Campanya empastrà, dia 12: el Primer Cònsol Francisco ompli l’Amfiteatre de Valenciastan

A altes hores vos arriba el seguiment del dia 12 de la Campanya Empastrà. Comencem pel principi, de més a menys mediàtic…

Francisco i Mariano a son de Francisco the singer

València, capital de la República de Valenciastan- en paraules dels nostres amics de CheCheChe, amb qui hem signat hui una col·laboració en suport de la Coalició Calvillos– estava hui de festa. El Primer Cònsol Francisco ha aconseguit, emulant el seu arxinèmesi Zapatero fa a penes pocs dies, omplir de gom a gom el gran Amfiteatre, aka Plaça de Bous.

El Gran Cònsol Francisco ja no es presta a grans banys de masses des de fa temps. L’investiguen els jutges. Quan fa visites a llocs públics la gent l’espera amb pancartes, l’insulten. Quan gira un cantó pot esperar-lo un xicon que li diu corrupte, o un dirigent dels “Socialistes Valencians” conduint una camioneta, esperant el seu torn per amollar-li una càrrega de plom i abandonar-lo en una cuneta. Però ara no ha fet cas als auguris, i ha decidit no cuidar-se dels idus de maig; a final de setmana li pot caure una imputació si cap més grossa per finançament il·legal junt als seus estimats amics, i necessitava el suport urgent d’aquell qui l’ha negat més de tres vegades: Mariano Rajoy.

Les classes populars de Valenciastan esperen el seu Primer Cònsol

L’acte en si no ha oferit gaires sorpreses. Hi havia uns 15000 assistents, que ja omplien la plaça dos hores abans de l’inici de l’encontre. Els crits de“Ese Paco ese Paco es” “Zapatero embustero” anaven donant ambient a la plaça. Paco ha apostat sobre segur. Rita Barberá, com a alcaldesa de la ciutat, enfervoritzant a les masses i culpant Zapatero de tots els mals. Alfonso Rus, repartint estopa a tort i dret i fent acudits sobre l’atur i els aturats; insistint en el tema.

El missatge de Rajoy no ha aixecat gaires entusiasmes entre el públic, que després del calfament de la vesprada estaven ja posats al discurs incendiari d’Alfonso Rus i Rita Barberá, devia vindre cansat d’Elx, tradicional feu socialista, on ha anat a donar suport a la candidata a l’alcaldia, i, de retruc, a José Joaquín Ripoll, encara de ressaca de la seua eterna orgia de Rom Brugal. Les paraules de Rajoy han estat:

Paco, eres un gran presidente. Lo han dicho los valencianos, lo volverán a decir el próximo domingo ¿y sabéis por qué? Porque quieren, porque ejercen su libertad de elegir al que creen mejor para defender sus intereses. Tienes mi amistad sincera, mi apoyo, el de mi partido y el de los valencianos.

Fent servir el seu to tediós habitual, s’ha limitat a expressar: el suport que tots saben poc sincer a Francisco Camps després d’haver intentat l’estratègia de l’estruç que li va funcionar amb Luis Bárcenas, l’extresorer del partit: esperar a que se n’anara pel seu compte. I a expressar en termes vagues que les urnes absoldran Camps de les seues imputacions. Poc dalt o baix el missatge que el PP valencià ve repetint des de la primera imputació, i que ha funcionat amb el(s) cas(os) Fabra. Estratègia Berlusconi, i punt.

Francisco Camps fent el seu famós discurs de la cuneta

El discurs de Francisco Camps ha anat més enllà, en la línia maniquea que va inaugurar amb el famós discurs sobre la furgoneta i la cuneta. Ha assegurat que el PSOE té a Madrid un govern “maligne” i que vol un canvi a les eleccions estatals perquè ell puga despenjar el telèfon i tinga a l’altre costat de l’aparell a un “español de verdad”. Tot això en castellà, òbviament. Una altra cosa seria de molt mala educació si l’amo Mariano està davant. Altres mítings del PP confirmen tal tendència.

El País i El Mundo obrin demà amb la notícia del suport de Rajoy a Camps, les seues paraules, i la “vuelta al ruedo” dels dos junts al son de l’himne de la Comunidaz, versió Francisco- el cantant- com a final apoteòsic de l’acte. Si al jutge flors i al TSJCV li dóna per parlar abans de diumenge del finançament il·legal, o fins i tot després, la premsa madrilenya li’n donarà per a salar a Mariano. Temps al temps. Ara, al contrari del que demanàvem al nostre article diari a Valencia Plaza, no s’han arribat a besar.

