Primeres impressions sobre el nou Gobernador Civil de la Región Levantina: Zaplanisme reloaded 2.0

Com que ja han passat uns dies des que el sainet del President Camps i la seua dimissió va trobar la fi en un matí de coloració berlanguiana, i aprofitant que estem en agost amb la tranquilitat pròpia d’aquest estiu de rescats financers, convé encetar una xicoteta reflexió sobre què pot significar el canvi en la Presidència del Consell i quines són les claus de fons més importants del nomenament de nou Gobernador Civil de la Región Levantina. Un nomenament decidit i fet des de la seu del poder real a l’Espanya actual, que està ja, a tots els efectes, al carrer de Génova (de Madrid, per descomptat). Anem pam a pam:

1. A València hem tingut una certa i limitada autonomia política durant uns anys, però com va dir González Pons, «la fiesta en Valencia se acaba esta tarde». Les elits polítiques, econòmiques i socials valencianes són sucursalistes de socarrel. La cosa té molt de mèrit perquè hi ha raons estructurals molt fortes per aprofitar dels àmbits d’autogovern que catalans i bascos, amb l’ajuda dels andalussos, guanyaren durant la transició per a totes les comunitats autònomes. Però ací s’ha aconseguit una cosa ben extranya: que ni els interessos econòmics més egoïstes puguen minvar el sentiment unitarista tan ben conreat.

Lerma fou un exemple de governant triat des de Madrid, recolzat des de Madrid i que es va comportar sempre amb una extrema docilitat front els amos, que per cert li l’han recompensada amb escreix. El fet que durant tot el seu mandat el seu partit governara també a Espanya encara afavorí més un tarannà gens reivindicatiu que, al cap i a la fi, tingué alguna cosa a veure amb la desfeta electoral de 1995, visualment simbolitzada en una autovia, l’A-3, que encara tenia vora 100 kilòmetres per fer quan a la resta de l’Estat les connexions ja feia anys que existien. Fóra o no fóra justa la percepció respecte d’aquest tema concret, l’impacte simbòlic de l’assumpte fou essencial.

Gobernador Civil de la Región Levantina en l'época de González i del PSOE hegemònica a Espanya, de visita a un poblet allunyat, envoltant dels càrrecs de la kultureta catalanista, per a inaugurar una casa de la cultura amb una exposició de literatura en català.

Suposadament, Lerma havia d’estar succés per Manuel Broseta, senador del PP, clàssic de la UCD als anys de la transició, professor de Dret, amic de Maria Consuelo Reyna, creador amb Emilio Attard de la conversió al blaverisme del centre-dreta valencià en la batalla de València… i autor del mític article La paella de «els Països Catalans», publicat a Las Provincias el 23 de juliol de 1978, que significà el senyal definitiu que indicava que tota la dreta i el centre dreta marxava al camp de batalla:

«El hecho (…) se produjo en Berlín: en la Semana Cultural Catalana y dentro de la gastronomía catalana, se exhibió la paella (…)»

L’article començava d’aquesta gloriosa manera i acabava bastint tota una teoria de la pretensió de dominació catalana absolutament delirant, escrita pel nostre professor de Banyeres de Mariola amb una clara intencionalitat política. Òbviament, la lectura del text complet és un must per a tots els fans de La Paella Russa. Però el tema ara no és gaudir d’aquestes llepolies valencianes, sinó recordar que Manuel Broseta estava cridat a enfrontar Lerma a les eleccions de 1995 fins que la història del País Valencià va canviar amb l’assassinat del professor per part d’ETA quan l’operació començava a albirar-se després de la nova majoria treta per Lerma a les eleccions de 1991.

Aznar envià un Gobernador Civil de la Región que va posar ferms a tots en un tres i no res.

