Passades les 24 hores de rigor mortis i dol del desastre del 26-J per a l’espectre progressista i amb mínima vocació transformadora a escala estatal, aquí van algunes reflexions ràpides a mode d’autòpsia:
1. És cert que fins que no comptem amb la post-electoral del CIS o equivalent és precipitat fer lectures definitives del resultat, però l’anàlisi ràpida de les dades ens parla d’un increment de 700.000 vots del PP degut a tres factors: transvassament des de C’s -uns 400.000, mobilització d’un perfil abstencionista -uns altres 300.000- i sense oblidar, per suposat, els beneficis de la Llei Electoral i la prima d’escons que suposa. Un 33% dels vots no és un percentatge espectacular en perspectiva comparada en un sistema parlamentari proporcional, però serveix de sobres per ser primers en un entorn multipartidista. El PP ha entès que necessitava, més que una estratègia catch all com en els vells temps, cohesionar els convençuts. Rajoy i la gestió conservadora dels temps torna a guanyar els seus il·lusos soterradors. #since2004
2. El PP, i especialment el valencià, ha xifrat part del seu èxit en una estratègia de polarització respecte a l’amenaça de l’esquerra: en el camp econòmic, d’un costat -on la perspectiva del Brexit i el divendres negre ha ajudat, no sabem fins a quin punt, però segur que si en termes de framing– i sobretot articulant, cohesionant i mobilitzant a bastament a la seua base social. El PP -i el cas valencià és un gran exemple- ha sabut recórrer amb èxit a entorns socials que escapen a la seua militància estricta, com els que s’articulen al voltant de l’Església Catòlica -l’escola concertada, etcètera- tant com el suport explícit de la jerarquia catòlica i les seues campanyes -com l’Arquebisbe de València, la defensa de la Mare de Déu. El PP ha fet una precampanya i campanya al carrer transcendint l’estructura del propi partit.
3. El factor fonamental, però, ha sigut l’enfonsament de l’esquerra, desigualment repartit: el PSOE s’hi ha deixat cent mil vots però Unidos Podemos/confluències vora un milió cent mil sobre la suma de les seues candidatures separades al desembre. Qualsevol dels motius esgrimits per uns o altres -condemna al no acord entre les esquerres, condemna de la cerca de “butaques” en les negociacions, càstig al radicalisme comunista, càstig a l’estratègia de la calç viva, etcètera, les hauria d’haver detectat alguna enquesta de les realitzades en els darrers mesos. Ben al contrari, totes indicaven la mateixa tendència de vot que fins i tot podia incrementar-se. Els motius, doncs, els hem de buscar en altres qüestions que el vot conscient, atès que tampoc sembla haver-hi hagut transferències entre els partits “progressistes” -tots perden prou- ni sembla massa plausible que els vots “faltants” d’Unidos Podemos/confluències vagen cap al PP.
4. El gran factor que ha variat respecte a les eleccions de desembre és la participació -del 73’20% de desembre al 69’84% de juny-, 3 punts i escaig de diferència, que en vots absoluts es poden xifrar en al voltant d’un milió. Podem pressuposar a grans trets que els 100.000 vots perduts del PSOE i els 400.000 de C’s poden compensar-se més o menys amb els 700.000 que guanya el PP -recordem que el CIS i d’altres enquestes parlaven d’un 32’4% d’indecisos; un 10% dels quals dubtaven entre PP i C’s, -que estimant sobre cens serien al voltant de 800.000 votants- i un 9’4% entre PP i PSOE -que serien 700.000 i escaig. Per tant, el gran diferencial previsible entre la previsió i la realitat seria el milió i escaig de vots menys d’Unidos Podemos/confluències, que no és probable que haja tingut grans cabdals de transferència amb un PSOE que també ha perdut vots.