Acampada a la Plaça de l’Ajuntament

Continua la ressaca del 15-M. Després de les manifestacions convocades per la plataforma #democraciarealya a més de 60 ciutats de l’Estat, i la subsegüent acampada a la Puerta del Sol, a Madrid, el moviment pareix haver agafat un major abast. L’espai s’ha consolidat a Madrid després que la policia intentara desallotjar-los diverses vegades, i han pres posicions a Barcelona i Bilbao, fins i tot Toledo. I València no ha estat una excepció: aquesta vesprada al voltant de 500 persones ja apareixien acampades a la Plaça de l’Ajuntament exhibint el paquet de reivindicacions de sèrie d’aquest moviment neòfit; al twitter els podeu trobar com #acampadavalencia. Ací teniu les anàlisis del moviment del 15M i les acampades per part dels jefes de la pàgina mare, LPD. Aquí Guillermo López i allà Andrés Boix en el seu seguiment diari per a El País.

Assemblea esta vesprada a la Plaça de l'Ajuntament

El model no resulta llunyà en absolut, la ressaca de la Plaça Tahrir i de la revolució dels gesmils tunisiana ressona fortament als cervells de molts jóvens desprovistos de futur i a qui els partits polítics semblen no convèncer gens ni miqueta. D’això ja n’han parlat altres, i de fet conforme avance la cosa a La Paella Russa ens haurem de currar una anàlisi més complexa de com pot afectar a la situació política valenciana.

A destacar com el fet ha pillat als polítics valencians- com a la resta de forces polítiques de l’Estat- a mig a mig i amb calçons. Descartant cap reacció dels populares ocupats a l’amfiteatre, i dels “Socialistes Valencians”, que encara estan recuperant l’alè després d’haver omplert la plaça, Esquerra Unida i Compromís han tingut reaccions tímides per no dir gairebé inexistents, davant d’un moviment que saben que no poden controlar.

Plaça Tahrir d'El Caire, espill del moviment d'acampades

Alguns vítols a la iniciativa per part de militants de base o càrrecs intermitjos d’ambdues formacions té poca credibilitat. La democràcia directa l’haurien poguda demostrar fa uns mesos arrere elaborant els programes de manera participativa, obrint l’elaboració de les llistes als simpatitzants, celebrant primàries… el seu profund temor a perdre l’estatus els ha fet perdre el tren de la iniciativa política. El vagó d’avantguarda fa temps que el van perdre en favor d’uns moviments socials la majoria dels quals no han aparegut hui tampoc per la Plaça de l’Ajuntament; només els veterans de Ca Revolta han saludat la iniciativa des de la mítica seu del Carrer de Santa Teresa.

Haurem de seguir-hi pendents. Com deia el documental, la revolució no la retransmetran. Tocarà abaixar al carrer i vore com evoluciona la protesta.

Enric Morera entrevistat a Levante TV i parlant amb Vicente Boluda, d’AVE

Anit, Levante TV- un canal de TDT propietat de l’empresa del periòdic que a penes es pot veure a la comarca de l’Horta i rodalies- va emetre una entrevista a Enric Morera, líder del Bloc i cap de llista de Compromís a les Corts Valencianes. El discurs que potser va sorprendre en el debat autonòmic de la setmana passada ara ja olia a naftalina. Amb un amor nul a les Normes de Castelló impropi d’un catalanòfon nacionalista “paro” “despilfarro” i un discurs en la línia d’allò escoltat en seu parlamentària al llarg d’estos anys però sense la vehemència de Mònica Oltra: el gran problema del PP no és el model econòmic, sinó una mala gestió i que balafien els diners.

Morera parant el carro del "paro" i el "despilfarro"

Incapaç d’explicar quina és l’alternativa política del partit, més enllà de la promesa vaga de llocs de treball, va parlar de moltes coses sense aprofundir-hi. Val a dir que el format tampoc ajudava i sols disposava d’un minut per respondre cada pregunta. Va disparar molt al govern de Zapatero repetint tòpics ja escoltats en discursos del PP, va apostar per l’austeritat com a recepta de gestió alternativa- sense concretar d’on retallaria- i per un nou finançament que soles va concretar que hauria d’estar dins la Constitució. El terme concert econòmic no va treure el cap per enlloc. Serà que sona massa nacionalista.

Hui, ha estat amb Vicente Boluda, president d’un sector de la patronal valenciana, AVE- el nom és descriptiu- i expresident del Real Madrid. Boluda li ha exigit a Morera que siga “100% valenciano”. Enric Morera li ha respost que vol fer un govern amic dels empresaris i reduir l’administració per fer els tràmits més àgils. Els diferents articles de Popota al seu blog i a la pàgina mare sobre el “Govern dels Millors” de Convergència i Unió a Polaquistan mostren de sobra que significa tindre un govern “bussiness friendly”. A bon carro s’apunten.

Morera intenta convèncer Boluda que ell és més valencià i "bussiness friendly" que ningú

Hui, un lector ens felicitava per haver dit una cosa positiva del Bloc i ara ser els seus amics. Em tem que després de l’anàlisi de hui, de que publicàrem un article a Ignacio Blanco i de que cite esta interessant entrevista a Albert Taberner, Pere Fuset tornarà a insinuar que estem al servei de la robòtica Marga Sanz.

