UN POBRELBERG DIU QUE VOTARÀ I EL QUÈ VOTARÀ

Article aparegut al setmanari La Directa, on explico que votaré el 25N. I el que votaré. Penso que les persones que no acostument a votar hem d’explicar les raons que fem servir per canviar, puntualment, d’opció.

Per què votaré i què votaré
POLITICA I INSTITUCIONS
GUILLEM MARTÍNEZ | 21/11/2012
Guillem Martínez és periodista i membre del grup d’afinitat Club Pobrelberg

El 1869 Barcelona va votar el que seria el primer diputat obrer de la Península. Era Pau Alsina, un sindicalista afiliat al partit federalista i a l’AIT. A les Corts va fer un petit discurs i va votar, en minoria, contra la monarquia. I, zasca, res més. El pobre Alsina i la seva manca de resultats polítics, va ser determinant pel desinterès vers la política de les incipients esquerres barcelonines, que van optar nítidament per les opcions llibertàries. Des de llavors fins, snif, el seu extermini.

Tot aquest paràgraf era per introduir el següent. Les esquerres, al menys a Barcelona, van descobrir ben aviat que participar a les institucions no era xauxa. No obstant, han intentat reinventar aquesta sopa d’all periòdicament. Sempre, amb els mateixos resultats. Minsos. Si fa no fa, com a la resta d’Europa. Sí, a França hi va haver un Govern certament transformador als anys 30, que va introduir nous drets. Però els grans canvis als Estats, curiosament, van ser fets per les dretes, que des dels temps de Bismarck, van anar oferint drets i benestar, pressionats pel conflicte. De fet, les coses més grans que hem aconseguit, en aquesta direcció, han estat des de fora del poder. És a dir, contra el poder.

No només és respectable, si no honest que algunes esquerres creguin en el caràcter transformador del poder. De fet, fins fa poc, l’Estat –i no, per exemple, el lloc de treball-, era l’únic lloc on havia estat possible la democràcia. Era, doncs, lògic interessar-se per aquesta opció. En els darrers anys, però, s’ha vist que la democràcia s’ha deslocalitzat. El poder s’exerceix des d’altres punts, que no són l’Estat. Això suposa un canvi radical en la democràcia –ara un sistema per escollir un Govern que pagui el deute-, i en l’Estat -que ha abandonat, pel deute, el benestar-. Existeix, és clar, el millor i el pitjor, i la constatació que és menys violent que manin els demòcrates i no els republicans. Però, tot plegat, és poc. El dret al vot és, doncs, cada cop més anecdòtic. Per a mi, és un exercici molt poc dramàtic votar o no votar. Voto a les municipals, i no voto a la resta de les eleccions. Ho faré el 25N. Sense èpica. Votar, al cap i a la fi, no és important. Votaré, a més, CUP. Us ho explico.

No sóc independentista. De fet, el que més m’agrada de nosaltres és que hem sobreviscut contra l’Estat per tres segles. I que el nostre sostre d’autogovern va ser, precisament, sense Govern, durant uns mesos del 36. No crec que els parlaments, i molt menys, els del Sud d’Europa, tinguin gaire recorregut polític. He parlat d’això, i del rol de les esquerres parlamentàries, amb algun diputat. En aquest canvi d’època, ells tampoc saben què fer.

Personalment crec que, davant el caràcter radical i violent de la situació, cal que el parlament hi hagi algú que faci el que part de la societat fa als carrers: resistència civil. Això no es fa fent política. Si no fent, precisament, el que es fa al carrer. Les CUP, evidentment, no són el 15M, un moviment que mai anirà a unes eleccions. Alguns dels seus integrants, però, sí. I suposo que això els hi impedirà fer política. Molts d’ells, comparteixen amb molts de nosaltres el fet que visquin l’alliberament allunyats de la política, i mitjançant el treball, el consum i menjant-se la boca, tres activitats poc freqüents als parlaments/la política. Un altre fet que, espero, els allunyarà de la temptació de fer política, és la seva essència de grup assembleari municipalista. Espero, d’altra banda, que descobreixin què és fer resistència civil en un parlament. Mai ningú ho ha fet. Fora del Parlament, tot apunta a que gran part de la societat ho continuarà fent desprès del 25N, i sense instància política on incidir.