. He vist personalment com les dones majors el miraven amb molta tendresa, i els queia la baba, com si fora el fill que totes volgueren tindre. El menut d’Inocencio, què alt, fadrí i templat s’ha fet. Paco també tenia molta humanitat. Era proper, atent, servicial. No oblidava mai una salutació als obrers de l’obra, ni a la tia Maria que cosia a la porta de casa en qualsevol carrer de Alcúdia, ni tampoc al més desgraciat del poble, ni per suposat al que sàvia que no el votava. Però a banda de la màgia del personatge, convé recordar que ell també era un gran gestor. Paco canvià Alcúdia de dalt a baix. No ha tingut el poble període de major progrés com en l’època de Paco. Potencià l’economia local sobre la base d’afavorir la industrialització d’un poble que fins ara havia mirat només cap a l’agricultura. En canvi tampoc oblidà aquesta. I posa en valor les xicotetes empreses familiars. No va dur una política tremendista de grans events (tret de la fira gastronòmica que no pertany ben bé a eixe tipus de saraus), sinó que va anar mica a mica reforçant cada sector d’activitat. Urbanísticament, no abusà per a res de la corrent depredadora del sol que s’extenia per tot arreu. De fet, quan es decidí a desenvolupar els «P.A.I.s», potser ja n’era un poc tard. Dotà al poble d’infraestructures excel·lents i profitoses, escolars, esportives i d’oci. I desprès social i culturalment, Paco ha estat extraordinari. Va recuperar les cultures i tradicions populars perdudes, encara que foren religioses i per tant li foren més alienes ideològicament. Però ell ho posà tot en valor i les fomentà. De fet, tornà moltes voltes a la seua confraria de sempre: el Sant Silenci, de la qual son pare fou fundador.

Ma que ens ha quedat el PAI bonico!!!!!

Paco normalitzà i generalitzà l’ús quotidià de la llengua. Diuen els del poble que a Alcúdia fins els moros i xinesos del restaurant parlen valencià. I també socialment es notà la seua sensibilitat per les classes més desafavorides. Ell tractà de reduir la distancia invisible que hi havia entre la part més pobra del poble i la part amb més gallets, tractant d’igualar a tots per dalt. Invertí en serveis socials i cohesió i el resultant fou un poble pròsper, amb una classe mitjana majoritària que ha viscut molt bé fins a que la crisi ha afectat a tots. Per suposat que alguna volta s’ha degut d’enganyar, i haurà pres decisions errades o que podrien haver estat més encertades, però de tota la seua gestió, el balanç és més que excel·lent cum laude, i així ho cregué el poble que li donà majoritàriament la confiança en totes les eleccions en que es presentà (53% en 1991, 60.6% en 1995, 66.3% en 1999 i 60.8% en 2003). Paco es mereixia haver aplegat més lluny a València. No ha estat ben aprofitada la seua vàlua ni a Blanqueries ni a Ferraz. Desprès, tot el que ha vingut, doncs, direm solament, que no és igual.

A Carlet també tenen un altre fenomen de la natura. Maria Angeles no resisteix comparació. Hi ha un abans i un desprès de la seua vinguda. Maria Angeles és la política total, la personalitat encisadora, l’atractiu profund, la seducció personificada. Irradia un encant natural que es projecta sobre el que té al voltant i ho deixa tot absolutament abduït sota la seua presència. Eixe encant que o es té o no es compra ni amb tot l’or del mon. Maria Angeles és a més la intel·ligència i l’estratègia política exacerbada. Internament el partit li deu moltes coses. Ella va ser la renovadora del PP a Carlet. Aplegà com a solució d’emergència quan el partit es trobava en hores baixíssimes, i pel que pul·lulava gent ja molt passada de rosca, i que gairebé molts identificaven amb temps molt pretèrits.

Keki contra navelines, Carlet vs. L'Álcúdia, desempat en la Sala Rex.