Sobres nuls

Esquerra Republicana denuncia que els sobres del mailing del PP per a les autonòmiques no concorden amb el model de la Junta Electoral ni en color, ni en font de lletra ni- sobretot- en redactat. Afegeixen la paraula any/año- segons l’idioma- i per tant són fàcilment distingibles dels altres. Segons la Llei Electoral Valenciana. Segons la Llei Electoral Valenciana “És nul el vot emès en papereta o sobre distinta del model oficial”. Vorem que diu la Junta Electoral al respecte. Que aparegueren centenars de milers de vots nuls del PP a les autonòmiques són un gran somni humit per al redactor d’este article. Resem a la Junta, resem.

Paraula d’Ana Kringe, Transfugueitor: hui, utilitarisme amb John Stuart Mill.

En la cita de hui de Querida Dénia: Hablemos claro, Ana ens explica perquè va fer el gran salt de la seua vida. De ser acèrrima de Zaplana a ser-ho de Francisco Camps, fet que va escenificar donant suport a Manuel Pérez Fenoll per a dirigir el PP de la província d’Alacant, i demostrant la seua adscripció a l’escola filosòfica utilitarista:

«Siempre he tomado las decisiones por convicción y pensando en el beneficio de mi ciudad y del Partido Popular. En aquel momento apostamos por respaldar a Manuel Pérez Fenoll porque entendíamos que representaba el cambio, la renovación y una apuesta por la participación de todos los militantes. Él nos explicó su proyecto y nos convenció.

Soy consciente de que hay gente que no lo ha entendido, que piensa que ha sido una traición. Tengo muy claro que lo que soy en política se lo debo a mis compañeros de Dénia. Ellos confiaron en mí para que fuera Presidenta de Nuevas Generaciones y, posteriormente, del Partido Popular de Dénia. Ellos me apoyaron para que fuera candidata a la Alcaldía. Ellos me respaldan para que vuelva a ser la alcaldesa de Dénia. No estoy en política para devolver favores que ni he pedido ni se me han concedido gratuitamente, sino para trabajar por mi ciudad primero, y por mi partido despúes.»

En este cas, la decisió de Transfugueitor no està pas aïllada. La majoria de dirigents del PP de la Marina Alta van fer el mateix salt que ella, com el mateix Juan Moragues, ex-alcalde de Xàbia. La tendència no és nova i al final és una qüestió de pura dinàmica històrica. Del pas del Mascarat cap al nord la gent té tradicionalment major tirada a anar a València que no a Alacant, estant ambdues ciutats aproximadament a un centenar de kilòmetres de la comarca. A l’Alcoià i el Comtat, el fenomen és bastant paregut. El projecte de l’Alicantón- ara dirigit per José Joaquín Ripoll, abans per Julio de España i pels directius de la CAM- no ha tingut mai massa predicament al nord de la línia Biar-Busot que marcava la frontera de Valenciastan en 1244.

Kringe mirant teles per canviar-se el vestit

Tot i així, la fidelitat a les regles del joc i a la paraula donada no ha estat mai el fort d’Ana Kringe. Si ara manen els altres i són els qui reparteixen els duros, canvia i avant, sense manies. Igual li és canviar de jaqueta com comprar regidors a canvi de càrrecs i favors urbanístics; l’utilitarisme d’Ana Kringe és un principi inamovible. El propi John Stuart Mill n’estaria orgullós.

Sobre Manuel Pérez Fenoll, ni que dir cal que no va tenir èxit en el seu intent d’acaparar el poder provincial, i que el seu poder municipal va acabar amb el conegut Cas Benidorm de transfuguisme, negatiu del cas Dénia, i darrerament amb l’escissió utilitarista de Gema Amor. Tot queda a casa.

Ressaca d’enquestes

El diumenge ens va quedar una per mencionar, la de l’Ajuntament d’Ontinyent, que l’amic Espardenyà al Canto ens va fer arribar. Una no, dos, i amplament contradictòries. Gaudiu l’èxit de la demoscòpia en les vostres carns.

La primera: http://www.radioontinyent.com/ampliada.php?id=5902

I la segona: http://www.ontinyentdigital.com/noticia.php?idn=6526

I demà (és a dir, hui, d’ací unes hores), més.

Etiquetas Camps, candidaturas autonómicas, Cap-i-Casal, Carlos Fabra, ciudad de Valencia, crisis económica, democraciarealya, Enric Morera, Imágenes que lo dicen todo, La campaña en Internet, La Paella Rusa, modelo económico valenciano, nolesvotes, Propaganda electoral, Rita Barberá, Seguimiento de la campaña, Tahrir, Zaplana