La política del Prozac

Amb aquest post, el Bajoqueta, és a dir, servidor de vostés, s’inicia en el noble art de la paella russa, tot esperant ser del grat de tant exigent audiència. Serà difícil estar al nivell dels altres ingredients que es donen cita a aquest caldero virtual, però el que fa tot el que pot no està obligat a més.

Aquesta última frase, contenidora de la més trista resignació, justament és la que s’estan aplicant els caps pensadors i braços executors dels partits d’oposició al nostre estimat País Valencià. Convençuts que no han pogut fer més en l’última legislatura, es presenten a les eleccions amb el ferm convenciment que perdran de forma estrepitosa davant d’una imparable maquinària electoral anomenada PPCV, transpuant una resignació que foragita tot votant que, veient el panorama de la millor terreta del món, busca desesperadament algú que li done un motiu, el que siga, per votar-lo. El problema és que entre Prozac i Prozac ningú s’ha posat a buscar aquell votant desemparat en el paisatge de camps de golf, apartaments coents i puticlubs que ens envolta.

La fluoxetina corre per l'esquerra (Foto: Viquipèdia)

El símptoma de la depressió col·lectiva ha traspassat les parets dels partits i altres protagonistes socials amb altaveus mediàtics, suposadament progres, ploren pels cantons mentre entre lamentacions bramen que no hi ha res a fer contra una societat que jutgen impassible davant les barbaritats de la dreta regional perquè està manipulada o comprada, quan no emeten sentència de viure entre traidors i clientelistes, sense parar-se a pensar si ells tenen part de culpa en aquest clima de suposat mesinfotisme.

El cas és que als bancs de l’oposició a les Corts i als fòrums de la gauche divine valenciana, aquella que es queixa però no pega ni brot, circulen els antidepressius com si foren bitllets premiats de loteria per les mans del xèrif de Castelló. Uns pateixen per poder sobreviure al capdavant del partit poc després d’haver arribat a tocar la quarta planta de Blanqueries, altres no saben a què es dedicaran a finals de maig si la inestable matemàtica electoral, ajudada per la democràtica barrera del 5%, no els dóna per tindre un trist escó, i finalment els altres seguiran dedicant-se als còctels al Negrito.

La cosa curiosa és que qui fa de camell dels antidepressius (és una metàfora, malpensats) no és altre que el PPCV, que riu contemplant el panorama. És fàcil imaginar als centenars d’assessors del Molt Honorable obrint cada dia el Levante, referent de qualitat periodística en augment (i repositori cada dia de més publicitat institucional, curiosament), i anar per terra de les risotades que provoca l’oposició. A aquesta gent tot li ha eixit bé: amb una campanya de prepotència han fet creure als seus rivals que no poden fer absolutament res per guanyar les eleccions i que el millor que poden fer és buscar-se el futur pel dia després de la derrota. Una palmadeta al muscle: xaval, ho has intentat, però millor ves-te’n a casa.

El fet és que li han comprat la idea i ningú toca la porta del votant aquell que havíem deixat desorientat entre camps de golf, puticlubs i apartaments coents. I finalment eixa personeta només tindrà dues opcions: o es queda a casa o participa de la broma treient la billetera per comprar-se un apartament a Marina d’Or, adquirir uns pals de golf i donar-se de quan en quan una alegria extramatrimonial. Que rule el Prozac.

Etiquetas candidaturas autonómicas