4. L’error de l’enquesta a peu d’urna de TVE-Sigma Dos permet afinar aquesta suposició: va estimar un resultat a partir dels votants que havien participat en les primeres hores del dia, simulant la participació en les hores restants. Però si bé a les 14 hores la participació era pràcticament clavada a la del 20 de desembre, pràcticament tota l’abstenció diferencial es va concentrar a la vesprada. No és cap secret quin perfil d’edat acostuma a votar al matí després de missa i quin espera a la vesprada, i més sent diumenge: els jóvens. El fet de ser estiu, temperatures superiors als 30 graus a bona part de l’Estat i una Eurocopa en marxa tampoc no contribuïen precisament a afavorir la participació després de dinar. Aquí afegiré impressions de caràcter estrictament personal basades en allò observat i comentat d’apoderats i interventors de diferents partits en els comicis del 26-J: sembla ser sensació general que hi va haver molt poca afluència de jóvens als col·legis al llarg del dia. I una consulta ràpida en el meu entorn proper apunta a un grapat d’abstencionistes de més front als comicis del desembre per no parlar ja dels de maig de 2015: no té cap mena de valor estadístic però la impressió surava en l’ambient i les converses durant tot el dia i la nit.
5. En clau estatal, els contendents interns a Podemos i en menor mesura al PSOE no han tardat en afilar els ganivets. El clima a la Plaça del Pilar de València [seu electoral de Compromís i per extensió d’ALaValenciana] el diumenge 26 a la nit era de funeral però també d’imputació creuada de culpabilitats amb escassa autocrítica; a la posterior festa oficiosa del PSPV-PSOE a la Plaça del Negret tampoc no predominaven precisament les cares d’alegria. En clau d’esquerra radical no han tardat les veus que han volgut llegir -amb més o menys encert- el fracàs del 26-J com un ajustament de comptes bé amb la hipòtesi populista bé amb l’estratègia verticalista sorgida del congrés de Vistalegre, reivindicant les essències del 15-M i la horitzontalitat; també les que atribueixen la culpa a la por, a una societat immadura i als qui voten els corruptes, en la pitjor tradició nuñista-gaspartista.
Més enllà de la concentració del vot al PP on el Brexit pot haver influit, en l’abstenció diferencial d’esquerra i en concret a l’entorn d’Unidos Podemos i confluències, jo aventuraria hipòtesis més simples: una campanya que ha interpel·lat poc o gens els jóvens que són el motor d’aquest espai polític –comparem el video de Podemos de 2014, anticasta i apel·lant a la il·lusió de la joventut amb el de 2016 amb la veu de José Sacristán explicant que la victòria d’Unidos Podemos en realitat no suposaria cap canvi pràctic i amb gent d’edat avançada com a protagonistes. La resta -l’èmfasi en governar amb el PSOE, les lloes a Zapatero, l’elegia a la socialdemocràcia, les banderoles espanyoles, i el suport a la Selección amb un sospitós de proxenetisme de menors com a guardameta han fet la resta: no només no s’han sumat nous vots de majors de 50 anys sinó que segurament ha desmobilitzat les pròpies bases. I tampoc cal menystenir l’efecte de les enquestes, que poden haver fet que bona part de les bases es confiaren. Només el temps ho dirà.
6. Totes aquestes impressions són, és clar, una simplificació forçada: hi ha comunitats autònomes on la participació puja, altres on abaixa i també algunes on es manté. Al País Valencià respecte a desembre el saldo total és negatiu en 2 punts i escaig, del 76’58% fins al 74’08%, és a dir, de 89.614 vots menys en total. Per barris, el PSPV-PSOE guanya uns 6.494 vots i el PP s’incrementa en 79.623, mentre que C’s perd 37.795 vots. Però el contingent principal és, també ací, el de ALaValenciana: front al resultat sumat de Compromís-Podemos i IU al desembre perden 129.617 vots.