Mort Broseta, que formava part d’una operació més o menys centrista però autòctona (hi ha alguna cosa més autòctona que el blaverisme conreat als peus de la Mariola?) i molt ben connectada amb el poder tradicional, conservador i empresarial, del país, serà Madrid, amb un Aznar cada vegada més potent i decidit a controlar el partit i les faccions territorials qui imposarà un candidat, Eduardo Zaplana, molt poc arrelat a València, on havia estudiat Dret un parell d’anyets i poca cosa més, però ben considerat pels nous sargents del PP espanyol. Amb domicili a Benidorm, on havia cassat amb la filla d’un important empresari que contralava el PP provincial i esdevingut alcalde com és tradicional a la ciutat (amb una moció de censura mitjantçant un vot trànsfuga), Zaplana hagué de bastir xarxes i fidelitats a València comptant únicament amb el recolzament del carrer de Génova i del pacte segellat amb María Consuelo Reyna, que va deixar de costat González Lizondo en veure que des de Madrid els vents canviaven i decidí posar a disposició de Zapalana el potent altaveu que era en els anys 80 i 90 el diari Las Provincias.

Zaplana, que entengué molt encertadament que part de la mort política de Lerma tenia a veure amb l’entreguisme vers Madrid o, més bé, amb que aquest quedara ben palés i ni tan sols es disimulara una miqueta, va tractar des del primer dia de lluir «poder valencià», que es deia a l’época. Però la realitat no es podia amagar fàcilment. Zaplana es va fer a poc a poc amb les elits econòmiques valencianes, fins i tot amb les del Cap i Casal, perquè manar dóna molt de carisma i de força, però la font del seu poder era de base madrilenya… i les seues ambicions també, com va quedar ben clar en bescanviar sense dubtar ni un instant un ministeri de segona a Madrid per la presidència de la Generalitat.

Després del breu interregne a càrrec de José Luis Olivas, que va ser recompensat amb el xollo vitalici en Bancaixa (ara, en Bankia), en 2003 va arribar Francisco «Paquique» Camps. El xiquet no era Broseta, per moltes raons (això és i era ja a l’època ben evident), però suposava una transformació també prou òbvia: Camps era i és un blaveret de ciutat, amb arrels a l’Horta Nord, fill de xicotets empresaris i des del bressol ha respirat l’aire del Cap i Casal, que a tots ens torna esquizofrèmics en el tema identitari, això no ho anem a negar (començant pel Senyor Garrofó, per exemple). Camps, com tots els valencians de veritat, viu aquest assumpte amb l’ortodòxia d’una carabassa.

Estem a 2003 i el «bon xic» triat per Zaplana per guardar-li el corral guanya les eleccions amb majoria absoluta a Joan Ignasi Pla, sentint-se a partir d’eixe moment lliure de lligams: amb Zaplana i amb Madrid. Que si Morella, que si Jaume I, que si el Monestir de la Valldigna, que si la llengua… Des de Madrid Aznar tarda dos setmanes en cridar-lo a l’ordre. Camps tria lluitar la batalla interna i posa un bemol al seu valencianisme neoforalista per a concentrar-se a afermar el seu poder intern (és a dir, en liquidar el zaplanisme). Però la victòria de Zapatero en 2004 canvia totalment el panorama. Per primera vegada un president valencià manarà amb el seu partit a l’oposició en Madrid. Aquesta situació accentua el perfil reivindicatiu de Camps i el seu govern, tot i que siga en el fons de forma impostada: aigua, AVE, urbanisme, finançament… tot acaba impregnat d’eixe neoforalisme blaver marca de la casa que és el segell del nou Estatut parit per Camps el 2006. El problema de viure en l’impostació, però, és que al final, de tant portar els hàbits, acabes convençut de ser un monjo de clausura…

Total, que entre el caràcter de Camps i, sobretot, el fet que el PP estiguera a l’oposició a Madrid, el PP valencià entra en 2004 en una dinàmica nova: fan i desfan sense interferències, manen ací sense que no ningú els diga des de Madrid què han de fer. La situació, a més, es complica amb l’esclat de la Gürtel valenciana i l’imputació de Camps. Una escletxa que te el seu arrel en l’autonomia guanyada pel PP valencià en els anys de vi i roses acaba agrandint-se més i més a mesura que les manques de confiança i els diferents interessos del PP de Madrid i el de València són cada vegada més evidents.

