Saura y Companys
En un giro impresentable en el último segundo, IC e IU apoyaron la aberrante Ley de Memoria Histórica impulsada por el gobierno del PSOE. Ya saben: no a la anulación de juicios, no al derecho a la verdad, no a indemnizar -excepto sindicatos y partidos, por supuesto- a las víctimas del expolio fascista, sí a un papel mojado sin validez jurídica, sí al sacrosanto «espíritu de la transición», sí a la impunidad para los fascistas.
En su momento, Saura, Herrera, Villarejo y compañía engañaron conscientemente al personal al asegurar que el bodrio aprobado permitiría anular los juicios fascistas a los defensores de la legalidad republicana. Llegado el momento de la -ahora sí- verdad, Saura se paseará mañana por la capital del Reino mendigando un papel sin efecto jurídico alguno con una descendiente del President Companys.
Del blog del republicano Joan Tardà:
«Després d’anys de lluitar perquè l’Estat espanyol anul•li les causes judicials dels ciutadans republicans assassinats per la Dictadura.
Després d’anys i anys de perseverar perquè Espanya rescabali la memòria de Lluís Companys, afusellat per ser President de Catalunya.
Després d’haver-se aprovat la Llei de la Memòria que, segons els qui la votaren a favor, permet l’anul•lació de les causes judicials arran d’haver-s’hi introduït el qualificatiu d’il•legitimitat aplicat als tribunal franquistes.
Després de l’aprovació en el Congrés dels Diputats d’una iniciativa d’Esquerra instant al govern d’Espanya a anul•lar la causa judicial de Lluís Companys.
Després del compromís d’anul.lació adquirit per la vicepresidenta del govern espanyol en un acte celebrat al Fossar de la Pedrera, al costat del president Pasqual Maragall el 15 d’octubre de 2004.
Després de mesos i mesos de reclamar que la Generalitat de Catalunya, com a institució, presenti davant de la justícia espanyola la demanda d’anul•lació de la causa del President.
Després que milers i milers de persones descendents de víctimes afusellades s’hagin negat a sol•licitar l’ignominiós certificat de reparació que pretén atorgar el govern espanyol.
Després d’haver constatat el rebuig dels descendents de les víctimes a acceptar que per aconseguir l’anul•lació de la causa dels seus familiars assassinats s’hagi de pledejar amb l’Estat.
Després que la mateixa Audiència Nacional s’hagi declarat competent per jutjar cinc ex-membres nazis residents als EEUU, executors de republicans, per Crims contra la Humanitat.
Després que el jutge Garzón s’hagi adreçat a algunes institucions (no pas a l’exèrcit ni a la policia, encara) sol•licitant la informació necessària per poder decidir, si s’escau, sobre la competència de l’Audiència Nacional per les responsabilitats penals dels executors.
I quan tots érem a l’espera que la Generalitat de Catalunya, finalment, anunciaria que la presentació d’una demanda judicial d’anul•lació davant l’aparell judicial espanyol… ens assabentem que el conseller Saura pretén viatjar a Madrdi, acompanyat d’un descendent de la família Companys, per sol•licitar un certificat de reparació i que, posteriorment, donarà suport a la família perquè presentin una demanda judicial.
Se’ns fa difícil, des de la indignació, creure-ho. Es del tot impensable que en cap altre país, en què el seu president hagués estat afusellat per la seva fidelitat al càrrec ,es pogués arribar a formular i publicitar quelcom tan insultant. Al ministre de justícia espanyol, només se l’ha d’anar a veure el dia que lliuri el certificat d’anul•lació. Fer-ho per recollir un certificat de reparació és vergonyant perquè significa que s’admet, de qui encara no ha complert res d’allò a què s’ha compromès, prou autoritat moral i ètica per rescabalar honors. I, si a més, es pretén traslladar-ho a l’àmbit familiar encara és més pervers. Perquè no és una qüestió de família. Al president Companys, repetim-ho, no el van afusellar per dur el cognom que duia ni per ser advocat. El mataren per ser el President de Catalunya.
D’altra banda, instar la família Companys a pledejar amb l’Estat, tal com pretén el conseller Saura, significa acceptar que les víctimes han de ser doblement castigades. Primer foren mortes i, posteriorment, els seus descendents han de patir el calvari dels tribunals. I, mentrestant, a més, donem a l’Estat la coartada i oportunitat suficients perquè, tot i no haver fet res encara, lliurin un certificat de reparació. I si encara no fos prou insultant: què passa amb els milers de víctimes que no tenen ningú que es vegi amb cor d’endegar pleits amb l’administració de justícia espanyola?
L’esperança de les víctimes rau en el fet que la Generalitat de Catalunya, com a institució nacional, plantegi el conflicte davant la justícia espanyola de l’anul•lació de la causa del President. Perquè al darrere, hauran d’anar-hi les altres, tal com s’ha fet en d’altres democràcies que sofriren passats totalitaris.
A aquestes alçades, maniobres tan matusseres i vergonyants com les del conseller Saura, provoquen fàstic. «