Si en un exercici acrobàtic de simplificació imputem al PP els vots perduts per C’s ens queda un saldo positiu per al PPCV de 41.468 provinents d’indecisos i/o de l’abstenció; si li restem a aquest saldo els vots desapareguts de ALaValenciana ens dona un resultat de 88.149 vots negatius, que encaixa gens sorprenentment amb l’abstenció diferencial entre desembre i juny, xifra que tampoc no varia massa fins i tot si els afegim els pocs milers que guanya el PSPV-PSOE. Deixant clar que són càbales molt aproximatives, podem inferir la hipòtesi de que bona part de l’abstencionista prové d’aquest espai polític.
7. Si comparem el resultat de ALaValenciana no només amb #ÉsElMoment de desembre sinó també amb la suma de Compromís, Podem i EU de les autonòmiques de maig de 2015 -amb un 71% de participació- trobem un saldo negatiu de 182.762 vots menys en conjunt que per separat, tenint en compte, clar, que es tracta de comicis distints. Per al cas, les forces valencianes d’esquerra semblen sumar més per separat que juntes en una mateixa llista.
Darrere aquests resultats hi ha algunes dades: un estudi del politòleg Anselm Bodoque apuntava a que Compromís és a) la força valenciana que menys rebuig produeix entre l’electorat valencià -mentre que Podemos és la que més b) està molt millor situada prop de les preferències dels electors que no Podemos o IU c) amb molt millor predicament entre classes mitjanes i mitjanes-altes i d) entre directius, tècnics i obrers qualificats. I un altre estudi, aquest de la consultora EST2, apuntava a que un 20% dels votants de Compromís procedia del PPCV. Hi ha motius per pensar que aquests sectors -més “centristes”- s’hagen pogut allunyar de les coalicions amb Podemos i ara IU en un context de polarització dreta-esquerra. Tot un avís per a navegants que pot tenir conseqüències en el futur: no cal donar per suposada cap fórmula de coalició pensant en les autonòmiques i municipals: s’haurà de negociar cada vegada des de zero. Tampoc no cal tirar les campanes al vol amb conclusions precipitades: ja avisava Levante-EMV que el vot, també ací, és dual entre autonòmiques i estatals.
8. També en clau valenciana, l’enquesta de juny d’Invest Group per a Levante i Información apuntava a que el finançament autonòmic ha passat a ser problema prioritari per a un 22’4% de valencians, així com la inversió de l’Estat al País Valencià, que ha entrat amb un 16’1%. La supervivència del Consell i els partits del Pacte del Botànic -i més si és amb un govern potencialment hostil a Madrid en un context de retallades, crisi i austeritat europea- depén de l’expansió horitzontal d’aquestes problemàtiques entre els valencians. És evident que per aquesta conscienciació és necessari un sistema audiovisual propi, però paradoxalment la reapertura de RTVV només preocupa un 14’3% dels enquestats.
9. No seria mala idea que, igual com ha sabut fer el PP amb el seu entorn social, l’esquerra prenguera consciència que els temes prioritaris no s’han de treballar només des dels governs i partits, sinó també des de la societat civil. Si una lliçó es pot extreure del 26-J i la victòria del PP és que abans d’anar a convéncer nous sectors dubtosos és prioritari mobilitzar i cohesionar els propis; els sectors conservadors han fet feina de mobilització a consciència que segurament ha faltat en la “nova política”.
Segurament el primer dèficit és el mediàtic. La “nova política” ha esdevingut molt dependent del format televisiu i en concret dels formats d’espectacle de les televisions privades oligipolístiques. Tampoc seria bo deixar el redreçament dels mitjans de comunicació només en mans del sector públic: a Catalunya existeixen iniciatives privades on hi han tingut especial protagonisme grups cooperatius -com el diari Ara i d’altres publicacions- i anant més enllà existeix el basc Gara -d’accionariat i capital totalment popular. Més espai hi ha en diaris online, on Crític, ElDiario.es i alguns d’altres funcionen ja en bona part gràcies als suscriptors. Allò que deia Arthur Miller -que un bon diari és un país que parla amb si mateix- continua sent cert: caldrà repensar-ne el finançament i el format. I això val per diaris, revistes, ràdios i televisions: a tot arreu falten espais propis d’expressió, reflexió, pensament, i també entreteniment.
