Maketo power

Pueden leer aquí el blog de Jordi Molinera.

¿Por què militas en ERC?

Estic a Esquerra Republicana per diferents raons. Una de les més importants és perquè crec que és la millor eina per assolir una nació catalana lliure i socialment justa: sóc independentista i d’esquerres. Jo vaig entrar al partit quan aquest generava il·lusió i la gent veia que érem una altra cosa, que trencàvem amb la forma de fer de CiU i el PSC. Ara podem córrer el risc de perdre de forma definitiva aquest tret diferencial, sempre i quan no canviem el rumb del partit.
Militar a un partit com Esquerra et fa sentir partícep de moltes de les seves decisions polítiques, com per exemple, amb la convocatoria ara farà 2 anys de les Assemblees regionals pel tema de l’Estatut del Principat. D’altra banda, la política municipal la trobo apassionant, i al meu poble militar a ERC significa treballar colze amb colze amb un equip de persones magnífiques, que des de la base, representen allò què hauria de ser el partit: esforç, treball i ambició.

¿Por qué apoyas a la corriente Esquerra Independentista?
Hi han determinats valors que en política els admiro molt, i les persones que formen Esquerra Independentista, i la seva gent, al llarg d’aquests darrers mesos, des de la formació del moviment de base, m’han demostrat que el seu esforç per la causa, la llibertat nacional i social del país, no té límits. Hi ha gent d’arreu del territori, hem estat capaços d’incorporar a Esquerra tan gent jove preparadíssima com l’Elisenda Paluzie o l’Hèctor López Bofill com historic de l’esquerra independentista com en Jaume Renyer, que aporta un discurs ideològic, amb les seves tesis republicanes, que ja voldrien d’altres, i com no, fa falta sumar-hi l’experiència d’Uriel Bertran al si del partit.
En definitiva, Esquerra Independentista és un moviment de base que està suficientment capacitat per dirigir el partit esdevenint el resultat d’unir renovació interna, il·lusió programàtica i coherència ideològica.

¿Qué aporta y qué le cuesta a ERC apostar por una organización interna democrática que permite procesos de debate como el actual?
És evident que l’estil de governar avui en dia inclou la participació ciutadana com a base de legitimació de les polítiques públiques. La governança, per tant, també ha de tenir una necessària vessant interna en els partits polítics. En una societat cada vegada més individualista i menys comunitària, només un partit en el que les bases poden influir amb la seva veu i el seu vot en les línies estratègiques del partit, podrà aconseguir fomentar la participació política i electoral d’aquestes bases i exportar-la a la societat, evitant tècniques demagògiques o de “la por” (si tú no vas ellos vuelven, i coses per l’estil).
Els partits polítics del segle XXI tenen la responsabilitat d’analitzar l’absentisme electoral i fer propostes que fomentin la participació. ERC , en tant que partit assembleari, aporta un exemple de democràcia interna a la societat.
És evident que existeixen costos derivats: un congrés per a més de 4.000 persones és més car que un congrés per a 200 delegats, però quan ERC ha deixat de consultar les seves bases en temes fonamentals, com el posicionament davant l’Estatut o els pactes de govern, ha perdut recolzament electoral de la pròpia militància, així finalment els costos són més cars si no s’aplica la democràcia interna.

¿Qué acciones debería llevar a cabo ERC en el campo de la comunicación para mejorar sus opciones de hacer visible su discurso en medios abrumadoramente controlados por gentes a las que interesa muy poco que a partidos como ERC les vaya ni medio bien?

En primer lloc hem de reconèixer i aprofitar el potencial de les noves tecnologies. Aquesta campanya interna ja ha servit per exprémer els canals You tube, Facebook, Twitter, Flick, per descomptat els webs i blocs personals i sms.
Aquesta nova manera de comunicar-se és barata, ràpida (s’actualitza al moment des de qualsevol ordinador) i universal, és pot consultar des de qualsevol lloc del món (amb internet, és clar!).
A Esquerra li fan falta mitjans de comunicació que, al menys, no li vagin a la contra. Per això, d’entrada ERC ha de fomentar l’aparició de diaris digitals favorables als valors que ERC defensa.
En segon lloc ha d’establir complicitats amb periodistes, intel·lectuals amb columnes a diaris i, en la mesura que li sigui possible, fomentar premsa escrita (gratuïta i de pagament) que no sigui “enemiga”. Paradoxalment, els diaris més llegits per la militància d’Esquerra segons enquestes pròpies del partit, són La Vanguardia i El Periódico (edició en català).
I finalment hi ha els canals de televisió, públics i privats. És incomprensible que els públics no siguin respectuosos i imparcials amb tots els partits polítics i, sovint, podem sentir i veure com la informació es dóna segons una valoració del qui entrevista o fa el programa o bé amb connotacions gens imparcials com ”aquí, a Espanya” en els noticiaris de TV3. La Corporació Catalana de Ràdio i Televisió ha d’arribar a standards que siguin satisfactoris per a totes, i no només unes, sensibilitats de País.