Ella va ser la cara neta i llavada, l’alegria i el tret amable que tots volien, l’aire fresc de gregal que posà les veles rectes i tenses per a que el partit començara a repuntar. I de fet, eixa il·lusió traspassà les fites del terme, quan Maria Angeles fou nomenada coordinadora comarcal del PP. Sens dubte ella arrossegà al partit en la comarca cap a les majories absolutes en molts del pobles. La seua força i carisma foren determinants en totes eixes victòries marcant les passeres de les agrupacions locals de la Ribera. Tant de talent, va fer que també tinguera el temps i la gràcia d’afonar al PSOE de Carlet utilitzant la màxima dels Cèsars de divide et impera. Per què la jugada del pacte amb tres regidors del PSOE en la primera legislatura (1995) on no tenia la majoria absoluta, suposà la mort civil dels socialistes carletins, que haguessen estat el seus oponents naturals. D’aquella maniobra encara no s’han recuperat. Quedaren destartalats per a moltes dècades. Les majories absolutes posteriors han estat molt clares (55% al 1999, 54% al 2003, 56% al 2007). I desprès la seua gestió ha estat plena d’èxits i bones maneres. Ha portat moltes empreses al poble, contant amb un polígon industrial en el que romanen mercantils solvents i que han dut molts llocs de treball per a les famílies. La societat civil també ha millorat molt en les seues cotes de benestar i convivència. Ara dona gust viure a Carlet i romandre en ell, i això que tradicionalment Carlet ha viscut d’esquenes al poble, vivint quan podia més a la muntanya que al casc urbà. Ha transformat la fisonomia del poble realitzant alguna cosa més que un lífting urbà. Sembla que totes les cases hagen pintat les seues façanes. Inclús el pas per la carretera que sempre havia estat lleig, brut i coent, sembla més bonic i amb una imatge més sanejada. Pot ser haja transmès la seua personalitat als carrers i tot es veja amb un altre color, però la veritat és que pareix que el poble s’ha rentat de dalt a baix. Ella clarament l’ha revitalitzat i ha donat a la societat civil una vertebració que pot ser mai no havia tingut Carlet i que ha aconseguit amb molt d’esforç i inversió en cohesió. De fet, és una dada miraculosa que haja aconseguit una integració i convivència molt normalitzada amb les nombroses nacionalitats i cultures que resideixen al poble. La preocupació per la dignitat de la dona i la igualtat d’oportunitats respecte de l’home també ha estat una de les seues preocupacions, junt a la atenció acurada sobre la infància, per la qual ha lluitat i adreçat la major part del seu pressupost, invertint en Educació i Cultura. Per què Maria Angeles és una convençuda de que l’educació i la cultura és la base del progrés social i econòmic. L’índex d’avanç social és directament proporcional al nivell de qualitat del seu sistema educatiu. Per això s’explica que la major part de l’obra pública desenvolupada s’haja adreçat al sector educatiu i cultural: el institut, el conservatori, la recuperació de l’emblemàtic Teatre Giner, les obres als col·legis del poble, i el nou Bosch Marín, han estat els seus projectes més destacables. Si bé la resta d’obra pública també ha estat encertada i profitosa, com ara la vinguda del palau de justícia, l’albereda, i l’aprovació del Pla General de Carlet que bona falta feia. Ara es pot dir que Maria Angeles està cridada a reptes majors.

Evidentment, dos fenòmens tan exagerats com Paco i Maria Angeles han triomfat per ells mateixa i gracies al seu talent. Però també hi ha que reconèixer que els dos han tingut oposicions al seus pobles que han demostrat ser manifestament incompetents per a fer front electoralment a aquestos dos genis. Si comencem per Carlet, el PSOE ha evidenciat la seua incapacitat total, no sols per a fer oposició digna i constructiva, sinó ni tan sols per a elaborar un programa creïble per als ciutadans i alternatiu al equip de govern. Han fet el ridícul més estrepitós enfangant-se en lluites endogàmiques i d’orgull pensant cadascú més amb ells mateixa que en el interès del partit i del poble. La presentació de l’extravagant aventura de l’Olivera, junt a la poca sensibilitat dels que es mantingueren en el partit i que no saberen integrar, certificava la defunció de l’esquerra carletina, que elecció darrere elecció s’ha anat esmicolant com l’agua entre les mans. Fins al punt que a hores d’ara l’única oposició seriosa que hi ha a Carlet és el Bloc. I dic seriosa per que al menys no et fan passar vergonya i les propostes tenen subjecte, verb i predicat. Desprès s’estarà conforme o no, però això es fer oposició al menys. Ara, l’espectable de les llistes és encara més esgarrifós i fantasmagòric. Molts dels que van a la llista del PSOE als llocs destacats no son ni del poble i pot ser que algú es conega. Igual més per pujar a alguna carroça en festes que per la tasca política que han dut fins ara. La por al ridícul i al fracàs es veu que ha fet nosa. No ningú vol pujar-se’n a un vaixell que s’atansa a l’abisme. Pel contrari, el Bloc encara manté la dignitat i el bleix de l’oposició, construint unes llistes coherents en el que s’ha fet fins ara, dels quals els seus seguidors i simpatitzants encara podran estar contents. Però evidentment no és suficient per a vèncer a Maria Angeles, que està escrit millorarà d’ample la seua majoria al consistori.