Així mateix, seria important que existiren estructures fora dels partits capaces no només de mobilitzar i conscienciar els propis sinó també de fer oposició i fer moure les institucions i partits -per més “del canvi” que es proclamen- en un sentit progressista i transformador; de manera equivalent i en sentit contrari a com fan els lobbies i poders fàctics tradicionals a què es veuen exposats els càrrecs electes. Als Estats Units hi ha MoveOn, a Catalunya ha tingut molt d’èxit l’Assemblea Nacional Catalana i els sectors ultracatòlics deuen molt a la plataforma HazteOír. Ja vam tenir aquell embrió anomenat En Moviment, qüestionant amb pocs mitjans la lògica de la representativitat, l’enfocament sobre la corrupció o la privatització de les caixes d’estalvi: potser siga hora de reflotar alguna cosa similar.
A treballar s’ha dit, que hi ha pressa: només queden tres anys. O -segons com quede el nou govern a Madrid- potser menys.
Chapeau, senyor forense! 🙂
He arribat a aquest anàlisi per casualitat i m’ha resultat molt interessant alguna de les idees plantejades, no obstant m’agradaria plantejar algunes reflexions.
Primer de tot m’agradaria incidir en la necessitat de valorar la tendència seguida des de fa dos anys quan va començar aquest cicle de regeneració parlamentària i no sols en la fotografia del moment. En aquest sentit, és evident que s’ha donat una democratització del debat polític en sectors fins aleshores subalterns que s’ha expressat en els resultats de les diferents cites electorals, clar, però sobretot en l’interés de la política del dia a dia reflectit en un major consum d’aquest contingut als mitjans de comunicació.
Pel que fa a aquestes eleccions, crec que cal analitzar bé el paper de l’abstenció. No podem considerar una pèrdua de vots per part de Podemos+confluències fent una suma linial d’aquestes respecte els resultats de les darreres eleccions. Qui marca els temps no ho fa de manera abstracta, el que ha provocat, per una banda, una reconciliació del PP amb les seues bases esvaïdes entre C’s i l’abstenció i d’altra banda un descontent respecte les forces “del canvi” degut a la repetició de les eleccions però sobretot a errors garrafals de campanya i a una falta de base social militant(fora de les xarxes). Açò últim ha provocat una escampada cap al PSOE, que ha perdut vots per altres motius, i cap a l’abstenció.
També hi ha un component territorial fonamental. Les confluències amb forces regionalistes ha fet possible el “sorpasso” tant esperat a escala estatal. Al País Valencià, com be has dit part dels votants de Compromís han passat al PPCV. No obstant això crec que l’estratègia regionalista – que no ens enganyem, el PP també la utilitza- ha sigut la gran guanyadora i pense que definirà l’estratègia a seguir a partir d’ara. Quan la ideologia no és un element aglutinant, l’altre element que queda és la nació/regió.
En aquest darrer sentit, pense que si s’aspira a eixamplar la democràcia social valenciana, un element fonamental és fer connectar la societat amb les seues arrels a través del debat polític. I com he dit al principi, els mitjans de comunicació, en aquest cas valencians, seran fonamentals. Si la futura rtvv és capaç de generar formats audiovisuals de discussió política en clau valenciana i juvenil aquesta tendència que comentàvem creixerà exponencialment. I encara ho serà més, baix el meu parer, si és capaç d’eixamplar aquest debat a la resta de territoris de parla catalana en quant que trencarà en tics xenòfobs o catalanòfobs agafant el bou per les banyes.
Enhorabona! Gràcies per l’anàlisi.