L’afebliment del Consell de Camps, però, és cada vegada més evident. Cauen les caixes d’estalvi, desapareix tot el pes específic dels valencians arrelats a València dins el PP nacional… i finalment la pressió d’un Rajoy que es veu manant a Espanya i encetant una època d’hegemonia que pot durar 20 anys amb un poder quasi absolut fa dimitir Camps que, simplement, és un guíxol incòmode a la sabata del César imperial que marxa de conquesta en conquesta.

I ara, qui manarà a València? Doncs un Gobernador Civil, imposat pel PP de Madrid sense consultar no ningú (com bé ha assenyalat, per exemple, Rus) i que té com a únic mèrit ser una persona «de confiança» dels que manen al carrer de Génova («de confiança» vol dir que quans ells manen quelcom, siga el que siga, el xiquet obeix ràpidament). Alberto Fabra arriba doncs des de Castelló per a encarregar-se en nom de Mariano Rajoy de gestionar les coses que passen a la Región Levantina. Ho fa sense que se li coneguen grans mèrits polítics o com a gestor, ho fa sense tindre contactes a les xarxes de poder econòmic del Cap i Casal, i sense tindre, tampoc, control del partit a València o a Alacant (ni tan sols, de fet, a Castelló).

Mariano Rajoy dóna instruccions al motorista que ha de comunicar Camps el nom del seu relleu al cap de la Región Levantina

Evidentment, no és cap problema que Fabra no tinga res més enllà del suport de Madrid. Zaplana ja ho va demostrar. Mentres no hi haja cap sorpresa a les generals i el PP aconseguisca el poder absolut, cap problema. De mica en mica Fabra es farà un lloc i bastirà les seues xarxes. Molts seran els que s’hi aplegaran voluntàriament i espontànea.

Nogensmenys, potser Fabra no ho tindrà tan fàcil com Zaplana al seu dia. Per dos raons:

– Hi ha molta gent al PP i a València que ha gaudit d’una época d’autonomia política i econòmica (limitada, sí, però com no s’havia tingut des de 1707) i que s’hi han acostumat. Zaplana no hagué de lluitar contra eixe fet. Tampoc s’hagué d’enfrontar a gent del seu partit manant des de feia anys a la Generalitat… perquè arribà després de dos dècades de control socialista. Ni tan sols Camps va enfrontar-se a una xarxa zaplanista ben arrelada a València, perquè en el fons aquest no se n’havia ocupat massa.

– La propera tardor, fins i tot amb una majoria absolutíssima de Rajoy, serà autonòmicament moguda. Els catalans no tindran més remei que pujar-se a la figuereta perquè el model de finançament no és sostenible i quedar-se calladets equival a deixar que es tanquen escoles i centres de salut a Catalunya perquè es continuen fent autovies a Castella i rodalia. El País Valencià estructuralment hauria d’anar de la mà de Catalunya en aquesta batalla i com és evident que Fabra no podrà fer-ho, perquè no tindrà permís de l’autoritat competent, les tensions seran molt fortes. Ja veurem en què acaba tot el tema, però la cosa promet convertir-se en un merder de por.