A l’Alcúdia l’oposició també ha demostrat històricament nul·la estratègia política. Jo comprenc que no siga fàcil viure en front d’un fenòmen de la natura com Paco, que ho eclipsa tot i fa xicotet a qualsevol. Comprenc que siga desmoralitzador saber que mai no guanyaràs. Inclús saber que faces el que faces, treballes el que treballes, no tindràs mai recompensa electoral com per a poder lluir-te. I fins i tot entenc que siga descoratjador comprovar com inclús quant l’alcalde s’enganya això no sembla afectar-li a nivell electoral. Però d’ací a portar el desgavell que s’ha dut va un tros inexplicable. Així poden passar-se anys garbellant aigua. I això que el partit va fer un esforç per renovar-se i fugir dels estereotips clàssics del PP. De tota mena, el principal problema del partit, com he dit abans, ha estat la desesperació. D’ahí venen tots els mals. La desesperació ha fet que els principals líders del partit, conscients de que guanyar les eleccions era ciència ficció, s’hagen dedicat prioritàriament a atendre les seues canongies més que al partit i al poble. I així s’han anat cremant candidats, un darrere de l’altre, mentre les majories socialistes anaven cresquent. I la cosa certa és que tots ells, a banda de bones persones, em semblaven candidats molt vàlids i rectes que podien aportar coses molt interessants per al poble. Ara, desprès d’acomiadar sense massa gracia ni agraïment a la darrera cap de llista (que havia fet un treball molt digne), han presentat com a cap de llista a Oreto, la filla de Segureta. No la conec, només de vista, i no recorde si he parlat cap volta amb ella. Per tant no puc opinar. En canvi, sí que conec al pare de la candidata: Segureta. Gran persona. No ningú negarà que és un home molt volgut al poble merescudament, per que ha ajudat a molta gent i sempre ha tingut paraules properes per a tots. Ell només, ja arrossega vots de sota les pedres i de tots els cabassos encara que estiguen a bocons. Perquè Segura té amics i persones agraïdes de totes les capes i extractes socials. I a més a més és un tio enrotllat, alegre i simpàtic, que ha sabut fer negocis. De tota mena, l’elecció d’una jove com Oreto no sembla malament. La joventut té el futur a les seus mans i la llista barreja bé l’experiència d’algunes persones i la joventut d’altres.

De tota mena, és una incògnita el que pot passar en aquestes eleccions. Molts pensen que ara és el moment en que el PP està més a prop de guanyar al PSOE. La prova està, diuen, en la davallada de vots del PSOE en percentatge que es produí al 2007, on malgrat mantindre una ampla majoria (56.6% dels vots), el diferencial amb el 2003 fou de més de 4 punts percentuals (60.8%). I respecte al PP es la vegada on la diferència ha estat més reduïda. Altres pensen que guanyarà Robert, per què com diuen els llauradors del poble, la brossa i la pedra mantenen la saó, és a dir, que la inèrcia farà que torne a vèncer el PSOE. Tots tenen raó. Ací, fins a que passen els llandats i el rector no s’acaba la processó.

Etiquetas candidatos municipales PP, Carlet, eleccions municipals valencia 2011, Francesc Signes, L'Alcúdia, Mª Ángeles Crespo