¿Piensas que EI debería corregir el absoluto abandono que de la prensa gratuita ha hecho el soberanismo catalán? ¿Cómo?
Definitivament sí. Malgrat siguin iniciatives privades, estan sotmeses a la legislació autonòmica i aquesta inclou una llei de política lingüística que cal fer cumplir. Com? Incrementant el personal del cos d’inspectors de la Generalitat. Tant si el nou Estatut malgrat totes les seves retallades i limitacions obliga com si no, ERC ha d’impulsar un projecte o proposta de nova llei de política lingüística que obligui a que els mitjans de comunicació, públics o privats, s’escriguin -al menys- en català.

¿Qué está haciendo bien el Conseller de Cultura y qué está haciendo mal?
Està fent una bona tasca en la internacionalització de la cultura catalana, no només la cultura tradicional, sinó en la projecció dels professionals.
Malament…bé hi ha el debat museístic, però ara em crema més el fet que no s’hagi aconseguit mantenir l’emissió de TV3 al País Valencià, amb el ben entès que el botxí és el PP que presideix la Generalitat Valenciana.

Hace unos meses la cultura catalana fue invitada a la feria del libro de Frankfurt. ¿Deberían haber acudido escritores en castellano? ¿Crees positivo para la cultura y para la libertad de creación que sea una institución pública –en este caso, el Govern- el que decida quién va y quién no va a un acontecimiento como el mencionado?
Un escriptor espanyol que faci anys que viu i treballi a Catalunya comparteix amb un escriptor català una inevitable realitat sociocultural que diferirà més en qüestions personals (família, amistats) que no pas en context. Crec que aquesta és la causa que generi confusió, perquè una mateixa persona pot estar parlant de la mateixa realitat en català o en castellà, però en el primer cas es tracta de literatura catalana i en el segon castellana. Que una escriptora catalana escrigui sobre Catalunya i els seus records en flamenc, en tant que és una versió originial en flamenc i no una traducció, hauria de ser literatura flamenca…oi?
El debat és absurd, si la Fira de Frankfurt convida Catalunya, evidentment els autors i autores que hi havien d’anar no podien ser en castellà. Ja hi ha altres mercat de literatura iberoamericana, per exemple on els poden convidar.
Si Catalunya tingués un estat propi, amb una llengua oficial, sense competències directes ni ingerències, probablement el Govern només hauria de col·laborar establint convenis o relacions amb altres estats per fer intercanvis, o mesures per corregir els efectes de la gran presència internacional de l’anglès, per exemple. Però mentre l’Estat espanyol no sigui un estat que protegeix la llengua catalana, qualsevol esforç per part del Govern català és petit.
Si el fet que el Govern hi participi pot tenir efectes perversos sobre afavorir uns autors catalans vers d’altres, no crec que donat el cas sigui tan perjudicial com ho és el fet que la indústria editorial és extremadament forta en castellà.

Con la transición, la cultura catalana, lo mismo que la española, abandona su papel crítico con el estado y se impone como tarea contribuir a fortalecer el poder de ese estado. Se ha impuesto como modelo el presunto intelectual caracterizado por la lógica partidista y estrechamente vinculado a unos determinados intereses políticos. ERC ha sido hasta hoy un partido con una lógica absolutamente contraria a ese modo de funcionar. ¿Eso debe seguir siendo así?
Que un intelectual es posicioni, a priori no hauria de tenir conseqüències negatives, ans al contrari, pot aprofundir en l’argumentació de les tesis o postulats polítics augmentant el nivell dels debats. Ara bé, la mediocritat apareix quan un intelectual modela (inconscientment fins i tot, per no “ofendre” ningú) el seu parer perquè sap que d’aquesta manera podrà tenir més oportunitats per aconseguir una càtedra a l’universitat, o un lloc en alguna fundació vinculada a algun partit polític. Això és misèria humana, el que en diem vendre’s per un plat de llenties, vaja.
Tant pel bé d’ERC, com pel del País, és obvi que voldria que la majoria d’intelectuals defensessin postures sobiranistes que contribuissin a influir en l’opinió de la societat per tal de fer majoritària l’opció de l’independentisme; i ERC té la responsabilitat d’apropar el seu missatge als intelectuals, per intentar que vegin Esquerra un partit prou coherent i compromès per a donar-li recolzament o al menys, per a fer posicionar els intelectuals de manera independent però a favor de la sobirania.