2. Qüestions estructurals menors però també importants:

– Per primera vegada en 2 anys tenim Govern autonòmic, en comptes d’eixa cosa paralitzada pels processos judicials que hi havia fins ara. La qual cosa vol dir que hi ha un govern que, amb més de 3 anys per davant sense eleccions una vegada passades dels Eleccions Generalíssimes, prendrà mesures. És a dir, i donada quina és la situació: retallades, retallades i retallades. En RTVV, en Sanitat, en Educació… Anem a veure interins al carrer, anem a veure escoles sense terminar com si foren el camp del Nou Mestalla, anem a veure línies escolars desaparegudes, anem a veure centres de salut tancats i anem a veure serveis mínims als hospitals amb un metge per torn i coses d’eixe estil. Anem a veure totes aquestes coses i potser, fins i tot, alguna més. Alberto Fabra, «el simpàtic», deixarà de ser-ho ben aviat, però a ell tant li fa. El xic ho té tot per a fer la feina que es demana a un Gobernador Civil dels de tota la vida: fotre el personal a base de bé. Total, com que les decissions no l’indisposen amb la gent que li ha donat el seu poder… que són els de Madrid, cap problema. Com tota la vida de Déu. Com ha de ser. Com volen que tornen a ser tots els que estan emprenyats amb les autonomies.

Gobernador Civil de la Región Levantina en la seua versió simpàtica, repartint premis i dinerets.

– Fabra té ara molt bona imatge. Obert, dialogant, centrista, disposat a pactar amb l’oposició… Tothom està encantat. És un fenòmen ben curiós… però té un recorregut limitat. La cosa recorda molt 2003 i com estava tota la premsa regional enlluernada amb el nou tarannà de Camps quan Zaplana va marxar a Madrid. Durant una sèrie d’anys, recordem, era un mantra progressista criticar Zaplana i estalviar Camps, que va tindre les mans lliures per regalar diners i patis a l’Arquebisbe mentres tots miraven a un altre costat. Recordem que, fins i tot, Pla i companyia encara es presentaren a les eleccions de 2007 criticant Zaplana i no pas Camps! De manera que probablement anem a viure, de nou, una època ben curiosa en la que Fabra estarà estalviat de tota crítica durant un temps. La realitat, però, és que de la mateixa manera que més tard o més d’hora molts han acabat enyorant Zaplana… ningú no ens pot assegurar que al cap i a la fi acabe passant el mateix amb Camps.

– La llengua: El Gobernador Civil Fabra té molt de mèrit. Com Zaplana, no sap valencià. Ara bé, sent de Castelló i amb família de la terra, la cosa té més mèrit encara que amb el mestre de Benidorm que, al cap i a la fi, tenia els seus arrels a Cartagena. El tema amb Fabra demostra el que demostra sobre el personatge: estem davant un fill de la burgesia benestant de la ciutat que només mira a Espanya i a Castella, al que li cal canviar ràpidament en xip o tindrà problemes i no sols d’imatge. La qüestió no és, com resulta evident, parlar o no el valencià (tot i que millor si fa l’esforç d’aprendre’l, la veritat)  sinó el xip. Serà interessant veure com evoluciona, per exemple, el tema TV3: important per al molta gent que majoritàriament no és del PP. Però més interessant encara serà veure com juga Fabra amb el neoblaverisme foralista que és ara per ara important al si del PP de la província de València i que explica bona part de l’ADN actual del partit (així com la impossibilitat que UV o algun equivalent reaparega amb força).

– Els retors: els anys de Camps han tingut com a marca ominosa la creixent importància de retors, arquebisbes, Opus i molta gentola que ha estat guanyant diners de manera obscena gràcies al rotllo catòlic més ranci, com és el cas de la mai suficientment vituperada Universitat del Trinque a la que Alarte i el PSPV també han fet la pilota de mala manera. És de pensar que, a poc a poc, aquest contuberni per a expoliar la caixa pública, i més encara en una època de vaques primes, anirà desmuntant-se. Serà interessant veure com s’ho fa el bo de Fabra… i caldrà controlar que es faça. Però també poden ser divertides les tensions internes que pot generar aquesta história al si de la dreta valenciana. Perquè no parlem de fe i de moral cristiana sinó d’una cosa molt més importante per aquesta gent: parlem de diners, de molts diners.

Etiquetas Alberto Fabra, Camps, centralisme, dimisión Camps, Eduardo Zaplana, Francisco Camps, Joan Lerma, Lerma, neoforalisme, regional-victimismo, Zaplana