¿Por qué motivo una gran parte de los intelectuales que defendieron en los últimos años postulados cercanos a ERC han acabado apoyando vuestra candidatura y qué aportan a la misma?
Perquè han percebut que anem “en serio”, de manera proactiva, sense demagògies, sense por i sobretot sense complexes. Algú que ja té una carrera profesional no arrisca ni ofereix tot el seu bagatge a projectes que no tenen un horitzó clar i creïble, però crec que la clau ha estat en demanar-los que participin del projecte des de dins. Fins ara només es demanava a l’intelectual que posés el seu cervell per a profit del dirigent del partit. Ara ells i elles formen part del partit i formaran part de la direcció, des de la que tindran responsabilitats vincualdes al seu perfil professional, que és des d’on poden fer la major aportació. Elisenda Paluzie serà l’encarregada de política econòmica i de negociar amb el Conseller Castells i amb qui calgui el model de finançament (el cumpliment del que ja està aprovat en el nou Estatut – de fet; sembla mentida que calgui negociar una Llei, quan només cal cumplir-la!-).

¿Qué medidas se podrían tomar para que el fomento institucional de la cultura catalana no acabe mermando la calidad de unos creadores que si bien están más protegidos del mercado han acabado igual de constreñidos por el papel de las industrias culturales?
Només la lliure competència, en igualtat de condicions (aquí està la perversió del sistema) pot aconseguir el màxim de cada projecte o persona, grup…de nou, quan Catalunya tingui un estat propi i des de Govern no calgui protegir els creadors de la pròpia cultura, podrà dedicar-se a garantir igualtat d’oportuitats i arribar a trobar els equilibris entre les ingerències institucionals i la lliure competència, sense haver de subvencionar el món cultural (i associatiu).

¿Con quién, fuera de EI y de la propia ERC, se debe contar para fomentar una cultura catalana más libre e independiente de los poderes políticos y económicos?
Per començar cal tenir clar que hi ha d’haver un foment de “primeres oportunitats” als joves creadors; tot País necessita desenvolupar el seu capital humà i el seu potencial creador (igual que a les universitats s’ofereixen beques, a la cultura s’ha d’oferir ajudes a projectes innovadors).
Per tant, en aquest primer bloc, ERC ha de tenir una xarxa de contactes dins la societat civil (ateneus, grups amateurs de circ, de teatre, tallers d’escriptura) per poder conèixer què s’està fent al País i poder promoure allò que pugui tenir perspectives de futur amb qualitat.
En un segon bloc hi ha els professionals consolidats -tant d’oferta, com de formació (escoles i instituts d’art, cinematografia, esmpreses, editorials i gremis)- que són els que mouen l’economia i l’industria cultural. Si aquests tenen una bona xarxa de contactes, espais de distribució i existeix una demanda de productes culturals estable, no hi ha d’haver problema. El problema està, per exemple, quan només 5 cinemes de Catalunya projecten películes en català, ja que aleshores mai no hi haurà un potencial demandant suficient com per generar una industria potent.
Finalmet, el bloc institucional i el bloc econòmic o inversor (fundacions de les caixes d’estalvi, mecenatges, etc) també hi juguen un paper important que caldria coordinar entre ells i amb el segon bloc per tal d’aprofitar al màxim els recursos que estan disponibles i allò que s’està creant.

¿Podrías citar tres aspectos positivos de las otras tres candidaturas?
D’ERC-Futur m’han agradat les seves propostes practiques per fer d’Esquerra un partit viu a lnternet catalana, fent que el militant tingui més eines. De Gent d’Esquerra trobo que tenen gent per tot el territori, ja siguin carrecs institucionals o del partit. I de Reagrupament trobo que tenen l’esperit que necessita el partit en els moments que fa falta marcar distancies respecte els altres partits. Entre tots, crec que sortirà un bon partit, com al 1931.

Tags: Catalunya, El Más Allá // 11 Comentarios »